dijous, 24 de gener de 2008

Teatre en blanc i negre


Aprofito el privilegi que tenen els funcionals d'assistir a les preestrenes del grup. Parlo de La Soga sota la direcció d'en Salvador Torres.
Com que aquest bloc no és per fer crítica teatral enllesteixo aquest aspecte dient que la representació, la interpretació, la direcció, etc. són correctíssimes, com no podia ser altrament.
El que crida poderosament l'atenció, però, és que l'obra és en blanc i negre (i una reduïda gama de grisos). Xoca d'entrada, i poc o molt t'hi vas fixant tot al llarg de l'obra. Una excentricitat, diríem; un exercici d'estil, diríem; una collonada, diríem.
El cert és que se'n surten, de fer l'obra en blanc i negre. I aquí és on hom comença a donar-hi voltes. Els personatges ja ho són; uns d'un gris pujat, altres més esblanqueïts, altres més foscos, fins i tot la perruca albina de la Carol encaixa a la perfecció. I la història, totalment grisa: el rerafons psicològic i filosòfic (aviso: sóc hitchcòkfob) és un clarobscur canviant i obsessiu. Que sigui basat en un fet real no és que hi posi gaire més color.
També és grisa la definició sexual dels dos personatges principals. Per cert: fixeu-vos en el quadre que en Salvador ha posat darrera la porta esquerra del fons.
¿Actualitat de la proposta?
Segur que en Salvador ens veu tots grisos i ha dit: a veure si se n'adonen.