Victus és una bona novel·la.
Dins la línia de rigor i ironia habituals en l’autor,
l’Albert Sánchez Piñol.
Combina amb dissimulat encert els clixés de
les novel·les històriques amb les proclames reinvindicatives contra postulats
oficials i amb la narrativa costumista.
Se li suposa una anàlisi acurada de l’ambient
de l’època en què se situa, dels personatges documentables o no que hi fa jugar,
i dels fets concrets dels que esdevé crònica. Fins i tot en la sorprenent publicació castellana com a versió original. I la versió catalana apareguda al cap d'un any. Com una autobiografia no
autoritzada.
Victus acaba sent un element de reflexió més. D'aquesta realitat que se'ns està obrint com una rosa de pètals inacabables. Si ens hem de sorprendre de la tossuderia d’aquest poble per no deixar d’existir
–mira que seria fàcil deixar-ho córrer!–, encara ens hauríem de sorprendre molt
més de l’obsessió ibèrica de silenciar-nos, domesticar-nos i tenir-nos
estabulats.
No sé si algun dia algú estudiarà tot això i
ho convertirà en una novel·la desinhibida i d’èxit.
2 comentaris:
l'he començat fa dos dies
aviam que tal....
salutacions Càndid
Segur que t'agrada. L'Albert aquest en sap.
Publica un comentari a l'entrada