L’home que va escriure una obra de teatre en què hi sortia un cap d’estació

Una de les primeres fotos de l'Anton (1883)

Aquest home va ser l’Anton Txèkhov. Havia escrit diverses obres de teatre, amb força èxit, però notava que li faltava culminar alguna cosa, un personatge únic cridat a ser clau dins la seva obra.

Va pensar en un propietari rural menjat per crèdits i impostos però sense perdre una absurda esperança en el destí de les pròrrogues. I el va batejar com Semiònov.

Va pensar en una dona enamorada víctima voluntària d’un cínic vividor, que només la necessités quan estigués malalt o quan anés curt de diners. I la va batejar com Andrèievna.

Va pensar en un noble vingut a molt menys que s’agombolés en el no-res clavant discursos retòrics i jugant febrilment al billar. I el va batejar com Gaiev.

Va pensar en dues noies que fossin germanes però que no, una tocant de peus a terra i pensant en el cel, i l’altra amb el cap als núvols però disposada a abraçar la revolta bolxevic. I les va batejar com Ània i Vària.

Va pensar en un home pragmàtic i realista però amb una terrible incapacitat pel cinisme i amb cor enorme que no havia après a controlar, i que ja no n’aprendria. I el va batejar com Lopakhin.

Va pensar en un parell de joves complementaris i incompatibles: el que té una mà al terra i l’altra als núvols, i el que no les treu de la part central del seu cos. I els va batejar com Trofímov i Iaixa.

Va pensar en una colla de criats encapçalada per un avi amb la fidelitat a ultrança com a una única opció vital, fins al punt de no considerar –ni trobar– res més enllà. I el va batejar com Firs.

Va pensar en una institutriu sense passat –Carlota–, en un comptable sense futur –Epikhòdov– i altres amb noms i presents irrellevants.

Va pensar posar-los tots junts en un drama al voltant d’un jardí condemnat. I just quan decidia amb quins altres personatges acabaria de reblar l’acció va adonar-se de quin era el personatge que li faltava i al qual hauria de dedicar una obra intensa i completa, ni que fos un monòleg: el cap d’estació.

Llàstima que es va morir al cap de poc i el personatge que jo represento amb la Funcional (el cap d’estació) es va quedar sense el seu merescut protagonisme. Llàstima.

Ara bé, si voleu veure com aquest personatge tan il·limitadament prometedor apareix un parell de minuts a escena, no us perdeu El jardí dels cirerers, al teatre Jardí (com no podia ser altrament) de Figueres.

Una de les últimes fotos de l'Anton (1904)