dissabte, 8 de febrer de 2014

Lletra a en Murakami


Benvolgut Haruki,

Tinc la gosadia d’escriure’t perquè m’acabo de llegir el llibre “El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge” i volia fer-te un parell de consideracions.

En diversos moments de la lectura he tingut la sensació que de preadolescent et devien fer llegir els llibres dels Cinc (o qualsevol altra sèrie), de l’Enid Blyton, i que et devia quedar alguna cosa a dins que necessitaves treure i que finalment n’has trobat la via: aquest llibre. No sé si un homenatge o una venjança.

Cas que sigui un homenatge, deixa’m dir-te que has oblidat coses. Com a mínim has oblidat d’escriure l’últim capítol, aquell en què tot queda aclarit, els bons se situen a una banda, els dolents a l’altra, i s’entén per què els dolents havien actuat com ho van fer i quin càstig just els espera. Aquest capítol te l’has saltat.

Cas que sigui una venjança, ja s’entén que hi surtin violacions oníriques i assassinats inexorables, però t’has oblidat de ridiculitzar el protagonista. De fet, el que és condemnar-lo sí que ho has fet: l’has condemnat a tenir sentiments i, per tant, a passar-les magres a la vida, i tan fàcil com és, la vida, si te’ls pots estalviar.

Cas que no sigui ni una cosa ni l’altra, retiro tot el que he dit i reconec que aquest llibre es pot llegir escoltant la banda sonora proposada (Els anys de pelegrinatge, d’en Liszt) cosa que no es podia fer amb les novel·les dels Cinc (també és veritat que mai no vaig provar-ho).

Diuen que no és una de les teves millors novel·les, i segurament tenen raó. Però segur que molts dels que ho diuen ja els agradaria haver-la sabut escriure. A mi m’hagués agradat.

I sense més a dir, espero que estiguis bé de salut per allà al Hawaii on et passes la vida, i que continuïs escrivint, que tant els teus crítics com els teus fans, incondicionals tots, se n’haurien (ens n’hauríem) de buscar un altre.

Una abraçada,

càndid a l’escala