dijous, 15 de novembre de 2007

Hermanos Oligor


És l'últim dia que fan la pel·lícula a Girona. Som sis persones a la sala. I dos, com a mínim (o sigui nosaltres), hi som una mica de casualitat: l'Estel, que treballa amb la meva companya, és cunyada de l'ajudant de realització.

La pel·lícula és sobre un conte de fades que va d'un conte de fades. Un túnel cap a la infantesa des de la suposada edat adulta, travessant d'amagat el mur que separa els dos continents. Els germans Oligor han trobat aquest pas i els ha sortit bé. S'expliquen la seva història jugant a nines i autòmats.

Si mireu la pàgina web de l'obra, veureu que des de la seva estrena a Olot el 2002 fins avui, l'han estat passejant per tots els escenaris amb pretensions alternatives. Aquest desembre la fan a París i a Riga.

La pel·lícula explica el pas de ser el projecte d'uns penjats a esdevenir l'obra antisistema d'èxit absolut. Suposo que ha significat més d'un any d'anar seguint l'invent fins a ordir el documental final.

Cal dir que és un documental que s'explica sol, no necessita veus en off ni subtítols, gairebé no necessitaria ni traducció dels espectadors alemanys. Va passant el fil fent zigazagues fins a sargir tots els descosits. Passa com si res, amb canvis de ritme sobtats que encaixen perfectament; la fotografia exquisida, la llum impecable...

Sobre els personatges, no m'acabo de posar d'acord amb mi mateix. Un d'ells, el de les rastes, autèntic. L'altre, el prota, de tan escènic, no hi ha manera de creure-se'l. I això que se suposa que és l'objectiu principal de la pel·lícula (fer-lo creïble). Deu ser un problema meu.

Ara només queda anar a veure l'obra original.