Edicions de 1984 diu que "inicia la publicació de l'obra de John Berger en català". Recordeu-me que m'hi subscrigui. Han començat amb D'A a X. Si us sembla, us en parlo en un proper missatge. En aquest només us vull posar un fragment que, ai las quines casualitats té la vida, m'ha coincidit amb un missatge del bloc Músiques sense les quals crec que jo no seria el mateix. I és que això de les casualitats de vegades té aquestes jugades inquietants.
Total, que us poso el fragment suposadament escrit per un presoner condemnat per insurgent (terrorista, segons l'estat). Forma part de les notes que ell escrivia al darrere de les cartes de la seva comanya, que es recuperen després de la seva mort. Ui, ja estic explicant massa. Si us sembla demà ja comento la novel·la i avui fem la cita:
"A la ràdio, un enregistrament de Tableaux d'une exposition, de Musorgskij. Dura força estona. Més de mitja hora. Una gran quantitat de silencis, no els vaig comptar. Era la primera vegada que la sentia. Bé, era la primera vegada que l'escoltava. Aquesta vegada, sí. L'endemà al matí, en Murat em va dir que també l'havia escoltada. A tots dos ens va provocar la mateixa reacció i, quan ho vam descobrir, ens va fer molta gràcia. Exactament la mateixa.
Pel que sembla, M. es va inspirar per compondre-la mentre passejava per una exposició de pintura. Sens dubte, ja tenia al cap algunes melodies. (Vaig buscar-lo a l'enciclopèdia de la biblioteca de la presó i tenia trenca-cinc anys quan la va compondre, set anys abans de morir d'alcoholisme i epilèpsia.) Però passejar per l'exposició el va ajudar a trobar el ritme que necessitava.
Però per a en Murat i per a mi, per a tots dos, el piano tocava la passejada d'un presoner a qui acaben de deixar en llibertat. La porteta de la porta gran de la presó s'ha tancat rere seu, i ell camina pel carrer en direcció a la ciutat fent gambades molt llargues.
Observa aquelles imatges de la vida diària que no ha vist des que el van atrapar i el van condemnar, i la música segueix el ritme de les seves passes. O, per ser més exactes, el compàs i les mlodies del piano, que varien segons el que va veient al seu voltant, sempre reprenen el ritme del moment en què l'han posat en llibertat; exactament és així com nosaltres, que encara som a dins, ens imaginem la sortida de la presó i el camí cap a la ciutat, si és que aconseguim sortir-ne mai. Passa-ho als de les altres presons."
Us he posat de capçalera algunes de les imatges que van inspirar en Modest. Ara me'n vaig a dormir. Ja sabeu quina música escoltaré.
Total, que us poso el fragment suposadament escrit per un presoner condemnat per insurgent (terrorista, segons l'estat). Forma part de les notes que ell escrivia al darrere de les cartes de la seva comanya, que es recuperen després de la seva mort. Ui, ja estic explicant massa. Si us sembla demà ja comento la novel·la i avui fem la cita:
"A la ràdio, un enregistrament de Tableaux d'une exposition, de Musorgskij. Dura força estona. Més de mitja hora. Una gran quantitat de silencis, no els vaig comptar. Era la primera vegada que la sentia. Bé, era la primera vegada que l'escoltava. Aquesta vegada, sí. L'endemà al matí, en Murat em va dir que també l'havia escoltada. A tots dos ens va provocar la mateixa reacció i, quan ho vam descobrir, ens va fer molta gràcia. Exactament la mateixa.
Pel que sembla, M. es va inspirar per compondre-la mentre passejava per una exposició de pintura. Sens dubte, ja tenia al cap algunes melodies. (Vaig buscar-lo a l'enciclopèdia de la biblioteca de la presó i tenia trenca-cinc anys quan la va compondre, set anys abans de morir d'alcoholisme i epilèpsia.) Però passejar per l'exposició el va ajudar a trobar el ritme que necessitava.
Però per a en Murat i per a mi, per a tots dos, el piano tocava la passejada d'un presoner a qui acaben de deixar en llibertat. La porteta de la porta gran de la presó s'ha tancat rere seu, i ell camina pel carrer en direcció a la ciutat fent gambades molt llargues.
Observa aquelles imatges de la vida diària que no ha vist des que el van atrapar i el van condemnar, i la música segueix el ritme de les seves passes. O, per ser més exactes, el compàs i les mlodies del piano, que varien segons el que va veient al seu voltant, sempre reprenen el ritme del moment en què l'han posat en llibertat; exactament és així com nosaltres, que encara som a dins, ens imaginem la sortida de la presó i el camí cap a la ciutat, si és que aconseguim sortir-ne mai. Passa-ho als de les altres presons."
Us he posat de capçalera algunes de les imatges que van inspirar en Modest. Ara me'n vaig a dormir. Ja sabeu quina música escoltaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada