Vaja, només faltaria que ara em posés a no malparlar de les entitats bancàries. Aquelles que ens foten els diners en els bons temps financers. Aquelles que requereixen els nostres diners en els mals temps financers. Aquelles que estan per sobre del bé i del mal, o sigui per sobre de nosaltres, que som el bé i el mal. Sempre el seu bé i sempre el nostre mal.
El cas és que hi ha una figura antropomòrfica, plena de vitalitat i amb els ulls fora de les conques, que m’estic trobant a cada revolt.
Vam anar al MNAC a veure com en Sorolla resumia la seva Espanya a tot color. No estava malament. Ni en Sorolla ni el resum ni el color. Ara bé, hi havia l’homenet aquell a cada racó.
Hem estat a València. Hem anat a veure com en Miró s’encaparrava amb la figura femenina. No estava malament. Ni en Miró ni la figura femenina ni l’encaparrament. I l’homenet pertot.
També hem visitat una exposició sobre la Xina preolímpica, postolímpica i panolímpica. No estava malament. Imatges, vídeos, maquetes, escriptura, gents, i l’homenet aquell.
I cada exposició amb algun interès afegit: o un taller, o els esbossos de l’artista, o una disposició més que sorprenent.
I aquí que només vèiem l’estrella aquella de cinc puntes i dues taques, i ara ve l’antropomorf d’ulls botits.
De veritat que tinc unes ganes terribles d’escometre contra les entitats financeres, però hi ha moments que em sento frenat –lleugerament frenat.
Si ens expliquessin els seus números, elles que tan bé saben tots els nostres, de números, i en fan el que volen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada