Em refereixo a James Cameron, és clar. Fa dotze anys, quan Titanic esdevenia la pel·lícula més rendible de la història, es podia haver fet l’acudit que Cameron devia venir de camarot (o sigui, cambra, que també hi té relació, per la cosa aquella de la camara obscura). Bé, un cop fet l’acudit inicial, anem al que toca.
Ho he preparat tot perquè aquest missatge es publiqui el dilluns a un quart de sis de la tarda. És el moment que els astrònoms i astrònomes diuen que es produeix el solstici d’hivern (bé, a l’Argentina, per exemple, és el solstici d’estiu, però allò ens cau una mica lluny). ¿I a mi de què em ve de celebrar el solstici? Doncs per dos motius: per ignorància i per romanticisme.
Per ignorància tiro de veta de la Viquipèdia i quedo enlluernat de saber que el nom li ve de sol i stare, perquè dóna la sensació de no moure’s. El dia dura unes 9 hores, i la nit unes 15. Els romans, que això s’ho curraven molt, se les enginyaven perquè el dia tingués 12 hores i la nit també. Això els obligava a fer hores de 45 minuts durant el dia (de manera que a migdia fos l’inici exacte de l’hora setena) i hores de 75 minuts durant la nit. Avui en dia amb la matemàtica implacable dels rellotges i els ajustaments horaris politicoeconòmics, resulta que a les 12:00 mai no és migdia ni mitjanit. Ja veus. El rellotge mai no ens diu l’hora que és en realitat.
I la Viquipèdia encara va més lluny: en aquest solstici el Sol és quan es troba més al sud (-23°26’ de declinació), o sigui sobre el tròpic de Capricorn. ¿I sabeu què diu també? Doncs que “físicament, el solstici d'hivern correspon al moment en què l'eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol”. Això us ho poso literalment perquè, ignorant com sóc, no ho he entès.
Per romanticisme, m’és una mica més difícil explicar-me, bàsicament perquè a la xarxa no hi ha cap “Poetipèdia” a què recórrer. Però la cosa és musical i coreogràfica. De música podríem posar el December dels Waterboys o bé la simfonia Hivernal (la núm. 1) d’en Txaikovski. I la coreografia ja la posen els astres. Un ball estrany, resultat d’equilibris i atraccions, distàncies i paràboles. I nosaltres, reis de la creació, criatures predilectes de déu, segons alguns, i causants darrers de devastacions fins arribar a l’autoaniquilació, segons altres; de cop i volta convertits en elements insignificants, distorsions ínfimes d’una harmonia il•limitada. No arribem a ser no-res en una immensitat que sí és.
Feliç Solstici, humanes i humans!
Primidi de Nivós de l’any 218.
També m'ha agradat trobar-me amb la col·lecció de polítics habituals, tant els que juguen al Govern FC com els de l'Athletic Oposició. Però, ep! Me n'hi falta un! No pot ser que no puguem posar el Tete al pessebre. ¿Com pot ser que no disposem del caganer Ernest? Per torcar-se el cul li podem donar fulls de calendari.
Per una banda tenim en Jaume I. No, no ens referim a la pel·lícula amb aires pitarrians del 94, protagonitzada per Joan Borràs. Ens referim a una producció quasiinternacional (De Palacio Films) titulada King Conqueror, protagonitzada per Tim Roth i Jude Law. De tota manera el guió original és obra d’un català, un tal Jaume (nascut a Montpeller, mort a Alzira i enterrat a Poblet).
Després tenim lo nostro Tro d'Empúries, reconvertit en Thunder Captain.
També parlem d’una producció quasiinternacional (Maltés Producciones) amb actors com Álex González i Elsa Pataky. El títol previst: El Capitán Trueno y el Santo Grial. En aquest cas el guió de referència també és d’un català, un tal Víctor Mora (nascut a Barcelona i educat a França a causa de l’exili familiar).
