Bé, ja està. Ja m’he llegit els tres llibres de Millennium.
De fet no tocaria reconeixe-ho, millor no parlar-ne gaire.
Si mireu els blocs que en parlen, veureu que ara toca fer comentaris irònics sobre l’èxit mediàtic, i la lleugeresa amb què les editorials parlen de “trilogies de culte”. El que correspon és fer comparatives, tan malintencionades com sigui possible, amb en Harry Potter i altres sagues conegudes.
Doncs, va, mig excusant-me en la canícula estival i les hores de lectura a la platja, confesso que he completat la trilogia, i que ho he fet amb xifres rècords (pel que fa a pàgines llegides per setmana).
El sistema literari d'en Larsson –més que no pas estil– és el d’embolica que fa fort. És el mateix procediment per a tots tres llibres. Teixeix amb tantes cordes alhora que no és d’estranyar que quedin caps sense lligar; si més no, aquesta és la sensació que dóna. No m’hi he dedicat a buscar-los (a internet trobareu altres que sí). Si n’hi ha, no ve d’aquí, o això considero. L’important d’aquests tres llibres és l’empenta, la incontinència narrativa, un sudoku en què s’han de combinar crims, complots, estereotips explosivus, poders, política, policia, mitjans, tecnologia, sexualitat… En Larsson no mira prim a l’hora d’inventar textos, contextos i pretextos. Cap problema a fer sobreviure la prota amb un tret al cap. Cap problema a convidar el Primer Ministre suec. Sang i fetge (vull dir: Sang i sexe).
En Larsson és mort; hom podria pensar que, en cas contrati, hagués fet una nova trilogia, potser dedicada a la Camilla Salander.
En tot cas, sigui estiu o hivern, visca la Lisbeth.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada