dissabte, 8 de febrer del 2014

Notes que van per nota

Georg Chrsitoph Lichtenberg devia ser un personatge d’upa. D’aquells que entre el XVIII i el XIX combinaven alegrement la part humanista amb la científica, com si es tractés d’un gintònic de l’època.

I durant trenta-cinc anys va mantenir el vici d’anar amb una llibreteta a sobre –que anava substituint per una altra quan la tenia plena– i anar-hi anotant allò que de diví i de mortal, de filosòfic i de tècnic, aconseguia cridar-li l’atenció.

I és evident que tenia una atenció extraordinàriament sensible i fàcil d’estimular.

Va ser el primer professor estable de física d’Alemanya. I ja fa més d’un any que s’han publicat els seus Quaderns de Notes en català.
 
Esmolat, sarcàstic sense fer gaire sang, erudit sense gaire presumpció, descregut però conservador, cosmopolita sense polir, geperut i popular.

En els quaderns de notes se li detecten alguns problemes amb les dones, amb els religiosos, amb col·legues de les diferents disciplines i ciències, amb contemporanis propers i foranis, amb ell mateix, i, pel que es veu, va saber dedicar a tots la seva mordacitat, de vegades venjativa, de vegades admirada.


Un dels llibres que he deixat més clivellat d’anotacions a llapis, amb fragments subratllats –subtilment, o amb ràbia, o amb la ratlla irregular que provoca la riallada. I, segurament, les que no he subratllat ni comentat, és que no les he entès. Segur.