En Sergi Palol, professor de la UdG, ha publicat El tresor del Cap de Creus (en castellà: El tesoro del viento”) a l’editorial Principal dels Llibres.
En Sergi s’ha empescat una bona trama. S’ha buscat l’ajuda d’uns bons personatges. I els ha posat en un bon escenari, un paisatge amb llegendes i meteorologies contundents.
Fa una mica de trampa, però, perquè es parla d’un tresor que provoca assassinats, i a la fi va resolent els assassinats, però del tresor ja no se’n torna a parlar, tot i que forma part del títol.
L’altra trampa també és al títol: el cap de Creus. Se’n parla i se’n parla i se’n parla, i fa maco, però, de fet, no hi surt. A la fi és un lloc on diuen que alguns hi van a pescar, altres a ser assassinats però que sembli un suïcidi, i on hi ha uns pobles que són esmentats en un poema d’en Foix. Perdó, me n’oblidava: a prop hi ha un monestir i un castell amb un penya-segat.
Malgrat les trampes, amb l’ordit de la seva història en podia sortir un bon producte. Tanmateix, comences a llegir i se’t cauen els elàstics. D’acord que tot és molt relatiu i potser un servidor té una dèria derivada dels anys de corregir redaccions als alumnes, però...
Els que i els què s’accentuen ara sí i ara no, els per què i els perquè s’ajunten i se separen segons si la pàgina és parell o senar, trobareu de que i de què i a que i a què repartits per les pàgines com si juguessin a ser on no toca. Els articles onomàstics són una loteria: trobareu Pere, en Pere i el Pere sense cap criteri (un servidor tenia l’esperança de trobar també lo Pere, per qüestions simplement nostàlgiques). Les comes han estat repartides amb una evident escassetat. Alguns pronoms, més que febles, els trobareu de baixa, i segurament han estat substituïts pel primer pronom que passava. El Cap de Creus va sempre majúscula, quan no és necessari, fins que en un parell de moments apareixen uns caps de Creus escapats, etc.
En un primer moment em semblava que simplement havien passat el corrector de l’ordinador i tot allò que no detectava és que ja estava bé. Més tard he acabat pensant que ni tan sols havien passat el corrector.
Home, l’ha escrit un profe de la universitat de Girona. El llibre val més de vint euros. Segurament pensaven en una bona tirada d’exemplars. ¿No valia la pena que algú hi donés un cop d’ull abans de publicar-lo?
I la sospita galopant del mestre de català: la versió castellana ha sortit al mateix temps que la catalana. ¿I si resulta que no té errors ortogràfics?
7 comentaris:
Clar, hi ha coses que poden sorprendre en aquesta vida. En primer lloc que una persona es llevi un bon matí i decideixi que vol fer quelcom creatiu a la vida, sense atendre al fet que no té ni idea de com fer-ho. En un primer moment hom pot pensar que això és ben legítim, àdhuc lloable, però quan s'hi para a pensar amb atenció els termes varien lleugerament.
Si jo no sé pintar (com és el cas), és més, si sóc molt maldestre amb el pinzell a les mans (i tant, sóc jo!), necessitaré moltes hores de pràctiques abans no aconsegueixi fer un quadre amb cara i ulls (no literalment...). Potser, i amb molta sort, al cap d'uns anys podré veure'm les orelles i ser capaç de no cometre un atemptat contra això a què hem acordat anomenar "art". Però és que ni se'm passaria pel cap de fer una exposició amb els deu primers quadres que pintés.
Doncs bé, es veu que hi ha gent que fa exposicions (i fa pagar entrada) amb els tres primers.
La vergonya és una categoria humana molt ambivalent, que tant serveix per a justificar unes accions com per a reprovar-ne unes altres. Jo, personalment, sempre he pensat que cal tenir-ne en una mesura adequada (que no sé quina és perquè no sé mesurar-la), així s'evitarien ridículs flagrants com el que l'amic Càndid exposa.
Per altra banda, no em llegiré el llibre (en cap idioma i sota cap circumstància); dubto profundament de la creativitat sorgida d'una nit qualsevol i, a diferència del que molts opinen, estic totalment convençut que no cal experimentar algunes coses per saber si t'agraden o no.
Ben cordialment,
Quim
Hola, Quim. Dóna la sensació que en coneguis l’autor o la circumstància.
No és el meu cas. Vaig comprar el llibre amb l’esperança i el desig de tenir una sorpresa agradable. Però allò era una patacada.
Amb tot, el que hi ha no pot dependre solament de la capacitat o la inspiració de l’autor. Hi ha d’haver alguna cosa més. ¿Com pot, una editorial, portar a les llibreries una edició en aquestes condicions?
No en conec ni l'autor ni la circumstància, però a partir del teu comentari només he hagut de posar quatre dades més o menys inconnexes al google i aquest fa la resta. He trobat una entrevista que li feien a l'autor que s'havia sorprès de l'èxit del llibre (clar, qui no!) i que explicava quatre dades significatives. En primer lloc és un professor agregat de dret, i amb això ja excloem que sàpiga escriure (ho sento...). Quant a l'editorial, he vist tants bunyols que ja m'ho crec que ho hagin passat de qualsevol manera: total, el lector s'ho sol empassar tot (aquesta és una generalització argumentativament molt dèbil, ho sé, però s'ho empassi o no tot, li venen tot, i això és un altre tema).
Ben cordialment,
Quim
Creieu-me si us dic que no és culpa de l’autor sinó de l’editorial. Realment penseu que una persona que ha nascut i crescut en català en un poblet de l’Empordà (on deu haver-hi més influència del francès que no pas del castellà) pot cometre errors tan bàsics en català i en canvi escriure perfectament en castellà? La qualitat del text contrasta amb els errors que incomprensiblement conté.
M’estremeix pensar que una editorial que publica en la nostra llengua pugui ser tan poc seriosa i tracti al lectors d’aquesta manera. Al meu entendre és una falta de respecte envers l’autor i els que l’hem llegit però, sobretot, envers el català.
felicitats per el teu blog,
us convidem a coneixer i participar en el nostre blog, que potser per proximitat us pot interesar
http://indiketa-figueres.blogspot.com/
fins aviat!!
Totalment d'acord que una edició d'aquest tipus és ofensiva. Pel país, per la literatura, pels lectors, pels escriptors i escriptores.
Sembla que l'autor o la seva agent o l'editorial n'haurien d'explicar alguna cosa.
Particularment em començaria a donar per satisfet amb una petició pública d'excuses, amb el retorn dels diners del llibre i amb una reimpressió en condicions.
Publica un comentari a l'entrada