Amb l’aparició de El llibre dels Baltimore, que ha estat èxit de vendes des de Sant Jordi, també ha aparegut la versió de llibre de butxaca de l’anterior llibre d’en Joël Dicker, La veritat sobre el cas Harry Quebert.
Com que no l’havia llegit en el seu moment, he aprofitat ara per fer-ho. Porto quatre anys de retard, evidentment, però això no és cap novetat. Però he comès l’error de comprar el llibre en la seva edició estàndard i no com a llibre de butxaca.
I dic que és un error perquè he tingut la sensació que per a mi era l’edició ideal: l’econòmica de butxaca. Un llibre d’estiu, un llibre de platja (si hi anés més sovint), mentre t’eixugues de l’anada i tornada fins a la boia, i et vas preparant per la següent anada i tornada a la mateixa boia.
És un llibre enormement entretingut. T’entreté per força, perquè et fa ballar el cap a cada capítol. No és que cada capítol negui les conclusions a què has arribat a l’anterior, però quasi. De mica en mica t’adones que no et pots refiar ni de tu mateix com a lector, i molt menys de l’escriptor.
Fins a tal punt que ja no gaudeixes de cap nou personatge, perquè saps que te la fotrà. I molt menys dels personatges que hi surten des del començament.O sigui, t’acabes el capítol, tanques el llibre, i et refresques sota aigua salada una estona. Quan tornaràs i començaràs el nou capítol, tot s’haurà capgirat.
No sé si El llibre dels Baltimore segueix el mateix esquema. Probablement perquè l’autor ha rescatat el mateix protagonista, escriptor com ell, que escriu sobre escriptors com el protagonista i com l’autor. El més probable és que m’esperi a l’aparició del nou llibre amb la consegüent edició del llibre de butxaca d'aquest per llegir-lo. Suposant que encara hi hagi estiu i platja i llibres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada