Certament als nois –homes després– ens han programat no només per no plorar, sinó també per no entendre com s’ho fan els que no fan res més que plorar.
Certament aquesta novel·la ens pot ajudar a entendre.
Certament que li hagin concedit el darrer premi Llibreter m’ha convençut per llegir La nevada del cucut, la novel·la en què no havia reparat de la Blanca Busquets.
Certament l'argument t’atrapa. Sembla com un arc apuntat que es va bastint des de tots dos costats i saps que al final han de coincidir, perquè si no, ja veus tu. O com un túnel començat des de totes dues bandes de la muntanya, i dius, segur que al final es troben les dues tuneladores.
Certament l'escriptura tiba, tensa el títol, tensa els personatges, tensa la història, tensa el paisatge, tensa l’ambient rural, tensa el drama.
Certament al final s’esdevé, amb una mica de feina acumulada –i és que no es pot deixar tot pel final–. Les tuneladores es troben –ensopeguen, diria–. Les dues bandes de l’arc arriben a la clau de volta.
Certament és un manifest feminista, dones a les quals ha tocat patir i patir però per sortir-se’n a la fi, a costa de molta llàgrima i de molt sobreposar-se i de molt no entendre els homes, exceptuant els quadres aparentment abstractes pintats per ells i que només elles saben veure.
Certament és un homenatge a la Caterina Albert, a la seva Solitud i als seus Drames Rurals. I un homenatge a Cantonigròs. I un homenatge als papers vells, propis i altres, que es guarden al rebost sense que ningú se’ls miri.
Una bona ficció, dos registres ben marcats, i un estil mantingut a tota costa. I un problema: quan visiti Cantonigròs, ¿a quin hostal he d’anar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada