Gairebé mil nou-centes vuitanta-quatre pàgines

Hi ha un japonès que es dedica a escriure històries sense cap ni peus i que, a sobre, són interminables.

En aquestes històries llarguíssimes els primers capítols són impecables, i sembla que després l’escriptor es va relaxant, com si fes el guió i n’encarregués la redacció als aprenents dels tallers de literatura creativa, i que potser hauria de repassar i corregir amb més dedicació.

Els personatges són d’aquells que no se sap d’on han pogut sortir, i d’entrada es veuen obligats a fer actuacions tan trepidants com inversemblants.

Però de tant en tant s’abandonen als seus propis dubtes existencials, i naveguen en mars inacabables de retòrica i redundància.

El món és i no és. Com un dau, que, en el millor dels casos, en pots arribar a veure tres cares i dones per fet que saps el que hi ha a les altres tres.

Això sí: de tant en tant se citen autors clàssics, músiques glamuroses, marques d’aquí i d’allà, fins a donar un ambient d’erudició cosmopolita.

Tot llegint, hi ha vegades que et quedes de pedra –compte!!!: no pas com alguns personatges de la novel·la es tornen de pedra...– i altres vegades et quedes tipus plastilina. I no hi ha més remei que creure que la pedra i la plastilina al Japó funcionen diferent que aquí.

Segur que no sabeu que m’he acabat les 800 pàgines de les dues primeres parts –en un sol volum– de la presumpta novel·la el nom de la qual no us diré, ni tampoc la del seu autor. Quedarà com un secret.

Això sí, per acabar, ho confesso: corro a aconseguir la tercera i darrera part. A veure si l’Aomame i en Tengo... (ui, ja anava a parlar més del compte).