divendres, 1 d’abril de 2016

Clinc-calla

Els darrers anys de la Caterina Albert concentrats en mil adagis, sense gairebé sortir del llit.

Sembla que la mateixa Caterina reconeixia i insistia en les intencions limitadament literàries del recull, més com a salvaguarda de determinat lèxic en perill d’extinció que no pas d’augmentar el bagatge paremiològic de la nostra llengua.

Totalment d’acord.

Però no em digueu que juntament amb les paraules que vol salvaguardar no hi ha també una escala de valors que també es deu trobar en perill, irreversiblement. Una visió que ara ens pot semblar irreal.

La insistència en parlar de meuques i barjaules, de badocs i bascosos, de calces i calçons, de cornuts i dropos, de galvanes i llecs, de llords i mandrosos, de neulits i natjades, de porucs i sedassers... Si alguna paraula us porta algun mal pensament, no el descartéssiu. I el gran desenvolupament de consells sobre com aconseguir casar-se primer i ser una bona esposa després. Insisteixo: la insistència en determinats temes no és casual, ni potser patrimoni específic de l’escriptora, però d’un món l’evolució del qual s’hauria de considerar saludablement inevitable (en molts aspectes, si més no).

Una altra cosa que crida l’atenció, és l’argúcia que fa servir l’escriptora per fer rodolins. Si ha de rimar amb figues, hi fa sortir la nora de ca n’Artigues. Si ha de rimar amb processó, el que porta el ciri és en Rabassó. Si ha de rimar amb pet, el recurs és el batlle de Cabanet. I així fins a cent cinquanta (comptat a l’engròs i a la baixa) gentilicis, topònims i personatges populars.

I poca broma amb tots els que vénen de mena: camusos, garrells, traïdors, xerraires, babaus, gallofes, lladres, garlaires, fleumes, bruts, cornuts, porfidiosos...

I va i trobo un acudit que em fa una certa gràcia: “¿Per què en diuen sotana si el rector la porta al cim?”, i resulta que és per referir-se als “porfidiosos i mestretites pagats del saber propi, burxons, fastiguejadors”. És a dir, que quedo ben pagat, per riure. Té raó, no s’ha de riure de res de rectors i majordones.

Sí que hi ha alguns adagis amb una visió optimista del món. Val la pena assenyalar-los amb el llapis, sense por d’haver de tornar a fer-hi punta.


Llegint Quincalla s’aprenen nous mots (vells mots, perdó) però eviteu fer-ho en hores baixes d’esperit o en hores altes de rebelia.