Al defora

Imatge: http://www.last.fm/group/People+with+no+social+lives+that+listen+to+more+music+than+is+healthy+who+are+slightly+scared+of+spiders+and+can+never+seem+to+find+a+pen/forum/21349/_/514759/30

M’estava al sofà, tan tranquil·lament. Em digueren: sortim, anem al centre, a prendre alguna cosa. Em costa negar-me. Dir “no” sempre és l’inici d’un embolic o altre. Vaig pensar que anar al centre a prendre alguna cosa i tornar, no seria tan greu. Vaig apagar la tele.

Però només de sortir de casa ja vaig veure que la cosa no anava bé. No sabria dir-vos el què, però allà fora havia passat alguna cosa. Sí, em semblava reconèixer els carrers, les voreres, les cases, però...

Semblava com si s’haguessin conxorxat a canviar les coses, detalls petits o no tan insignificants, però de manera que no es notés gaire. ¿Com us ho diria? Un petit canvi de color a les façanes. Les papereres d’un altre tipus i potser en un altre lloc. Les portes de les cases uns metres més cap aquí o més cap allà. O uns centímetres. Portes reconvertides en finestres i finestres reconvertides en balcons. Com si les botigues s’haguessin intercanviat de lloc: on hi havia la farmàcia ara hi havia la sabateria i on hi havia la sabateria, la farmàcia. Les rajoles de les voreres, les llambordes, l'asfalt, els fanals... 

I la gent que ens saludava –amb el dubte de si també em saludava a mi– com si haguessin acabat de sortir de la perruqueria o de la barberia o com si el seu esteticién estigués experimentant amb el seu vestuari... Em sonava tothom i no acabava de reconèixer ningú.

Tot era com sempre però diferent de sempre. I la plaça de l’Ajuntament, que sempre havia estat tan plana, ara s’inclinava cap al... ¿nord, sud, est o oest? No gosava preguntar. Tothom em mirava amb una indiferència teatral, molt sospitosa, com si formessin part d’un complot extraordinari, com a algunes pel·lícules de la tele, aquelles pel·lícules que canviava de canal ràpidament. Em mirava de reüll l’edifici de l’Ajuntament i també l'hi veia alguna cosa estranya, imperceptible, intencionadament imperceptible, però real. ¿Aquelles escales ja hi eren? ¿Què representaven aquelles banderes? ¿Abans ja era tan alt?

Vaig fer els possibles per dissimular. Em pensava que en algun moment o altre em dirien que es tractava d’una broma, que hi havia una càmera oculta pendent tothora de la meva expressió d’estranyesa, i per això intentava no quedar malament davant l’audiència. A la tele en feien molts d’aquests programes. Tanmateix no vaig descobrir res al respecte. No, no era una broma televisiva. Era quelcom més seriós.

I així que anàvem tornant se suposava que cap a casa, anava barrinant què hauria passat a casa en aquella estona. ¿Seria la de sempre? ¿Què li hauria passat al meu sofà mentrestant? ¿Hauria canviat la programació ara que ja me la sabia? Ja intuïa jo que no m’hauria d’haver deixat convèncer tan fàcilment.