Cormac McCarthy i el cinema

De les novel·les d'en Cormac McCarthy s'han fet dues versions cinematogràfiques:
All the pretty horses (2000) i No country for old men (2007).
Quan vaig veure la versió de Tots aquells cavalls, havent llegit el llibre, vaig empassar-me una bona decepció. En anar a veure -ahir- la darrera dels Coen -tenint en compte que no he llegit el llibre i que els Coen normalment m'agraden- m'esperava una altra sensació.

No és que sigui un especialista amb en McCarthy (m'he llegit les dues traduccions al català: Tots aquells cavalls i la recentment publicada La carretera, i vaig acabar amb penes i treballs el Child of God en un anglès que em va semblar força complicat) però així i tot estic per aconsellar a tot bitxo vivent que primer es llegeixi els llibres i després, si es troba en un bon estat anímic, millor proper a l'entusiasme i amb necessitat d'apaivagar-lo, vagi al cine.

Tot i que les històries d'en Cormac són molt visuals i els seus personatges són de pel·lícula, que sí que ho són, el cert és que la lectura possibilita uns rituals que les novel·les necessiten: pots interrompre-la quan (et) convé, per agafar aire, per pensar Osti, tu, per anar a mullar-te la cara, o perquè deixes la lectura per l'endemà... Un llibre te'l pots empassar potser en cinc hores o potser en deu, i segur que no són consecutives, i això va a favor de l'entrellat McCarthy. Les novel·les milloren amb les interrupcions laborals, amb les hores de coixí, amb la vida quotidiana que fan pair i entendre les apocalipsis encadenades de l'autor americà.

En canvi, en una pel·lícula de dues hores, ni que hagi aconseguit l'òscar al guió adapatat, no hi ha treva, no hi ha pausa, no hi ha el temps necessari després de menjar i abans de submergir-te en aigües gelades.