De sempre m’ha seduït el joc entre aquests dos elements. I ara em ve de gust de fer-vos cinc cèntims de tres troballes recents –relativament recents.
1. El llibre La matinada clara, amb textos poètics de la Maria Cabrera i amb collatges de la Maria Alcaraz. No és un llibre de versos amb il·lustracions per completar. Encara que en principi és un poemari, les imatges fetes expressament per als poemes, hi juguen, s’hi incorporen, i sovint els superen –van més enllà. Els textos són bons (irregulars alguns, repetitius altres), però les imatges són boníssimes (també irregulars algunes, també repetitives altres). Crec que el proper llibre hauria de ser d’obres originals de la Maria Alcaraz i amb poemes fets per la Maria Cabrera a partir d’aquestes imatges. Un llibre suggerent.
Un llibre per rellegir.
2. Grafisme de jazz. La descoberta no és pas recent, sinó de fa uns anys, però aquí s’hi escau. Es tracta d’Helicopter Girl i del seu vídeo Angel City. El vídeo juga a fer portades de discos de jazz amb la lletra de la cançó i amb el rostre d’alguns dels intèrprets, sobretot de la Jackie Joyce.
Un vídeo per remirar i reescoltar.
3. Un bloc de poemes visuals. A vegades val la pena fer navegacions a cegues per topar amb elements com aquest. Es tracta d’en Toni Prat. De fet, hi ha una gran quantitat de blocs sobre poesia visual, tots estimulants. El d’en Toni l’he trobat, a més, ric i generós. Ple en el concepte i en el detall. L’última peça és una guardiola. M’ha recordat una altra guardiola, una guardiola per a malgastadors (quantes guardioles... ¿serà la crisi, serà el futbol?) d’un altre poeta visual. L’autor es diu Fernando. Si en voleu saber més, haureu d’investigar pel vostre compte... En fi, insisteixo amb en Toni Prat.
Un bloc per revisitar.
Les lletres no són gaire elaborades, però com a mínim no fan cançonetes d'amor.
Una cosa semblant passa amb els arranjaments. Escà-rock en xarracs.
La portada del disc està molt bé, així com tot el treball gràfic del llibret.
Però, gent, són de Castelló, i la penya ha de fer pinya.
El disc es pot descarregar lliurement, encara. Queden pocs dies: http://www.enderrock.cat.
S'ha de buscar una mica, però s'acaba trobant.
Endavant i sense paraigua!
Costa no sentir parlar de futbol, aquests dies. S'ha acabat l'espectacle i ara queda el negoci al descobert. Aquí no hi ha crisi que valgui. No hi deu haver funcionaris ni pensionistes. Tot i que...
Diuen que la cara és el mirall de l'ànima. Espero que amb en Messi sigui cert. Espero que amb en Villa no ho sigui.
"El Guardiola ese es un prepotente y lo del Barsa tampoco tiene tanto mérito." Ho diu un madridista que ni es preocupa de tapar-se la cara.
És evident que:
1. La ràbia és al·lucinògena.
2. Els del Reial enguany n'han tingut sobredosi.
¿I per què no es passen tots al chinlone?
Ei, poca broma amb el chinlone. Mireu, mireu...
Avui somriu aquesta terra. S’ha salvat de l’especulació. No pas definitivament (mai res no se salva definitivament de l’especulació), però sí que ha aconseguit una treva important. De moment, aquesta guerra l’ha guanyada. Disculpeu el llenguatge bèl·lic però en aquest cas és imprescindible.
No patiu pels especuladors. Patir-los és diferent de patir-ne. Ells han dormit perfectament. El disgust que poden haver tingut és efímer. Han passat pàgina i ja estan buscant una altra cosa, la que sigui, per intentar enriquir-se’n de cop i sentir-se cofois d’ells mateixos. Els patim però no cal patir per ells.
Ara hi ha un paper important que diu que Vilanera és un patrimoni que s’ha de conservar i, fins i tot, que pot servir a la societat per entendre què són i per a què serveixen els connectors ecològics. Deixem que aquell paper faci el seu paper i dediquem-nos a mirar què miren els especulaires. Especulem sobre ells.
Doncs vaig fins ca la Peggy Guggenheim. La Margarita vol entrar i jo decideixo quedar-me a fora (molt mal fet, sí, ja ho sé), amb les Maletes Perdudes del Puntí.
Sec en una banquet de marbre on hi ha una frase entre simpàtica i sentenciosa, molt encertada: Savor kindness because cruelty is always possible later. Hi ha gent que em demana que m’aixequi per fotografiar el banquet amb la inscripció en el marbre. Decideixo no tornar a posar-hi el cul i canviar de seient.
En un racó del jardí hi ha una pedra arrodonida força escaient per seure. Molt còmoda. No molestes ningú i es pot llegir amb tranquil·litat. En una pausa de la novel·la miro a la paret de darrere i m’adono que hi ha un títol i un autor. Ospa! M’he assegut en una escultura! Decideixo canviar de seient.
Sec en una paret baixa del jardinet que segur que ningú no vol fotografiar ni és cap escultura, ni tan sols una instal·lació, però entre una cosa i una altra me’n queda un neguit que no em permet concentrar-me en la lectura.
Mentrestant la Margarita surt entusiasmada de l’exposició i mentre caminem me n’explica les meravelles ultrapostmodernes combinades amb una austeritat captivadora. Trobem un pintor en un racó del carreró, amb una taula amb quatre colors, quatre draps i quatre pinzells escampats, que va fent indiferent a la gent que li passa pel costat d’anada i tornada. Quan hi som a tocar, s’activa de cop, salta del seient, i comença un increïble desplegament verbal, multilingüe i plurigestual sobre la seva obra. Pinta a l’aquarel·la però sense llapis i quina profunditat que li sap donar i d’on som i com combina els colors i si cobra quaranta euros per cada obra i ens ensenya un butxaca interior plena de bitllets doblegats i ho demostra girant un full on hi ha el preu posat però com sap fer el moviment si ens hi fixem i a nosaltres ens ho deixa per deu euros i ell és un artista i és un exsoldat condecorat i mirem aquest altre com hi ha posat les ombres. Pensem que hauríem de sortir corrents, però en el fons no. És fantàstic el que diu i el que fa i com ho diu i com ho fa. Ell és art. És una instal·lació vivent.
Al final li comprem dues aquarel·les. Potser no en farem res. Bé, sí. Una us la poso aquí, a veure si us permet besllumar l’artista.
La ciutat dels tòpics té un tòpic que destaca entre els tòpics. És la gòndola. I aquest tòpic està guarnit amb uns quants tòpics més: la seva asimetria que permet que el gondoler (un altre tòpic) vagi remant des d’un sol costat col·locant el rem a la forcola (un altre tòpic) mentre cantusseja vagament alguna cançoneta tòpica. No cal comentar el tòpic guarniment de proa, en teoria per donar contrapès al gondoler, a més dels guarniments laterals i del de popa. I encara menys la cara de tòtil que et toca fer si hi puges a fer un tomb.
Tanmateix la gòndola és un tòpic amb estil, amb història. Començant pel seu color negre, fruit d’una llei veneciana que pretenia protegir els gondolers de la ruïna a què els abocava la competència desenfrenada per la decoració amb pedres precioses i or i coses d’aquestes que tant atrau als rics.
Pertot trobes objectes, d’aquells que compraries si no fos perquè alhora et preguntes què en faràs després, inspirats amb gràcia i creativitat amb qualsevol de les iconografies del vehicle en qüestió.
Potser és pel pes dels tòpics que, després d’uns quants viatges a la ciutat, encara no he pujat ni una vegada a cap gòndola.
No està bé fer servir el bloc per promocionar marques comercials.
I encara menys quan són franquícies.
I encara menys quan són estrangeres.
Però acabo de tornar d’un viatge al país dels tòpics i entre pizzes i pastes he fet (m’han fet fer) un descobriment espaterrant (i alarmant).
Jo sóc dels que els vespres d’estiu surten a l’Escala a fer un gelat. Podríem dir que a l’Escala hi ha un bon ventall de comerços dedicats als gelats italians. Pago preus desproporcionats fent veure que sóc un turista que seu al passeig a prendre’s la seva porció estiuenca.
¿I ara què faré?
Ara que sí que era un turista de debò, i per un preu irrisori (comparat amb l’Escala) sí m’han donat un gelat de debò, de debò i boníssim. Servit i tractat (sí, sí, el gelat) de maneres per mi inèdites. Quatre nits hem anat al mateix indret a prendre el mateix gelat, com per comprovar que sí, que era veritat.
I tornant a casa, fer les comprovacions compartibles (a la xarxa, evidentment).
Per saber que GROM (il gelato come una volta) va obrir la primera gelateria el maig del 2003 i que a hores d’ara en té per bona part d’Itàlia, a més de Malibú, Nova York, París i Tòquio. Molt de rotllo sobre la seva filosofia del gelat però també un munt de gent que fa comentaris entusiastes com aquest mateix que esteu llegint.
Després de tastar-ho, proposo que la propera franquícia l’obrin a Pequín, o sigui a la placeta de Pequín (a l’Escala), que és al costat de casa.
Si en teniu l’oportunitat, per aquests mons de déu, feu-me cas una vegada a la vida.
1. El llibre La matinada clara, amb textos poètics de la Maria Cabrera i amb collatges de la Maria Alcaraz. No és un llibre de versos amb il·lustracions per completar. Encara que en principi és un poemari, les imatges fetes expressament per als poemes, hi juguen, s’hi incorporen, i sovint els superen –van més enllà. Els textos són bons (irregulars alguns, repetitius altres), però les imatges són boníssimes (també irregulars algunes, també repetitives altres). Crec que el proper llibre hauria de ser d’obres originals de la Maria Alcaraz i amb poemes fets per la Maria Cabrera a partir d’aquestes imatges. Un llibre suggerent.
3. Un bloc de poemes visuals. A vegades val la pena fer navegacions a cegues per topar amb elements com aquest. Es tracta d’en Toni Prat. De fet, hi ha una gran quantitat de blocs sobre poesia visual, tots estimulants. El d’en Toni l’he trobat, a més, ric i generós. Ple en el concepte i en el detall. L’última peça és una guardiola. M’ha recordat una altra guardiola, una guardiola per a malgastadors (quantes guardioles... ¿serà la crisi, serà el futbol?) d’un altre poeta visual. L’autor es diu Fernando. Si en voleu saber més, haureu d’investigar pel vostre compte... En fi, insisteixo amb en Toni Prat.
