diumenge, 22 de novembre de 2015

Lo bordet de Galligants

Fa uns dies es va presentar el material del Museu d'Arqueologia de Catalunya a Girona centrat en el coneixement medieval de la zona del burg de Sant Pere. El material du el nom de Gallicanti.

Es proposa als alumnes que coneguin l'espai des del punt de vista medieval i que després continuin la història d'en Pere Romaní, de la manera que ells considerin convenient i en el format que més els escaigui.

Però d'entrada, presentem el protagonista. De moment, és un noi de cinc anys però l'esperen grans canvis a la seva vida, sempre al voltant del monestir de Sant Pere de Galligans.

El dibuix del personatge l'ha fet LaMantis i el text me l'han deixat fer a mi mateix. Us acompanyo totes dues coses.
Havien pujat Galligants amunt.

Ell i la mare.

La mare recollia herbes i branquillons amb molta cura. Les anava guardant en saquets que es penjava del cinyell vell i atrotinat que portava lligat a la cintura. 

Ell no tenia cap feina a fer. Simplement acompanyava la mare. Això li encantava. Podia empaitar granotes o buscar quelcom comestible entre la bardissa.

Sí, no tenia cap feina a fer, però això s’acabava. Ja tenia cinc anys. No es pot estar desvagat als cinc anys, a no ser que siguis fill d’algun gran senyor. I no era el cas. I a sobre era orfe de pare. Amb la mare anaven pel burg, passant per cada gremi, per cada confraria, per cada obrador, per cada casa, preguntant tothom, també els que treballaven a la intempèrie, a veure si necessitaven un ajudant, un aprenent.

Pensava que per sort encara no l’havien volgut. I no se sentia massa bé de pensar-ho, perquè sabia que era imprescindible que trobés feina, que pogués portar alguna cosa a casa, encara que només fos ell mateix però amb l’estómac ple, sense que la mare hagués d’aconseguir menjar per als dos.

Per la vall per on havien pujat, ell i la mare, també s’hi va enfilar una altra cosa: el so de les campanes. Les campanes del monestir que portava el mateix nom que ell i el del riu. Sant Pere de Galligants. Era el toc de vespres. Una altra pregària dels monjos. Senyal que el Sol es pondria aviat. Hora de recollir.

Va seure en un marge elevat, des del qual divisava el rierol i la mare que encara continuava buscant pels marges. Allà, riu amunt, l’aigua era neta, transparent i  ràpida; era petita, com ell, va pensar. En quant l’aigua es feia una mica gran, de seguida venia bruta i pudent, de la feina dels blanquers, de la brutícia de la gent del burg. Allò li passava a l’aigua. Allò li passaria a ell.


Havien arribat al burg, feia cinc anys, quan ell era un nadó, pel que sabia. El pare va emmalaltir de seguida. La mare era remeiera i el va cuidar. Però no n’hi va haver prou. No tenien diners ni res de valor per pagar els metges, ni les medicines ni les menges que haurien prescrit. Gairebé no recordava la cara del pare. Cada dia n’oblidava un tros. Aviat ja no li’n quedaria res.

–Fas la mateixa cara d’embadalit que ton pare.

Va tenir un sobresalt. La mare era davant seu i se’l mirava fit a fit amb un somriure obert. Li va agradar. No somreia gaire sovint, la mare. Va respondre el primer que se li va acudir.

–Mare, al burg em diuen Romaní...

–Va, tornem a casa, que he de triar tot això –posant la mà al cinturó, ple de saquets, i començant a anar camí avall.

–Mare, ¿jo em dic Romaní? ¿El pare es deia Romaní?

–No, Pere. Però la gent sempre troba maneres d’anomenar els que no tenen nom. Mira, Romaní no és mal nom. Has tingut sort.

–¿Però com és que em diuen Romaní?

–Segurament perquè sempre en recullo els brots i les fulles. És una planta amb moltes virtuts. És com una rosa marina. Això precisament és el que vol dir, el seu nom. I és una planta molt resistent. Aguanta les gelades i les secades. Tant de bo se t’encomani. I de les seves flors les abelles fan una mel flairosa i remeiera.

En Pere anava escoltant la mare i movia el cap com si sospesés les seves raons. Però el cap se li va girar sobtadament. Havia detectat un moviment entre l’herbei.

La mare seguia caminant i parlant, sense adonar-se’n. Ell, instintivament, va moure la mà cap als calçons. El cordill que els aguantava també aguantava la fona.

No sabríem dir d’on va treure la pedra. Però al cap d’uns segons la llebre jeia sobre l’herba amb un fil de sang entre l’ull i l’orella. La mare s’havia girat en sentir el cop de la pedra contra els ossos del crani de la bestiola.

–Vaja, Pere. Avui el brou del sopar tindrà una mica més de tall. –En Pere va notar tot l’orgull de mare que hi havia en el seu to.