diumenge, 16 de juny de 2013

La lluna, la pruna


La lluna, la pruna, vestida de dol...

En quin bon embolic ens han posat des de petits!

Perquè, a veure...

¿Què significa exactament que el pare “la crida”?

¿Quin és el paper que hi juga la mare? ¿”La vol” o “no ho vol”?


Fa temps que penso que aquí s’hi haurien d’haver posat els serveis socials i escatir quins traumes provoca tot això en la lluna (que l’obliga a canvis constants i a no poder donar mai l’esquena a tot).

2 comentaris:

Pais secret ha dit...



Entre els contes i les cançons, pobres infants!
Jo ho vaig arreglar d´una altra manera. Com que no m´agradava i ho trobava cruel, el cridar no era "gritar" sinó "llamar". I el pare la volia, i molt.

No sé si va colar, però al menys no la cantava amb remordiments, i llavors afegia "...la lluna , la pruna i el sol mariner, la mare l´estima i el pare també".

Així queda més políticament correcte, no?

Càndid ha dit...

Un bon recurs, especialment la brisa marina de la darrera estrofa.
És ben bé que qui menja sopes...