Sincerament, m’hagués agradat saber com donava
corda al món l’ocell en qüestió.
També entendre per què era al fons del pou que
et podies traslladar a altres dimensions.
També copsar quina importància tenien les
illes mediterrànies sobre el gat que finalment va tornar.
També relacionar la guerra de Nomonhan amb el
tinent Mamiya o amb la Mary Kasahara.
També visitar l’habitació 208 amb la música de
la gazza ladra sonant al cotxe d’en Cinnamon.
També fer una encaixada a en Boris l’espellador
suposant que sigui un alter ego d’en Noboru Wataya.
Ignorem si la Kumiko ha fet el que tocava, o
si el pare de la Nutmeg vivia en l’ànima dels animals del zoo.
Vuit-centes trenta pàgines i sense gran cosa a
dir-hi de tantes capes barrejades –o tantes barreges capades.
Un llibre per saber en quina pàgina abandones,
en quina fas la capitulació definitiva.
Sincerament, m’hagués agradat tenir una
sensació de profit en tancar el llibre després de llegir-lo sencer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada