Georg Chrsitoph Lichtenberg devia ser un
personatge d’upa. D’aquells que entre el XVIII i el XIX combinaven alegrement la
part humanista amb la científica, com si es tractés d’un gintònic de l’època.
I durant trenta-cinc anys va mantenir el vici
d’anar amb una llibreteta a sobre –que anava substituint per una altra quan la tenia
plena– i anar-hi anotant allò que de diví i de mortal, de filosòfic i de
tècnic, aconseguia cridar-li l’atenció.
I és evident que tenia una atenció
extraordinàriament sensible i fàcil d’estimular.
Va ser el primer professor estable de física d’Alemanya.
I ja fa més d’un any que s’han publicat els seus Quaderns de Notes en català.
Esmolat, sarcàstic sense fer gaire sang,
erudit sense gaire presumpció, descregut però conservador, cosmopolita sense
polir, geperut i popular.
En els quaderns de notes se li detecten alguns
problemes amb les dones, amb els religiosos, amb col·legues de les diferents
disciplines i ciències, amb contemporanis propers i foranis, amb ell mateix, i,
pel que es veu, va saber dedicar a tots la seva mordacitat, de vegades
venjativa, de vegades admirada.
Un dels llibres que he deixat més clivellat d’anotacions
a llapis, amb fragments subratllats –subtilment, o amb ràbia, o amb la ratlla
irregular que provoca la riallada. I, segurament, les que no he subratllat ni
comentat, és que no les he entès. Segur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada