Ca meu

Tornar a casa s’havia convertit en una qüestió problemàtica. Mai no sabia on seria. Casa meva s’havia acostumat a canviar de lloc. Per sort solia moure’s sempre pel mateix carrer. Un dia la trobava al començament del carrer a la dreta i l’endemà la podia trobar just a l’altra banda de carrer i a l’esquerra. Només dues vegades va canviar de carrer; per sort la vaig trobar en vials propers i paral·lels abans que em donés un atac de pànic.

Com que per dins no canviava la distribució, vaig pensar que tampoc no era un problema greu. Vaig llogar un apartat de correus, vaig bancaritzar tots els meus pagaments i, si havia de venir un operari a casa –o algun amic o conegut o altri–, quedàvem al cap de carrer i hi anàvem a peu. Em veia obligat, això sí, a anar a casa abans –per saber exactament on parava– i dissimular una mica davant de qui fos.

Mai no vaig descobrir com s’ho feia. Mai no la vaig pescar in fraganti, en ple trasllat, vaja. Algun matí, en sortir de casa per anar a treballar, sí que vaig dubtar si a la nit havia entrat a casa per aquell mateix lloc, però amb tant de canvi i moviment, amb tant d’aparcar en llocs diferents per a fer recorreguts impredictibles, podia ben ser que fossin imaginacions meves –em refereixo als desplaçaments nocturns.

Doncs, com us deia, un cop t’habitues deixa de ser un entrebanc. Té els seus avantatges, això de canviar de veïnat. Hi ha un element sorpresa. Entre altres coses, la mateixa sorpresa dels veïns, que un cop la domines i l’assaboreixes, és un plaer impagable.

Durant un temps vaig estar capficant-me si hi havia algun motiu, si la casa responia a algun estímul, o si es tractava d’un mecanisme de defensa, o alguna cosa per l’estil, alguna raó raonable, alguna explicació explicable, algun motiu motivador... Com que no sóc una persona de capficaments persistents, al cap de poc vaig introduir el canvi de domicili com una rutina més de la meva vida, i vaig dedicar-me a pensar en el que no eren rutines. I, si de cop i volta, un dia tenia una veïna estupenda, tot això que guanyava. I si l’endemà ja no era veïna, i no me’n recordava de quina casa era, doncs també estava bé.

Mai no vaig parlar del tema amb els veïns ni amb ningú altre, mai. No sé –potser perquè prefereixo ignorar-ho– si a ells també els passava el mateix. D’alguna manera m’estimo més pensar que no. Així hi ha un element a la meva vida que té quelcom d’original, de diferent. Ara bé, si m’equivoco, i a tots vosaltres us passa exactament el mateix, sigueu condescendents. No m’ho tingueu en compte. Feu com si no haguéssiu llegit aquesta petita confessió.

No cal que us digui que l’he escrita des de casa. Avui els veïns no eren especialment estimulants.