Com l’autora, la Maria Carme Roca, diu: una història que hagués pogut passar en qualsevol altre moment però que li va agradar de situar al segle IV aC, quan Empòrion i Índica estaven en plena esplendor.
En una revista especialitzada en parlaven amb no gaire entusiasme, però em va semblar que l’havia de llegir. Que me l’haguessin regalat per Sant Jordi va esvair i resoldre els dubtes.
I, vaja. M’ho he passat molt bé llegint-la. Potser no té l’argument del segle, però déu n’hi do si s’ho ha currat. Potser hi ha alguna relliscada històrica (m’ha semblat localitzar-ne un parell de grosses), però és evident que hi ha un esforç potent de documentació. Potser els personatges són una mica estereotipats, però val a dir que n’ha necessitat una bona colla i d’una gran varietat. Potser el personatge principal, l’Hèlia, només té protagonisme a la portada, però ja en fa prou. Potser les ciutats grega i ibera que s’hi respiren són una mica televisives però al cap i a la fi estan ben dibuixades (i mai més ben dit perquè a les guardes del llibre hi ha sengles dibuixos d’en Jordi Sagrera).
A la fi es llegeix molt bé. Manté el fil. El joc dels capítols, amb títols aforístics del tipus “ràbia covada, seny perdut” o poètics com “la letal metzina del despit” hi donen molt de joc. Vaja, que m’han quedat ganes de llegir-ne algun altre, potser no de manera imminent.
I, sí, encara som prou grecs i prou ibers per a entendre’ls.
6 comentaris:
dues cultures cara a cara, amb els problemes que això sempre representa
Sort de les cultures, fins i tot les que ens passen per sobre. Millor cara a cara, com dius.
Bon dia, Càndid.
Sóc Maria Carme, l'autora. Moltes gràcies per llegir-me. Celebro que t'hagi agradat la meva novel·la. I tens tota la raó del món quan dius que m'ho he currat. Hi he treballat moltíssim, t'ho asseguro. Tanmateix, pel que dius, sempre s'escapa alguna cosa. T'agrairia moltíssim que em diguessis quines errades has detectat per poder-les esmenar. En aquesta història em vaig trobar amb la dificultat afegida de topar-me amb diversa bibliografia que es contradeia. Bé, ja em diràs el què. Moltes gràcies. Salutacions cordials.
Hola,
Tot un honor que l’autora del llibre et comenti la pròpia ressenya.
Hauràs vist que jugo a explicar el que m’ha semblat d’un llibre –o del que sigui– si crec que val la pena de ser compartit. Vull dir que si una cosa no m’ha agradat, hi ha d’haver alguna motivació molt forta perquè ho acabi comentant.
El teu llibre m’ha convençut. És el primer que et llegeixo. I acabo confessant que probablement no sigui l’últim.
Em demanes sobre els errors que dic que he detectat. Sóc dels que llegeixo amb un llapis i que subratlla i apunta tot allò que li crida l’atenció. Per exemple trobaràs una cita del teu llibre al bloc http://tropictramuntana.blogspot.com (està programat per al dia 21 de juny).
M’agradaria compartir amb tu –no deixa de ser un privilegi– les anotacions que hi tinc fetes, però... La gran avançada de lectura del teu llibre va ser fa dos caps de setmana a la Cerdanya. Però el llibre no va tornar. A saber on devia quedar. Vaig buscar un altre exemplar d’una companya per a acabar-lo. Lògicament en el de la companya no hi vaig anotar res. I no tinc l’altre exemplar.
Quan escrivia l’apunt en el bloc, tenia algun d’aquests dubtes al cap, sobretot dos, però no et puc dir en quines pàgines o en quins moments em van sobtar.
Un és el tema de la font. Hi ha una escena que una esclava de l’hetera va a la font a buscar informació. I crec recordar que hi ha algun altre fragment que parla de pous. Tinc entès que a hores d’ara això està força descartat, i es dóna per fet que l’aigua potable s’aconseguia o bé a través del riu –el que seria Clodianus, i després el Fluvià, i actualment el Riu Vell o Riuet– o bé a través de les cisternes, públiques i no.
L’altre tema que recordo és el de la falcata. Hi ha alguna referència en els primers capítols, però al final hi ha un parell d’episodis en què la falcata pren protagonisme. He sentit la mateixa Aurora Martín, la directora del jaciment, insistint que Ullastret, com a poblat iber, està molt més emparentat amb els indígenes de l’altra banda dels Pirineus (com ara amb el culte als cranis, no necessàriament com a ignomínia dels enemics) i a tall d’exemple posa la manca de restes de falcates. En el seu lloc s’utilitzava una espasa curta i recta, més semblant a les que feien servir els pobles de més al nord.
Torno a dir que em sap greu no poder aprofitar per anotar-te i comentar-te el que hi havia trobat, no forçosament dubtes, sinó també fragments que m’havien semblat remarcables. Em va semblar un teixit molt complet i ben lligat tot i que hi havia tipus de fils que no són del teu grat: molts diàlegs són del tipus: hola, això, allò, i adéu que tinc pressa; obvies moltes descripcions, especialment de paisatges; i altres. Una altra cosa que m'ha sobtat és la portada, tipus "Miss Indicúries" amb un mosaic romà probablement del segle I aC o del I dC.
Però això és mirar amb detall, i amb segons quines ulleres. En definitiva –i no sóc cap expert literari ni historiogràfic– em sembla una magnífica aportació per a la comprensió d’una època històrica aparentment allunyada en el temps. A més del gaudi com a lector, crec que és d’agrair que apareguin llibres com el teu.
Atentament,
Càndid
Bona nit, Càndid.
Moltes gràcies per contestar-me i pels teus comentaris.
Una de les meves dèries és escriure novel·les històriques nostrades, que reflecteixen una època, un fet o algun personatge de la nostra història. Havia d'escriure sobre Empúries i la terra indigeta.
Gràcies per fer-me referència d'allò que t'ha sobtat. De primer, dir-te que la meva intenció era escriure una novel·la, una ficció ambientada en una època i lloc determinat. Hauràs vist que al final del llibre ja parlo d'algunes llicències que m'he permès. He esmentat aquelles que he pensat podrien ser de més interès per al lector.
La font... És una reacreació seguint el model dels textos clàssics, punt de trobada d'esclaves, sobretot. Tanmateix, la proximitat dels rius de què gaudia Empúries i la zona d'aiguamolls que l'envolta fa pensar en la riquesa d'aigua dolça. L'existència dels filtres d'aigua dels segle III és una evidència més de la seva presència. Repeteixo, és una recreació. Ja comento que he descrit Empúries emmirallant-la amb les polis gregues ja que de molts aspectes no en tenim evidència.
La falcata... D'acord amb el que em vaig documentar, els ibers del nord feien servir falcates durant el període ibèric antic que va anar donant pas a l'armament més propi dels pobles celtes i que correspondria al període que jo novel·lo. D'aquest tipus d'armament en parlo, precisament, al principi quan enterren un guerrer (espases rectes tipus de La Tène), el germà d'un dels personatges principals, Balkar. Tanmateix i basant-me en què la "documentació és extraordinàriament pobra a la Ibèria septentrional durant el segle IV i la primera meitat d ela centúria següent( "Els ibers del nord, Joan Santmartí, Joan Santacana), m'he permès que els indigetes en puguin fer servir tenint en compte també que és una espasa de fulla corba derivada de la machaira grega i la relació d'indigetes i emporitans és evident, a banda que ha estat una espasa molt copiada per altres grups humans com els mateixos romans.
Recordo que la mateixa Aurora Martín que esmentes i la Marta Santos es van sorprendre que novel·lés aquesta època perquè potser no és tan vistosa com altres. A mi, precisament, em va interessar aquest moment pre-romà i posterior als inicis de l'assentament dels foceus a Empúries.
A reveure.
Ben cordialment,
Maria Carme
Moltes gràcies, Càndid, per contestar-me i pels teus comentaris.
Una de les meves dèries és escriure novel·les històriques nostrades, que reflecteixen una època, un fet o algun personatge de la nostra història. Havia d'escriure sobre Empúries i la terra indigeta.
Gràcies per fer-me referència d'allò que t'ha sobtat. De primer, dir-te que la meva intenció era escriure una novel·la, una ficció ambientada en una època i lloc determinat. hauràs vist que al final del llibre ja parlo d'algunes llicències que m'he permès. He esmentat aquelles que he pensat podrien ser de més interès per al lector.
La font... És una recreació seguint el model dels textos clàssics, punt de trobada d'esclaves, sobretot. Tanmateix, la proximitat dels rius de què gaudia Empúries i la zona d'aiguamolls que l'envolta fa pensar en la riquesa d'aigua dolça. L'existència dels filtres d'aigua dels segle III aC és una evidència més d ela seva presència. Repeteixo, és una recreació. Ja comento que he descrit Empúries emmirallant-la amb les polis gregues ja que de molts aspectes no en tenim evidència.
La falcata... D'acord amb el que em vaig documentar, els ibers del nord feien servir falcates durant el període ibèric antic que va anar donant pas a l'armament més propi dels pobles celtes i que correspondria al període que jo novel·lo. D'aquest tipus d'armament en parlo, precisament, al principi quan enterren un guerrer (espases rectes tipus de La Tène), el germà d'un dels personatges principals, Balkar. Tanmateix i basant-me en què la "documentació és extraordinàriament pobra a la Ibèria septentrional durant el segle IV i la primera meitat d ela centúria següent( "Els ibers del nord, Joan Santmartí, Joan Santacana), m'he permès que els indigetes en puguin fer servir tenint en compte també que és una espasa de fulla corba derivada de la machaira grega i la relació d'indigetes i emporitans és evident, a banda que ha estat una espasa molt copiada per altres grups humans com els mateixos romans.
Recordo que la mateixa Aurora Martín i la Marta Santos es van sorprendre que novel·lés aquesta època perquè potser no és tan vistosa com altres. A mi, precisament, em va interessar aquest moment pre-romà i posterior als inicis de l'assentament dels foceus a Empúries.
Salutacions,
Maria Carme
Publica un comentari a l'entrada