No m'esplaiaré en l'impacte que vaig tenir llegint La Carretera del Cormac McCarthy. Però ho faria, això d'esplaiar-me. La vaig comprar de patac. La vaig llegir de patac. I la vaig estar paint una llarga temporada. En Cormac deixa anar seqüeles que no es poden pair de patac.
Ara ha sortit la pel·lícula. Ui! No sabeu el desinflament que va ser veure la versió cinematogràfica de Tots els cavalls bells. No se salvava ni en Matt Damon, i ja no diguem la sosíssima Penélope Cruz.
Llavors un busca al fons de l'armari les restes d'esperança i de confiança, s'omple les butxaques, i cap al dia de l'espectador s'ha dit.
Bé, doncs tampoc no ha anat tan malament. Els actors se'n surten. El guió se'n surt. El ritme se'n surt. La història se'n surt. Fins i tot el fons musical d'en Nick Cave se'n surt. Tot funciona prou bé com perquè la pel·lícula estigui condemnada al fracàs. Una pel·lícula d'aquest tipus no pot tenir èxit. Ni catalogant-la de "film de terror" com he vist en alguna cartellera -que és una bestiesa inclassificable.
I un dels principals elements de la pel·lícula és la llum. I aquí hem de parlar de l'encarregat de la fotografia: Xabier Aguirresarobe.
¿Recordaríeu imatges de Secretos del corazón, o d'Obaba, de Montxo Armendáriz? ¿Recordaríeu imatges de Los Otros, o de Mar Adentro, de l'Alejandro Amenábar? ¿Recordaríeu imatges de Soldados de Salamina, o d'Obra maestra, de David Trueba? Doncs moltes d'aquestes imatges no són dels directors respectius, sinó del basc autor del llibre En el umbral de la oscuridad.
I alguns fotogrames de La Carretera poden passar tranquil·lament al catàleg del senyor Aguirresarobe.
Si la voleu veure caldrà donar-se pressa, perquè segur que desapareixerà de les cartelleres en un no-res. Vaja, crec.
4 comentaris:
Em sembla que serà un dels pròxims llibres que encarregaré... aviam què tal. O sigui que no miraré la pèli.
Les bones pèlis sempre duren poc a les cartelleres. Som uns maltractadors culturals.
La pel·lícula està bé, però la novel·la és molt i molt recomanable. Clar que t'ha d'agradar el Cormac, que és una mica especial.
L'altre dia em van recomanar un llibre de Jack Kerouak que es diu "en la carretera". Me'l va recomanar la Sumire, la protagonista d"El meu amor Sputnik" del meu enamorat Haruki. Bé, com és obvi, no me'l va recomanar a mi directament, però en vaig pendre nota igualment. M'he pensat que parlaves d'aquest llibre, però he investigat (gran google) i he vist que no. La carretera de Kerouak me'l llegiré, però l'altra carretera, la de Cormac, em temo que no, perquè malauradament ja he vist la pel·lícula. Tot i que no tinc el mínim dubte que el llibre deu ser mil vegades millor, ja sé de què va i, encara pitjor, ja sé com acaba. Una cosa que he trobat molt a faltar en la pel·lícula (no sé si al llibre ho diu o no) és que no explica el perquè de la situació, per què ha arribat a aquell punt el món. Bé, potser és un d'aquells elements essencials que, com diries tu "no li devia interessar a l'autor d'explicar-ho". jaja
Un petó papa!
Evidentment no és el mateix llibre. Hi ha 50 anys de diferència i un abisme d'intencions entremig.
Ni al llibre ni a la pel·lícula s'explica com s'hi ha arribat. Evidentment no és l'important. Te'l pots imaginar d'unes quantes maneres, el com, i dissortadament totes possibles.
Un petó.
Publica un comentari a l'entrada