Can Cinto és una casa de pescadors de l'Escala; es troba al capdavall del carrer Torre, prop de la Punta.
És un edifici que havia d'anar a terra i convertir-se en apartaments/aparcaments o alguna altra cosa moderna i anònima.
Per algun atzar i per alguna intervenció humana s'ha salvat i ara es pot visitar. Com era una casa de pescadors dels segles XVIII i XIX. Qui se n'encarrega l'ha volgut deixar el més talqual possible però de manera que qui hi entri hi entengui alguna cosa.
I el que s'entén és que l'espai ha de ser l'imprescindible per fer-hi l'imprescindible. Cuina, magatzem, dormitori i pati. I el lloc mínim per passar. La resta és superflu. La resta es fa al carrer. I al mar.
I tot presidit per la Mare de Déu dels Dolors, la dels set punyals clavats al cor, la més sensible i la més castigada de les mares. El paradigma del patiment.
Tinc entès que és una devoció que es va posar de moda al segle XVII, quan es va fer l'Escala i el convent servita d'Empúries. Els servites hi van tenir molt a veure.
Poca broma. No es creen devocions així com així. El pes de la religió -o de la religiositat, beateria i superstició mística- en aquella gent devia ser tan bèstia, que es fa difícil dir què hi hem guanyat i què hi hem perdut els que n'hem sortit de sota el dosser. I què ha quedat igual perquè hem substituït aquella religiositat, beateria i superstició mística per vés a saber quina altra de menys visible.
Sort que deu haver-hi qui ho estudia. De moment visitem can Cinto Xuà.
És un edifici que havia d'anar a terra i convertir-se en apartaments/aparcaments o alguna altra cosa moderna i anònima.
Per algun atzar i per alguna intervenció humana s'ha salvat i ara es pot visitar. Com era una casa de pescadors dels segles XVIII i XIX. Qui se n'encarrega l'ha volgut deixar el més talqual possible però de manera que qui hi entri hi entengui alguna cosa.
I el que s'entén és que l'espai ha de ser l'imprescindible per fer-hi l'imprescindible. Cuina, magatzem, dormitori i pati. I el lloc mínim per passar. La resta és superflu. La resta es fa al carrer. I al mar.
I tot presidit per la Mare de Déu dels Dolors, la dels set punyals clavats al cor, la més sensible i la més castigada de les mares. El paradigma del patiment.
Tinc entès que és una devoció que es va posar de moda al segle XVII, quan es va fer l'Escala i el convent servita d'Empúries. Els servites hi van tenir molt a veure.
Poca broma. No es creen devocions així com així. El pes de la religió -o de la religiositat, beateria i superstició mística- en aquella gent devia ser tan bèstia, que es fa difícil dir què hi hem guanyat i què hi hem perdut els que n'hem sortit de sota el dosser. I què ha quedat igual perquè hem substituït aquella religiositat, beateria i superstició mística per vés a saber quina altra de menys visible.
Sort que deu haver-hi qui ho estudia. De moment visitem can Cinto Xuà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada