dilluns, 25 de juliol de 2011

Tragèdia grecoalaskiana



D’acord, acceptem que hi ha la solitud petitburgesa, acomodada, la dosi de patiment dels que n’estan mancats d’altres motius més consistents. Acceptem que hi ha la solitud literària, l’artística, l’escènica, la dels esperits sensibles ben alimentats. Acceptem que hi ha la solitud dels que queden privats dels tractaments i les multituds a que estaven acostumats. Acceptem que hi ha la solitud melangiosa, tristoia, commovedora...

Però hi ha una altra solitud, absoluta, il•limitada, salvatge, sense concessions, insalvable, inexorable. La solitud que desperta els pitjors monstres que portem al nostre codi genètic, de quan sobreviure és més obsessiu que no pas prioritari, per sobre de tot i de tots. La solitud que posseeix, que no deixa opció.

Sukkwan Island va d’aquesta altra solitud. Sembla que en David Vann coneix alguna cosa del tema. El llibre et clava unes quantes plantofades severes. Poca broma. Val més estar-ne previngut.