Des d’Obaba fins al Congo Belga

M’ha costat acabar-me el Firmin, tot i que té moments brillants. Per dir-ho d’alguna manera, té grans mèrits però no en faig una entrada al bloc perquè tampoc no sabria què dir.
Prefereixo parlar del llibre que tot just he començat. Comença molt bé. Clar que es pot espatllar, però, tractant-se d’en Joseba Atxaga, o sigui Bernardo Irazu, quasi que goso descartar-ho (que s’espatlli).
Em llegeixo les solapes del llibre. De cop m’adono –no n’era conscient– que m’he llegit bona part de la seva obra publicada. Deixeu-me que faci un xic de memòria.
Amb Obabakoak (Gent d’Obaba; me’l va recomanar l’Aïda; el vaig llegir en castellà, traduït pel mateix autor; després se’n va fer una pel·lícula que sí vaig veure però de la que no recordo gran cosa) vaig tornar a comprovar que d’un racó de món se’n pot fer un univers.
Amb Gizona bere bakardadean (L’home sol) vaig copsar que Montserrat pot pertànyer perfectament al País Basc i que les muntanyes són sagrades abans i després que nosaltres, sí, però sobretot “durant”.
Amb Poemes & Híbrids vaig entrellucar que escriure és un exercici, però també una catarsi, i una disciplina, i una recerca, i una autoexigència, i un impuls, i un risc, i una exhibició, i…
Amb Memòries d'una vaca basca no recordo què vaig aprendre -potser tenia el cap en una altra banda, o potser no tinc tan bona memòria com la vaca...
Amb Zeru horiek (Aquellos cielos; també en castellà; prestat per no recordo qui) em semblar entendre que el País Basc és un viatge que comença al capvespre i que quan arriba la matinada..., doncs continua, només faltaria.
Amb Soinujolearen semea (El fill de l’acordionista) vaig xalar, vaig trobar-hi tants ecos, tants matisos, tantes sensateses, tants enginys, tantes troballes, tantes paraules enterrades, tantes emocions, tantes novel·les. Després d’aquell llibre, crec que se li podria perdonar el que fos, a en Bernardo, ni que sortís en un concurs de la tele, o en un programa del cor.
Però de moment no ho ha fet. Sinó que ha publicat un altre llibre. Us puc dir que les cent primeres pàgines de Zazpi etxe Frantzian (Set cases a França) són fantàstiques. I les que vénen tot seguit, doncs ja us informaré. Us deixo que me’n torno a llegir.