La lluna, la pruna, vestida de dol...
En quin bon embolic ens han posat des de
petits!
Perquè, a veure...
¿Què significa exactament que el pare “la
crida”?
¿Quin és el paper que hi juga la mare? ¿”La
vol” o “no ho vol”?
Fa temps que penso que aquí s’hi haurien d’haver
posat els serveis socials i escatir quins traumes provoca tot això en la lluna (que
l’obliga a canvis constants i a no poder donar mai l’esquena a tot).
2 comentaris:
Entre els contes i les cançons, pobres infants!
Jo ho vaig arreglar d´una altra manera. Com que no m´agradava i ho trobava cruel, el cridar no era "gritar" sinó "llamar". I el pare la volia, i molt.
No sé si va colar, però al menys no la cantava amb remordiments, i llavors afegia "...la lluna , la pruna i el sol mariner, la mare l´estima i el pare també".
Així queda més políticament correcte, no?
Un bon recurs, especialment la brisa marina de la darrera estrofa.
És ben bé que qui menja sopes...
Publica un comentari a l'entrada