Coses del Nadal

El Nadal a Lleida. A més dels dinars i sopars i tertúlies repetides, comporta la possibilitat -fins i tot l'hàbit- d'un cert consum de productes culturals. Us comento algunes novetats en què he sucumbit.
De pel·lícula comercial ha tocat Australia amb dos guaperes que no acaben de lligar. Una mica com la duquesa d’Alba i el seu xicot. Una bonica història d’amor però amb alguna cosa que falla. La pel·lícula és un bon espectacle visual, amb paisatges i efectes i molta coloraina. Té, a més, algun tema de debat de sobretaula, com el procés d’obrir els ulls quan ets en una terra nova, l’amor als fills fins i tot als no biològics, els viatges iniciàtics com a manera d’assumir una terra i, per tant, una cultura i, per tant, una identitat. Suposo que encara que la pel·lícula s’il·lustri amb els aborígens australians l’exemple deu servir per a altres cultures. En tot cas, llargueta, pesadeta, però molt millor que altres coses que he vist darrerament. La dirigeix un tal Baz Luhrmann (australià ell, i director de Romeu + Juliet i Moulin Rouge).


De llibre ha tocat Estimat Michele. Demolidor. Es llegeix en un moment i això encara fa més mal. És una novel·la de la romana Natalia Ginzburg publicada el 1973, i ara traduïda al català. Com qui diu és un recull de correspondència entre en Michele i diverses persones relacionades, bàsicament la família i alguns amics. A cada carta que llegeixes –quin domini dels registres personals!– t’adones com en som de dependents i inconscients. Necessitem i establim relacions absurdes i obscures que es mantenen perquè els altres també necessiten i estableixen relacions absurdes i obscures. Cadascú té una peça del trencaclosques d’algú altre, i les nostres peces les anem repartint entre persones que difícilment les ajuntaran. Després ve quan ens morim i res del que hem deixat pendent manté el sentit. O d’això m’ha semblat que anava. Boníssima.

I un espectacle nadalenc. ¿Heu pensat en els Pastorets? Doncs, heu encertat. Però, mira. Pastorets Rock. És la gira del seu segon disc, 2 de 10 amb faixa. Abans d'ahir eren a Lleida i aquesta nit són a Salt. ¿Què us en puc dir? ¿Us podeu imaginar tres-centes persones saltant i ballant el Marrameu torra castanyes? Doncs jo ho he vist. ¿Us podeu imaginar una Santa Espina amb ritme de We will rock you? Doncs jo ho he sentit. ¿Us heu adonat de fins a quin punt El ball de la civada és un himne d’afirmació nacional? Doncs jo ho he comprovat. En Bernat diu que malament anem si els actes a favor de la terra passen per deixar-se anar amb La masovera. Doncs jo penso que anem força bé mentre algú descobreixi aquests lligams secretament col·lectius i col·lectivament secrets i aconsegueixi que el personal s’ho passi bé. Sí, sí, he dit allò tan lleig de “el personal s’ho passi bé”. I entre el personal, un servidor. Em van semblar musicalment molt bons i escènicament molt divertits. N'he buscat enregistraments a la xarxa però no els fan justícia, i encara menys una tristoia intervenció en el programa El Club.