Hi ha un punt de partida i un punt d’arribada.
I entre l’un i l’altre, un seguit d’inconsistències: un seient, un bitllet, un
cost, un paisatge difús. I un pacte amb la civilització: el lapse de temps
establert i el retorn al punt de partida.
El pa és la litúrgia de la necessitat resolta.
En aquest país sembla que encara es prenen aquesta litúrgia seriosament.
De vegades sembla que les onades se sentin
atretes pels fars, com si fossin imantades, amb un desfici de randes de punta
de coixí efímeres. De nit, pel missatge lluminós. De dia, per l’ostentació
fàl·lica.
Els referents, les rutines, els hàbits, també
són companys de viatge. Venien amb nosaltres i tot i que anem deixant-los una mica
perquiperllà, sens dubte tornaran amb nosaltres.
La ruta turística i la que no ho és. Però els
turistes som tants que acabem omplint amb la nostra presència les que no ho
són, les que haurien d’estar reservades a qui hi viu tot l’any.
2 comentaris:
Això sí que són bones notícies, bones fotos i millors paraules.
Recordo el pa gallec com una mica fat però molt bo.
ben retornats!
Aquí hem tornat. Gràcies per la benvinguda.
Pel que fa al pa, excel·lent. Només en un lloc ens van donar baguette, i encara prou bona. També és cert que els meus companys -panarres anònims- en algun dels llocs es van queixar d'això mateix que tu dius.
Publica un comentari a l'entrada