dilluns, 11 d’abril de 2016

En una illa del canal...



Tinc entès que si t’emboliques en una narració i no saps com sortir-te’n el millor que pots fer és matar el/la protagonista i veure com queden els altres.

Després de llegir “La societat literària i del pastís de pela de patata de Guernsey”, veig que encara hi ha una altra possibilitat: convertir-la en una història d’amor.

Reconec l’empenta amb què es va desenvolupant la història (estrictament epistolar i amb algun telegrama), la força dels personatges, de la situació de l'illa britànica durant la ocupació alemanya, les estratègies de supervivència, les relacions entre els illencs i els nouvinguts.

Tot això narrat amb suavitat i fluïdesa, sense acusacions ni condemnes, buscant les heroïcitats anònimes i justificant les covardies, amb homenatges simples però decidits a una bona colla d’autors clàssics.


I al final la cosa s’acaba en sec, amb una abraçada i un casament simpàtic. 


Potser és que l’autora, la Mary Ann Shaffer, d’edat avançada, es va posar malalta i el llibre el va acabar la seva neboda, l’Annie Barrows, editora. Potser això justificaria l’abandonament abrupte d’alguns dels temes motrius de la història, i el canvi de tècnica narrativa.
Sincerament, no ho sé. Però vaja. Només recomanar-vos-el tot reconeixent que, havent-me agradat, m’ha sorprès i decebut el final. A veure si també li passa a algú altre.