Al febrer vindrà a Figueres la Dory Sontheimer a
presentar el seu llibre “Les set caixes”.
La Dory, barcelonina i catòlica, va trobar el 2002, després d’enterrar la seva mare, set caixes plenes de documents que
els seus pares havien guardat i amagat. Segurament perquè ella les trobés.
Així és que als seus cinquanta-i-sis anys va
descobrir que els seus pares havien estat jueus que es van salvar pels pèls de
l’Holocaust, i que bona part de la seva família paterna i materna també havien
estat jueus però que no havien tingut tanta sort a l’hora d’escapar-se'n.
Caixa a caixa, la Dory va explicant al seu llibre els
intents de la seva família –que no coneixia com a tal– de fugir de la solució
final i de com només uns pocs ho aconseguien. La veritat li és amagada ja que
els seus pares han hagut de maquillar la seva identitat per no ser detectats
pels mecanismes franquistes, favorable fins que va poder als governs feixistes d’Europa.
Caixa a caixa la història es va desenvolupant,
més o menys cronològicament. L’última caixa l’acaba d’omplir ella a través de
la seva recerca personal, de retrobament amb els supervivents, de visita a
centres de documentació...
Sobre el llibre es pot dir que té un clar
objectiu genealògic, i que la Dory justifica tot el que fa –en un sentit o en
un altre– la seva família, maximitzant el seu patiment, que ella va
redescobrint entre les cartes, les fotos i els documents de les caixes. Però
difícilment podria ser d'una altra manera davant la necessitat de refer una cronologia
oculta i que calia fer pública, a l’espera que algú altre li pugui aportar
més dades. És una catarsi personal. La descoberta d'una autobiografia inimaginada.
I per sobre de la ràbia i la rancúnia pels
botxins, hi fa surar el reconeixement i l’estima per les víctimes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada