La raó no és déu ni deessa. Per definició.I els déus segueixen allà, al seu prestatge, o al seu cosmos, no sabem si esperant la nostra resposta, el nostre rebuig o la nostra submissió, o simplement indiferents a nosaltres, a les nostres necessitats i actituds.
M'ha coincidit (¿existeixen les coincidències?) una visita a Tàrraco i el fet d'escoltar tot de gent com s'acarnissen entre ells sobre la importància d'una visita d'algú presumiblement deplorable, però que té ja en vida la categoria de sant. A Tarragona els emperadors romans ja explotaven aquest mateix recurs fa vint segles. Eren déus en vida.
I encara una nova coincidència: visitava embadalit una exposició fotogràfica de la Cristina García Rodero titulada España Oculta que posa de manifest les foscors d'una religiositat si més no supersticiosa. Una col·lecció d'imatges frapant, enterbolidora.
No us estranyeu que m'hagi fet un embolic dels grossos. Mental, esclar.
I penso: si no jugo a la visita del Papaderoma, ni a l'entronització espiritual dels emperadors, ni al poder absolutista de la banca, ni a la superstició feta ritus popular... ¿què em queda? ¿Estic al marge de l'ètica, la moral i l'espiritualitat? ¿Traeixo la meva cultura?
2 comentaris:
Després d'haver llegit el teu comentari m'han vingut diverses coses en ment. Intentaré expressar-ne només algunes.
En primer lloc no tinc tan clar que el personatge en si sigui deplorable, una altra cosa és si parlem de la seva funció i allò que se'n deriva. No hauríem d'oblidar que J. Ratzinger és un dels grans teòlegs i metafísics del segle XX, a l'altura d'un Heidegger o d'un Von Balthasar.
Dit això, no m'acaba de semblar pertinent la comparació amb els emperadors romans, ja que el sant pare de Roma no usa cap recurs de divinització, tot i que ho sembli (molt probablement això és un problema seu, això és, un desenfocament de la projecció exterior).
En segon lloc, estic totalment d'acord amb el problema que es deriva de l'exposició de fotografia que comentes: la religiositat ha patit de molts mals, i un d'ells és la superstició i el literalisme (només cal pensar en el cas, tristament exemplar, dels testimonis de Jehovà).
Finalment, referent a la Caixa... (valdrà més mantenir silenci, que és el que sol haver-hi en els taüts).
Ja per acabar, dir que la reflexió final és molt interessant. Hi faré uns afegitons: 1) realment no juguem a res d'això?; 2) no podem entendre l'ètica, la moral i l'espiritualitat més enllà de la religió (i superstició) i la banca?; 3) quina cultura? (perquè, al meu entendre, la cultura europea occidental té només dues bases finals: judaisme i hel·lenisme).
Bé, espero no fer-me pesat i que aquest comentari sigui pres en bona consideració.
Gràcies pels afegitons finals. A veure si en Franco en la seva recerca judeomaçònica buscava finalment els pilars de la cultura occidental.
Hauràs vist que parlo d'un personatge "presumiblement deplorable", no perquè no l'hi trobi sense presumpció, sinó perquè no tinc prou elements de judici per dir-ho d'una altra manera.
A mi em continua semblant atraient la comparació entre la santedat papal i la deïficació dels cèsars. Potser no és equivalent però sí comparable, em sembla.
I au, encantat de rebre comentaris i són presos en la millor consideració.
Publica un comentari a l'entrada