Quan se li acaba la corda al rellotge

Posem per cas que hom vol escriure una narració sobre la mort. Però no com els vius es prenen la mort, amb més o menys condescendència si se la veuen més a prop o més lluny, sinó com se la pren el mort mateix.

I el novel·lista busca un protagonista que viu la mort en primera persona, i tria els records de vida que el situen millor en aquesta rampa de sortida cap a una altra cosa. I els records d’infantesa els posa en una altra carpeta que són els records del seu propi pare, com aquell qui diu també moribund, però que la mort del qual no és pas l’important.

Bé, ja veieu quin panorama. Se l’ha empescat en Paul Harding en la seva primera novel·la. Va ser publicada el 2009 en una editorial petita, amb una tirada de cinc-cents exemplars. I aquí s’hauria acabat la cosa. O aquí s’hauria d’haver acabat.

El 2010 li van donar el Premi Pulitzer de Ficció, mentre que Publishers Weeekly, Amazon.Com i el Library Journal la declaraven una de les millors novel·les del 2009.

El 2012 se n’ha fet la primera edició en català (Llauners) i en castellà (Vidas de hojalata). El títol, Tinkers, fa una clara referència a l’afició del protagonista pels mecanismes dels rellotges. El cert és que entre engranatge i engranatge hi ha unes impressionants escapades cap a la natura, retrats lluminosos entre capítols d’una foscor impenetrable, capítols que esperes que acabin per tornar-los a llegir amb altres que esperes que acabin per altres motius més prosaics, això sí: poca dona i sempre secundària. Un llibre estrany, que sense premi difícilment hauria arribat a les meves mans, i que alhora et fa barrinar com és que li han donat el premi, quina combinació estel·lar hi ha coincidit perquè cridés l’atenció del presumpte jurat.

Un llibre només recomanable per a aquelles persones que s’hi han sentit intrigades.