M’estava llegint el llibre de poesia quasi completa d’en Joan Margarit que m’havia passat en Joan. Però va caure a les meves mans un dels llibres de moda. Els homes que no estimaven les dones del suec Stieg Larsson. Un cas curiós. L’home escriu una trilogia quasi d’amagat i abans de publicar el primer lliurament, que serà rècord de vendes mundial, va i es mor.
En algun lloc he llegit que el protagonista de l’obra és una mena d’alter ego del propi Larsson. Si és així, tira cap a indulgent l'home, perquè en Mikael Blomkvist, és una mena de superheroi modest i amable, l’extrema integritat del qual arriba al punt de passar per sobre de la pròpia integritat per respecte a persones més febles i vulnerables. Heus aquí el que fan els súperherois quan se superen com a tals. Quan em quedi poc per morir-me també em buscaré un alter ego d’aquests.
De tota manera semblaria que un dels personatges més curiosos i ben perfilats de la novel·la, la Salander, és més protagonista que ell. Ho semblaria perquè hi ha dedicat un esforç notable a dibuixar el procés de socialització d’una asocial visceral, sempre gràcies al mantell miraculós d’en Blomkvist. Curiosament la traducció anglesa de l’obra es titula La noia del drac tatuat, que és ella mateixa, tot i que el tatuatge en qüestió apareix un sol cop i d’una manera més aviat tangencial.
Sorprèn el canvi de títol. Potser han considerat que això dels homes que no estimaven les dones era poc comercial o que, donada l’actualitat de la violència de gènere, resultava massa incisiu. Així i tot la novel·la fa contínues referències a la violència de sexes, i en algun moment, aquesta violència esdevé l’eix narratiu central, un eix que finalment no és exposat a la llum pública per motius humanitaris.
Ara bé, les sis-centes pàgines del llibre es llegeixen d’una esgarrapada. No es pot negar que és un llibre addictiu. Quan cap a la meitat del llibre, l’autor es deixa de fer literatura per a dedicar-se exclussivament a fer novel·leta d’intriga, tu ja estàs atrapat per la trama, amb ganes de saber quin destí i quin desllorigador ha previst per a cada situació, per a cada personatge, per a cada relació. I sempre li queda un tirabuixó més per al seu joc de malabars.
I tot molt modern, amb molt d’internet i de correu electrònic encriptat, amb molt de discos durs i de tractament digital de la imatge. Bé, ¿no?
Espanta saber que hi ha dos llibres més al darrera. En aquests moments no sé si m’hi posaré. Però de moment ja he donat el meu exemplar a la família, que corri.
No cal que us informi que ja tenen la pel·li quasi a punt...
4 comentaris:
Jo creia que les típiques novel·les d'intriga, de detectius (o de periodistes financers que, per motius diversos acaben comportant-se com a tals) no m'agradaven.
Era impossible que el bon Mikael acabés passant la mà per la cara al conjunt de policies, investigadors i detectius que, com a tals, ja havien investigat el cas uns 30 anys enrere. Ell, que sempre s'havia dedicat al periodisme i que les seves investigacions no havien passat mai de termes econòmics!!
Sorprenent!
El cas està en que jo m'ho esperava des del primer moment en què en Henrik li exposa les seves sospites "Bé, una noveleta de detectius, desconeixia que al papa li tiressin aquest tipus de narracions.." vaig pensar.
Però m'he acabat el llibre amb un espècie de rècord personal (pel que fa al temps), em sorprenia a mi mateixa mirant l'hora, donant-me compte que portava quatre hores llegint, quan creia que m'hi acabava de posar.
És addictiu, d'això no hi ha dubte i, tot i que en algún sentit ha seguit les meves previsions, m'ha sorprès en gairebé tots els altres.
M'he sentit identificada en algúns aspectes (poso émfasi en ALGUNS) amb la Salander i resulta que és un personatje inspirat amb la Pipi Calzaslargas. Una espècie de Pipi en l'era moderna, un personatje antisocial i una hacker. Està ben trobat, no creus?
Realment tenia estil aquest Larsson.
Tot i així, crec faré un break amb "After Dark" i algún altre abans d'enfrentar-me amb "la noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina".
Un petó papa ;) muà
Totalment d'acord pel que fa al llibre, pel que fa a en Mikael (no sé si a l'últim llibre se suïcida com l'autor de veritat que, pel que sembla, és el seu alter ego), i pel que fa a la teva identificació amb la Salander en ALGUNS aspectes. No sé si ja estàs pensant en tatuar-te un drac a l'esquena.
Ara estic donant la segona oportunitat a en Gironell tal com l'Eva em va suggerir. Quan acabi, em posaré amb la noia del misto.
Una abraçada.
No voldría corretgir-te (no me'n veig capaç) jaja, però segons la petita biografía de l'autor que hi ha en el llibre l'Steig Larsson (l'Steig? no sembla correcte, però en Steig em sona molt malament) va morir d'una crisi cardíaca.
I per altres informacions d'internet, en/l'Steig no tenia en ment una trilogía, sinó més aviat unes set o vuit noveles seguint el mateix argument...
pot ser hagues sigut massa llarg i rebuscat, no? pot ser el tercer llibre no acaba de la manera que ell volia acabar la historia. Vés a saber...
en fi, ja ho descobrirem en el seu moment.
muá!
Tens raó. Arreu es parla d'un atac de cor. ¿Saps d'on vaig treure la informació errònia sobre el seu suïcidi? Doncs d'un programa de televisió en castellà, que vaig pillar fent zapping i que m'hi vaig aturar en veure que parlaven d'en Stieg, i el comentarista va dir això, que s'havia suïcidat, i jo ja vaig donar-ho per fet, intuint que no s'havia dit abans per la qüestió aquella de les formes. Però tens raó. S'ha de contrastar sempre abans el que diem, sobretot si no és de collita pròpia. M'ha passat més d'una vegada i es veu que no n'aprenc.
Pel que fa a l'Stieg o en Stieg, crec que tot depèn de com pronunciem Stieg. Si comencem amb el so que tocaria, "s", hauria de ser "en"; ara bé si fem la cosa aquella de catalanitzar el nom començant pel so "es", aleshores hem de fer servir "l'". Pel que fa a un suec no sé com posar-me, però amb anglosaxons jo prefereixo fer el so que toca, o sigui "en Steve Jobs" (el d'Apple), per no dir "l'Esteve Feines".
Un petó.
Publica un comentari a l'entrada