dilluns, 19 d’agost de 2013

Els valsos lentos dels cocodrils en dilluns. L'enesimologia.

L’any passat el distribuïen amb el diari Ara. I jo el vaig comprar per si algun dia anava a la platja i volia lectura de tovallola. Potser hi vaig anar poc –a la platja– o potser la virolada portada no feia joc amb els colors de la tovallola. O sigui: no el vaig llegir.

Total que me l’he llegit enguany.

És un llibre curiós. En els primers capítols ja es posa en la pole position. A l’hora de la cursa es manté en primeríssimes posicions amb avançaments agosarats i derrapaments d’infart
.
Després la marxa es posa més còmoda. És com ja es dediqués a assaborir el pòdium abans d'acabar la cursa. I com si no li importés la gent que el va avançant. Va saludant el públic amb un somriure incombustible.

Fins i tot hi ha un moment de la novel·la que l’aconsellaries que anés a boxes amb caràcter d’urgència, que ho deixés córrer, que tallar la novel·la de cop no seria pitjor de continuar-la en les mateixes condicions.

I l’he acabat. Ho he aconseguit. Per internet he vist que n’ha escrit dues continuacions. És a dir que a Els Ulls Grocs Dels Cocodrils l’han seguit un altre amb l’excusa de les tortugues i un tercer inspirat en esquirols. I el més difícil encara: està escrivint un quart llibre de la sèrie, un quart llibre d’una trilogia, cosa complicada ja per definició.

Hi ha molts bons moments a la novel·la –o a mi m’ho han semblat–, amb personatges ricament complicats, però hi ha un punt en què els colors es diferencien com les fitxes d’un parxís i tot el misteri es redueix amb qui es menja a qui i qui arriba primer a casa.

Em sembla que no em llegiré els altres llibres de l’enesimologia de la Katherine Pancol. I em sap greu. No sabré si m’havia enamorat de la Josephine, o de l’Hortense, o de la Mylène, o de la sra. Barthillet, o de la Josiane... Mai no podré acalarir-me del tot.