dissabte, 13 de novembre de 2010

Freesança

Ha començat la campanya i ja frisso.

Ja frisso per mirar cada dia la bústia esperant les cartes d’aquells que diuen “El tripartit ha estat fabulós; per això no volem tornar-hi”. O aquells altres que proclamen “Por una Cataluña limpia, fuera moros y catalanes”. O aquells que diuen: “Ara sí que ho fotrem bé, que us fotrem a tots, vaja.”

Ja frisso per mirar cada dia els espais urbans reservats i els no tan reservats amb els cartells de candidats amb poca calba, poca corbata, poca ganyota, poca arruga, poca vergonya, que et miren directament als ulls.

Ja frisso per mirar cada dia la tele i escoltar cada dia la ràdio com hi surt la meva veïna explicant el seu cas i que per això em convida a votar el mateix que ella, o el senyor aquell que m’explica amb tota naturalitat el que s’ha hagut d’aprendre de memòria.

Ja frisso perquè arribi el dia que anirem a votar i demanarem si podem fer-ho quatre vegades perquè estem indecisos entre quatre partits, que tots quatre ens semblen sincers i honestos, dirigits per gent sana i amb un clar esperit de sacrifici per la comunitat.

I ja frisso per tornar a casa a mirar el resultat sabent que en tot aquell muntatge s’hi ha gastat una picossada que els bancs hauran subvencionat a canvi de continuant essent els que manin, però no patiu, que ells ja saben que finalment ho pagarem els votants, els màxims beneficiats.

Democràcia, sí, però segur que deu haver-hi una altra manera. Tot i que tal vegada no deu interessar.

Ostres, i aquesta imatge electoral, no sé en què em fa pensar. ¿Votar en blanc és ser del Madrid?