Previ
Bado entre els volums de poesia de la llibreria i m'adono que totes les novetats porten un subtítol: "premi de poesia de la vila de..." I algunes novetats han estat publicades fa mesos. I la contraportada és plena de logos del tipus "publicat amb una subvenció de..." Està fotut el tema de l'edició de poesia!
Finalment trio un llibre que no té res d'això. ¿Què té? Doncs té que recordo haver-ne sentit una entrevista a la ràdio, i haver llegit comentaris encoratjadors en algun bloc. És Casa de Misericòrdia d'en Joan Margarit.
Durant
Diu:
L'home trenca el passat com una guardiola
i dintre no hi havia més que fosca.
Poemes insistents, sempre apuntant el mateix horitzó, com si fos la construcció d'una idea prèviament planificada, un trencaclosques que parteix d'un dibuix ja fet.
Diu:
Ser vell és una mena de postguerra.
Ser vell és que la guerra s'ha acabat.
Paraules força despullades, sense cap més artifici que l'estrictament necessari per al corsé d'una mètrica precisa. Austeritat quasi sense renúncies. Elegància quasi sense escarafalls. Confessió quasi sense vergonya. Reflexió quasi sense gravetat.
Diu:
Comprendre cansa. Però mai no tant
perquè no pugui ser l'últim refugi.
Post
Un epíleg on confessa:
Però no hi ha res més que el que hi ha.
Una guguelada per saber que la platja dels poemes és Colera, per veure fotos de la filla i de la dona de què parla constantment, i les seves pròpies per descobrir que no fa una cara tan decrèpita com entreveus en els versos.
Diu:
El que no hagis plorat, no ho ploraràs (...)
Està clar que és un llibre per llegir. I confio que sigui un llibre per rellegir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada