De fet era un escrit que tenia fet des del maig anterior, quan no tenia previst que les retallades em portessin a canviar de lloc de treball. Em va semblar especialment adient per tot plegat.
El mes passat apareixia publicat amb un altre títol: "El fracàs escolar". Els dels setmanari diuen que no saben què devia passar perquè el títol agafés un canvi tan sobtat.
Com que alguns altres fragments de l'escrit també van desaparèixer, m'ha semblat oportú de posar al bloc el text original.
Entorn i èxit escolar
Sóc mestre de primària, però fa set anys que treballo amb alumnat de totes les edats: des d'infantil fins a formació d'adults (sense oblidar cap dels passos entremitjos: primària, secundària, formació professional, batxillerat i universitat). Això és degut que estic en un camp d'aprenentatge.
La diversitat de nivells no és el més significatiu de la meva feina, però, sinó el fet que es desenvolupa fora de l'aula, directament en el lloc dels continguts que es treballen. Segons com es miri, un privilegi, però també un repte i una exigència inacabables.
Set anys no és pas tant de temps com per haver oblidat el treball a l'aula ordinària. I tampoc no és pas tant de temps com perquè l'educació hagi resolt un dels seus problemes enquistats: el fracàs escolar.
El fracàs escolar té múltiples causes i, en conseqüència, no pot tenir una sola solució, ni simple, ni fàcil, ni immediata. És un problema que es deu haver d'atacar a diari i amb sistemes i estratègies diverses, amb l'esperança de veure'n els resultats en un futur més o menys allunyat.
Diria que el model de treball dels camps d'aprenentatge hi pot ajudar. No resoldre el problema, però sí ajudar a reduir. Si no estic equivocat, una de les causes del fracàs és la manca d'arrelament en una societat, en un espai geogràfic, en una història a compartir. Si l'alumne/a no té implicació mútua amb el medi, no hi pot haver interès vers la natura, vers el patrimoni col·lectiu, vers la cultura.
Dins de l'aula es pot fer molt en aquest sentit, però cal una cosa més: s'ha de trepitjar allò de què es parla, sigui la localitat o el cap de Creus o les ruïnes d'Empúries. Simples exemples.
És dificultós, certament. Cada sortida és una feinada d'organització, costosa econòmicament, poc reconeguda per les famílies de l'alumnat ni tampoc per l'administració educativa; una complicació per al centre i un risc per a professorat. Malgrat això, alguns centres i alguns professionals continuen creient-hi.
Jo també hi crec. Per aquest motiu em sembla que la tasca dels camps d'aprenentatge han de seguir en el camí encetat: donar suport pedagògic i organitzatiu als centres. Continuar promovent la pedagogia de proximitat. Continuar apropant el territori als alumnes, i viceversa. Continuar bregant contra el fantasma del fracàs.
El camp d'aprenentatge Empúries hi està compromès.
Càndid Miró, maig 2012
2 comentaris:
Aplaudeixo que l´hagis transcrit tal i com era originalment.Em sap molt de greu que al setmanari de l´Empordà passin aquestes coses, en sóc subscriptora i em fa pensar...No fa gaire també em va estranyar molt l´omissió d´una notícia de caire cultural.
Molts d´ànims Càndid i endavant!
No saps com trobo a faltar el Tròpic, fruit, segurament, d´aquest treballs de camp tan magnífics.No em cansaré de dir-t´ho.
Gràcies, País.
Estic disposat a creure que això del diari és una errada sense més importància.
Jo també trobo a faltar el tròpic, sobretot quan, de tant en tant, faig una anotació que em fa pensar: això aniria pel bloc.
En fi...
Publica un comentari a l'entrada