No és que hi hagi diferència entre lectures d’estiu
i les d’hivern, però les edicions més econòmiques van més bé per anar traginant
el llibre d’un lloc a un altre i no sempre en les millors condicions de
transport. Aquest l’havia comprat l'estiu passat en edició de butxaca i amb l’etiqueta no
explícita de “lectura d’istiu”.
I ha anat romancejant entre els pilons de casa
fins que ha passat tot un any. I, de cop i volta, sense cap motiu específic, li
ha tocat el torn.
Ja és curiós, perquè he passat un curs
visitant sovint –per motius de voluntariat laboral– el burg de Sant Pere de
Galligants, i és aquí precisament on se situa bona part del llibre.
Ja heu vist que parlo de Quan érem feliços, d’en
Rafel Nadal, el que surt en color a la portada del llibre.
És un llibre de memòries personals i
familiars, sense gaires embuts i sense maquillatges aparents. Lògicament parlem
dels dotze germans de la família Nadal Ferreres (el germà gran va ser alcalde
de Girona i conseller de la Generalitat). El sisè dels dotze, l'autor, és periodista i va ser director del Periódico de Catalunya fins el 2010. Cap a la meitat del llibre confessa
pertànyer a la “més ortodoxa pràctica petitburgesa”. Però se li ha d’agrair una
contundent pàtina de desinhibició, tot parlant del barri, del Collell, de la
Fosca, de política, de religió, de família, del mas d’Aiguaviva, dels seus
inicis sexuals i laborals...
Autobiografia per capítols, píndoles separades
d’un mateix tractament emocional, des de l’atalaia de saber-se d’una família
inexorablement escollida pel destí, pedra angular d’un temps i d’un país. Però
també unes descripcions vives de llocs, plats, costums, sensacions, amb mots
rescatats directament del record.
¿El títol? Una mica tòpic, la veritat. El
contingut del llibre no avala el títol, però tampoc no el desmenteix. No ho
diu, però igual ara se sent molt desgraciat malgrat l’èxit professional –com a
periodista– i artístic –com a escriptor–.
No queda gaire estiu, però el llibre s’hi
escau. Tampoc deu passar res si el llegiu quan marxin els turistes (o quan, com
a turistes, tornem a casa)...
2 comentaris:
Fa temps que em volta llegir-lo (per curiositat), però si dius que parla molt del burg de Sant Pere, cosa que només intuïa, em faltaran cames per anar-lo a buscar. Vaig enamorar-me d'aquest racó de Girona l'any passat i el trobo un lloc fora de temps dins de la ciutat, una delicatessen. Encara que suposo que en la majoria dels fets que s'hi relaten era un lloc amb molta... vidilla.
Surt força el barri i no hi amaga la vidilla que hi havia, però em temo que no descobriràs res de massa nou. M'ha sorprès més el que explica del Collell o de la Fosca. Segur t'agradarà.
Molt bona la imatge del perfil.
Abraçades.
Publica un comentari a l'entrada