La frontera del títol

Potser el títol es refereix a la frontera geogràfica, la que pots palpar a Portbou, la Jonquera, el Portús, Agullana... La frontera de les mugues, de les duanes, de l’alcohol, del tabac, del sexe rellogat.

Potser el títol es refereix a una frontera de l’edat, del moment aquell en què has de pensar si prens o no decisions dràstiques, que potser n’és la darrera oportunitat, la frontera biològica de la maternitat, la crisi dels quaranta.

Potser el títol es refereix a la frontera dels convencionalismes, la línia que assenyala on comença una relliscada o acaba una aventura en un paradís sexual, a pocs quilòmetres de casa, del qual se’n torna a peu, com en tots els viatges interiors.

Potser el títol es refereix a la frontera que separa els personatges principals dels secundaris, imprescindibles perquè els altres perpetrin el seu protagonisme. Personatges com la substituta d’anglès, el colombià metrosexual o déu-nostre-senyor amenacen la Teresa i en Pau amb usurpar-los el protagonisme.

Potser el títol es refereix a la frontera de gènere, ja que en Pau + el seu germà + el seu cosí + el seu amic són a una banda, mentre la Teresa + la seva mare + la seva amiga més amiga són a l’altra. I travessar la líniva divisòria dels dos gèneres esdevé perillós.

Potser el títol es refereix a una frontera estilística, de qüestionar-se si un grup de redaccions, enginyoses i petulants, acudits i fragments de tesina impresentable, tot estudiadament desordenat, formen una obra amb possibilitats de guanyar el premi Sant Jordi de novel·la.

(Potser falta dir que m'ha anat agradant, conforme anava travessant fronteres -moltes vegades la mateixa-. D'un registre molt més lleuger que no pas Els jugadors de whist, però igualment estimulant.)