Benvolgut Haruki,
Tinc la gosadia d’escriure’t perquè m’acabo de
llegir el llibre “El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge” i volia
fer-te un parell de consideracions.
En diversos moments de la lectura he tingut la
sensació que de preadolescent et devien fer llegir els llibres dels Cinc (o qualsevol altra sèrie), de l’Enid Blyton, i que et devia quedar alguna cosa a dins que necessitaves
treure i que finalment n’has trobat la via: aquest llibre. No sé si un
homenatge o una venjança.
Cas que sigui un homenatge, deixa’m dir-te que
has oblidat coses. Com a mínim has oblidat d’escriure l’últim capítol, aquell
en què tot queda aclarit, els bons se situen a una banda, els dolents a l’altra,
i s’entén per què els dolents havien actuat com ho van fer i quin càstig just
els espera. Aquest capítol te l’has saltat.
Cas que sigui una venjança, ja s’entén que hi
surtin violacions oníriques i assassinats inexorables, però t’has oblidat de
ridiculitzar el protagonista. De fet, el que és condemnar-lo sí que ho
has fet: l’has condemnat a tenir sentiments i, per tant, a passar-les magres a
la vida, i tan fàcil com és, la vida, si te’ls pots estalviar.
Cas que no sigui ni una cosa ni l’altra,
retiro tot el que he dit i reconec que aquest llibre es pot llegir escoltant la
banda sonora proposada (Els anys de pelegrinatge, d’en Liszt) cosa que no es
podia fer amb les novel·les dels Cinc (també és veritat que mai no vaig
provar-ho).
Diuen que no és una de les teves millors
novel·les, i segurament tenen raó. Però segur que molts dels que ho diuen ja
els agradaria haver-la sabut escriure. A mi m’hagués agradat.
I sense més a dir, espero que estiguis bé de
salut per allà al Hawaii on et passes la vida, i que continuïs escrivint, que tant
els teus crítics com els teus fans, incondicionals tots, se n’haurien (ens n’hauríem)
de buscar un altre.
Una abraçada,
càndid a l’escala
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada