càndid a l'escala

La vil·la del senyor Maugham

2012-01-24T19:32:00.003+01:00

Nets i mudats, i clenxinats, amb caràcter i experiència, rics i formosos, ben vestits, ben plantats, benparlats, benpensants, i amb moltes més habilitats de les pressuposades, i algunes de sorprenents.

Així són tots els membres de l’alta societat de Una casa a Florència (en anglès: “Up at the Villa”. Ei, també hi apareixen gent més modesta, fins i tot lumpen, però el principal s’acaba suïcidant en un esclat terrible d’ordinarietat i mal gust.

El senyor William Somerset Maugham la va escriure l’any 1941, o sigui que ja en tenia 67. Ja havia obtingut grans èxits editorials i teatrals, però, a parer dels crítics, encara no havia fet el cim. Potser ja li rondava pel cap. La seva novel·la The Razor’s Edge, la més atípica en la seva extensa producció, n’havia de ser el màxim exponent. Potser per la Segona Guerra Mundial –que ell va passar als Estats Units–, o per la mort del seu company sentimental, o perquè era a punt de fer carrera com a guionista a Hollywood, o perquè ja tenia 70 anys.

Però tornem a Florència. Tot i que el 41 era l’inici de la Segona Guerra Mundial, sembla evident que la novel·la no hi té res a veure. Allà no hi ha estretors ni maldecaps socials (excepte per a aquell que ja hem comentat). L’escriptura és pulcra i concisa. Com si fos una història lleugera però sense ni un paràgraf balder. I a cada capítol es permet de capgirar les teves expectatives. Això sí: te les capgira amb elegant destresa, sense estridències, com per no enfadar el lector. I amb una mica de sexe, ja està, es llegeix en una esgarrapada. Un producte impecable.

Hem dit que “sembla” que no hi tingui res a veure, perquè també podria ser que sí. L’any 40 en William va haver de fugir de la seva vil·la (Villa Mauresque) a la Riviera Francesa, a causa de la invasió nazi. Llavors va començar la seva etapa americana que va durar fins que es va acabar la guerra. I això hi és, però més com un homenatge a l’enyorament de la vida acomodada, que com un reflex de la situació política.

Més enllà del llibre (del que, és clar, també s'ha fet la pel·lícula), en William havia de ser una persona apassionant: nascut en una ambaixada, orfe des de petit, tímid, tartamut, fent d’espia en la seva joventut, bisexual declarat, amb una filla tinguda amb una dona casada –i després repudiada– de l’alta societat anglesa, i retirat de nou a la costa, amb un tram final de l’existència que ompliria uns quants programes mediàtics del cor. (Impagable el tros que adopta el seu amant jove perquè pugui heretar el xalet, i aleshores la seva filla Liza, casada amb lord Glendevon, munta en còlera i exposa el seu pare a la xafarderia del populatxo.)

Cada dia estic més LaCuatroTele5. O són els llibres que em provoquen. ¿Quants deia la consellera d’Ensenyament que s’havien de llegir cada curs?

Nova edició de Suprevivientes

2012-01-22T15:39:00.000+01:00

La productora televisiva TeveFeber ha proclamat la llista de candidats per a la nova edició de “Suprevivientes”. “Ja hem contactat amb Képler Laveran Lima Ferreira, Paco Camps i Francesco Schettino” –declara Silvino, propietari de la productora.– “Ara només falta trobar unes quantes models amb desbordament pectoral per completar la troupe”.

En època romana la vergonya pública era una arma terrible en contra dels malfactors. És evident que ara també funciona, però a l’inrevés: com una eina de promoció social a què els medis no pensen renunciar.

Silvino s’ha apressat a afegir que, en cas que algun d’ells no pogués assistir “per aquelles tonteries de la justícia, sort que ara ja han començat a jutjar els jutges que eren eficients”, trobarien ràpidament substituts. “Tenim una llarga llista de candidats, de partits i equips diferents, de famílies de categoria, fins i tot de l’aristocràcia. Mirarem que no ens passi com amb algun polític que ja no hi serem a temps. Hauria estat fantàstic subtitular el programa: «L’illa és meva»” De fet, encara no se sap en quina illa o en quina platja tindrà lloc la nova edició del concurs. Sembla que hi ha la proposta que es faci a Palomares, com a homenatge pòstum.

La productora té un plantejament humanista de la situació ja que, en realitat, la seva voluntat és donar feina a persones que han perdut la col·locació per simples cojuntures sense importància, circumstàncies insignificants. “I al mateix temps guanyem diners. Tornarem a ser rècord d’audiència” –concloïa Silvino.– “Ens farem d’or.”

De vespres i fluïdeses

2012-01-10T21:42:00.000+01:00

Un escrit, fa pocs dies, d’en Jesús M Tibau al seu blog Tens un racó dalt del món, que començava “El vespre i l'aigua es fan amics de seguida” se’m va ficar entre cella i cella i devia anar travessant perquè avui he anat a comprovar-ho als Aiguamolls.

En fi, les aus mantenien un cert nivell de cridòria –però ni punt de comparació amb les matinades– mentre el sol es ponia per ponent i la lluna plena es llevava per llevant. La claror –perdó, les clarors– s’anaven dissolent en l’aigua estancada. Quelcom més profund i procaç que “amistat”...

La càmera, pobreta, deia que faltava llum, tan automàtica i tan limitadeta, ella. Així i tot s’ha avingut a fer algunes fotos.

Impressionat

2012-01-06T00:02:00.005+01:00

El senyor Sterling Clark va heretar la marca de lamàquina de cosir Singer –i amb la marca, tota una fortuna.

Quan tenia 39 anys –després d’un munt deviatges a París amb la seva dona, francesa– va comprar el seu primer quadre impressionista.El primer d’una llarga col·lecció de quan es descobreix una nova passió i cap problema per asufragar-la.

Aquesta col·lecció –o una bona part, si mésno– ara la tenen exposada a Barcelona en unes instal·lacions d’una entitatbancària, com no podria ser altrament.

Si deixem el tema financer a part, tant de lafamília Clark com de la Caixa, l’exposició és una passada. Impressionant, fentun acudit fàcil.

Hi trobareu Renoir, Monet, Manet, Pissarro,Degas, Sisley, Boudin, Corot, Rousseau... Trobareu informació a bastament.

Però, si m’ho permeteu, dedicaré el missatge aun dels que potser no hi haurien de ser, un dels meus preferits, l’efectista, precís,escènic, exòtic, l’“academicista”, Jean-Léon Gérôme.

Tres quadres seus a l’exposició.

L’encantador de serps (1866). Els decorats sóndel palau Topkapi que havia visitat el 1854. L’escena és potent i permet algunaque altra petita malícia.

Pageses egípcies van a buscar aigua (1875).Ell havia visitat Egipte el 1857. De fet, el mateix escenari apareix en altresquadres i en altres escenes.

El mercat d’esclaus (1879). Un altre copvisual. El presumpte comprador valora el producte despullat i no s’està de posar-li la màa la boca per comprovar l’estat de les dents.

Poder contemplar aquestes obres a pocscentímetres, mentre altres perdien la vista amb puntillismes i traços suggerents,bé valien una concessió a la gran capital i una altra al gran capital.

El mar, Bonet i Villaronga

2012-01-03T11:33:00.001+01:00

El mar vindria a ser un clàssic en la narrativa catalana recent. Es va publicar el 1958 havent guanyat el Joanot Martorell de la nit de santa Llúcia del 1957.

La reedició que n’ha fet el Club Editor –a més del text “definitiu” de la novel·la, que jo no havia llegit– té algunes particularitats interessants.

Per exemple, la portada: un fotograma de la pel·lícula que l’Agustí Villaronga en va fer i que va guanyar el premi Manfred Salzgerber a la innovació, en el Festival de Cinema de Berlín del 2000. No, tampoc no he vist la pel·lícula (¿i tu en quin país vius? estareu pensant, i jo que no tinc resposta) però al Tutub hi ha penjats una bona colla de fragments i tràilers.

Una altra particularitat és l’estudi que en Xavier Pla fa del procés d’escriptura de la novel·la, dels canvis efectuats per als concursos literaris, per indicació de la censura i per arranjaments del propi autor, en Blai Bonet. En aquesta documentació apareixen alguns dels tòtems de la cultura catalana “intervenint” en les diferents modificacions o bé pontificant sobre "l'escassa" importància literària del text.

El mar està sobiranament escrit: un text vivíssim i d’una gran riquesa poètica. Però explica una història que per força havia d’escandalitzar la societat benpensant d’aleshores –i segurament la d’ara–, especialment la religiosament refractària. Sembla ser que la projecció de la pel·lícula d’en Villaronga també ha despertat crítiques per la duresa i per "no donar alternatives" a un dels protagonistes quan la fe cristiana "el condueix a l'abisme".

Amb cinquanta anys de retard he llegit la novel·la. Ara em queda veure la pel·lícula, amb només deu (anys de retard).

La Polly i en Seamus dalt del núvol

2012-01-01T22:03:00.001+01:00

Una cosa porta l’altra, sobretot si tens temps –com els desvagats en temps de vacances...
Un article del diari Ara lloa el disc de la PJ Harvey titulat Let England Shake talment com a “el manifest més eloqüent sobre la indignació”.

És clar, això s’ha d’escoltar, s’ha de llegir. La Polly Jean en estat pur, que diuen.

Però resulta que, a més, de les dotze cançons del disc se n’ha fet un videoclip. Poca broma, l’autor de les imatges és en Seamus Murphy, l’increïble fotògraf en blanc i negre. ¿Voleu veure’n una galeria? Doncs aneu a http://seamusmurphy.com/#/Stories/Darkness Visible/1

Els dotze vídeos són al Tutub. Bé, n’hi ha un que no el trobo, però deu ser que no he buscat prou bé. Us n’incrusto només un perquè, si no els heu vist abans, ja us en podeu fer una idea. Us poso el que em sembla que m’ha cridat més l’atenció: l’última rosa viva.

Porto una estona llarga escoltant i mirant. I penso continuar una mica més. (Recordeu: desvagat, vacances...) I això que ja fa gairebé un any que es va publicar. Un, que viu a la figuera. De la figuera al núvol.

Va de lletra

2011-12-31T19:24:00.000+01:00

Com a grafista lamentable, sempre m’he sentit atret pel món de les tipografies, dels tipus de lletra. En el seu moment vaig perdre hores amb un programa informàtic que es deia Lettrix, un printer enhancer que permetia canviar les tipografies durant la impressió encara que el tractament de text no en disposés. Suposo que alguns que llegireu això no sabreu pas de què parlo. I és que un té una edat. El Lettrix, a més, permetia dissenyar la teva pròpia tipografia –més hores perdudes.

També soc dels que s’horroritzen amb la difusió acadèmica del Comic Sans. No, no he arribat a inscriure’m en el grup d’atac a la "font", tot i que la temptació em va rondant.

Per aquests motius no he pogut resistir la temptació d'anar a: http://pentagram.com/what-type-are-you/. Després d’unes poques preguntes sobre la teva percepció de la pròpia manera de ser, l'aplicatiu on line et diu quina és la teva tipografia, talment una sessió de psicoanàlisi.

Vaig i ho provo, i em surt que em correspon la Courier. Adjudicada.

La Courier va ser creada per Howard “Bud” Kettler per a IBM el 1955, precisament, un any abans del meu naixement. Un tipus de lletra per a màquina d’escriure, en què cada caràcter correspon a un espai. Lògicament, quan es va superar aquesta servitud, es redissenyà com a Courier New (d'entrada no disponible per a aquest bloc), i passà a formar part dels tipus que disposem a tots els ordinadors i que molt rarament fem servir.

Potser m’hi hauré de mirar, doncs.

i Bon Cap d'Any, nogensmenys.

2011-12-31T14:13:00.000+01:00

Com altres anys hem ens reunit per celebrar el sosltici d'hivern i un crèdit del Banc de Sabadell (que ja pagarem en un moment o altre, segurament aviat.)

Us adjunto la foto habitual. per apaivagar els incrèduls i enfurismar els pessimistes.

Bon Nadal, si més no

2011-12-19T18:28:00.003+01:00

Nadal és la festa de la llum, ja sabeu, el solstici, la renovació i tot allò. Reconvertit pel cristianisme i explotat pel consumisme. I heu-nos aquí, en processó amb el Pare Noel, el Santa Claus, la loteria, el tió, en Bufera, els sants innocents, l'home dels Nassos, el Cap d'Any, els patges, els Reis, la cavalcada, i potser la matança del porc i les retallades socials per entremig.
En tot cas, us volem compartir unes poques de bones intencions. Poca cosa més.

Congressistes Aparelladors

2011-12-17T12:41:00.001+01:00

Hi ha un partit polític, escabetxinat a lesdarreres eleccions –a ells també els han aplicat retallades–, que estàcelebrant el seu congrés.

El congrés serveix per saber si estan a favordel toro o del burro o de continuar el matrimoni per conveniència entre totsdos. Bé, ningú no parla de matrimoni per conveniència. En aquests casos semprees parla d’amor.

Els que van a favor del burro pensen que, sies continua amb la mateixa situació conjugal, com a mínim ja saben quin delsdos cònjuges porta les banyes.

En Franz, la Dora, en Max, en Klaus, en Jordi...

2011-12-16T19:03:00.002+01:00

Franz Kafka va morir força jove. En vida va publicar poc. I va deixar encarregat el seu amic Max Brod que, quan ell morís, cremés tota la seva obra inèdita.

No sé si en Max va ser un bon amic o no. El cas és que no va complir amb la paraula donada. I, pòstumament, van anar apareixent llibres d’en Kafka que l’han anat convertint, a dir dels crítics, en un dels escriptors més influents del segle passat. El procés (1925). El castell (1926). Amèrica (1931). ¿S'haurien d'haver destruït?

En Franz va tenir tres dones: Felice Bauer, Milena Jesenskà i Dora Dymant. La Dora, la darrera, va estar amb ell el seu últim any de vida (entre el 1923 i el 1924). Tot i ser la dona que va estar menys temps amb ell, sembla que va “ostentar” el títol de vídua de Kafka fins la seva mort, l’any 1952.

Dora Dymant (posteriorment es canvià el cognom per Diamant) no deixa de tenir una biografia apassionant: la seva feina en orfenats jueus, el seu amistançament amb l’escriptor, el seu fracàs posterior com a actriu, el seu dissortat casament amb un economista, les malalties de la seva filla, la fugida a Rússia empaitada pel nazisme, les estades més o menys fortuïtes a Anglaterra i Israel, fins la seva mort a Plaistow (Londres) amb enterrament sense làpida inclòs.

Ella també tenia “ordre” de cremar el que posseís escrit per en Kafka. Pel que ella explicava tampoc no ho va fer. Però les 36 cartes que guardava d’en Franz li van ser confiscades pels nazis el 1933. Vés que un any d’aquests no aparegui un nou llibre titulat “Cartes a Dora” amb les missives, si és que es troben.

Tot això que us dic m’ho ha fet recordar i revisar la lectura del llibre “Kafka i la nina que se’n va anar de viatge”, d’en Jordi Sierra i Fabra. Un escriptor d’aquí, amb més de 300 llibres publicats i que a la seva pàgina web els classifica per nombre d’edicions i exemplars venuts. Tot un prodigi. Fins a aquest, jo no li n’havia llegit cap. Ho confesso.

El llibre recrea una situació d’en Kafka que va ser explicat per la Dora després de la mort de l’escriptor. En Franz es troba una nena plorant perquè ha perdut la nina i la convenç que és que se n’ha anat de viatge i que li escriu cartes a través d’ell mateix, que és carter de nines. La nina va viatjant pel món i li va explicant les seves experiències. La idea és espaterrant. El llibre d’en Sierra no tant, tot i furgar contínuament en el rerefons dramàtic d’un escriptor en estat gairebé terminal consolant literàriament la pèrdua d’una nina de porcellana.

Per acabar-ho d’adobar, un estudiós kafkià, l’editor Klaus Wagenbach, es va dedicar durant no sé quant de temps a trobar la nena en qüestió. Per si tenia les cartes, naturalment. Res. Vés a saber si també les va confiscar la Gestapo. A fe que serien una bona troballa, tant les unes com les altres.

Oda bucòlica voluntàriament deslocalitzada

2011-12-11T23:58:00.001+01:00

Al bell centre del món hi ha un raconet
que es manté encara estranyament ocult
on l’aigua de les roques surt al sol,
i aprofita per regar un bosquerol
vetllat per cueretes i pit-roigs,
abans de fer-se fonedís de nou
sota falzies, molses i granits,
deixant les garses campant pel país,
dissenyant carreteres i vorals.

Caribou Island i els diagrames de Vann

2011-12-05T21:52:00.001+01:00

No sé si recordeu la intersecció de conjunts,amb els diagrames de Venn.

Si ens ho haguessin explicat amb els diagramesde Vann els hauríem vist en 3D i ens hauríem adonat que cada conjunt formavapart d’un pla diferent i que, en realitat, no hi havia ni unió ni interseccióni res de res.

Aquest llibre de la imatge ens trasllada aAlaska per explicar-nos justament això. Que allò que semblava un matrimoniestable, o un amor fraternal, o una amistat incombustible, o una simple i clararelació entre persones, no és sinó un joc de transparències, però sempre enplans diferents, en plans personals, en què juguem a aparentar allò que necessitemveure. És igual que siguis dona o home, ric o pobre, vell o jove, analfabet osetciències... Res a fer.

I ho explica amb la mateixa majestuositat inaturalitat amb què descriu el paisatge o la meteorologia o la netejaindustrial dels salmons.

Devastador. Demolidor. Desolador.

Alerta amb els que no voleu arribar a segonsquines conclusions, perquè en Vann resulta força convincent.

(La novel·la es titula Caribou Island, peròels editors locals han pensat que els lectors la confondrien amb SukkovanIsland i per aquest motiu li han canviat el títol. I sí, sí, el tema delsuïcidi segueix latent i explícit. I sí, si busqueu al Google Earth trobareu tots els espais que s'hi descriuen.)

Tornar a caminar

2011-12-02T20:56:00.001+01:00

Fa uns dies que al cotxe m'acompanya el darrer enregistrament de REM, el Collapse into Now. La veritat és que fins ara no n'havia fet gaire cas.

I després d'escoltar-lo com cal, és a dir, en diferents moments del dia, en diferents estats d'ànim, amb diferents paisatges escolant-se a banda i banda, m'he quedat amb una cançó.

Walk It Back by R.E.M. on GroovesharkCrec que diu alguna cosa semblant a:

"Caminar de nou.
¿Què m'hauries fet dir
en comptes del que vaig dir?
¿On podia anar?
¿Com podia seguir així?
Excepte per fer el que vaig fer
que no és sinó
caminar de nou.
¿Per què el temps ho regira tot
i m'esborra els vicis
si no és per començar de nou?
¿Tu no ho capgires?
Fa que no poso els peus a terra
qui sap quant de temps.
Digues: torna a caminar.
Caminar de nou.
Temps, temps que no es pot reviure,
no pots rebutjar-ho.
Em vas demanar que em quedés
però alguna cosa ha de canviar.
¿I per què no pots
caminar de nou?"

I si no ho he entès bé, ¿voleu dir que és gaire greu? La importància dels missatges és allò que ens fan fer. Jo ja hi estic d'acord, amb això de "caminar de nou" i que "alguna cosa ha de canviar".

No em digueu que la cançó no és una joia.

D'un lloc a l'ombra

2011-11-26T19:21:00.001+01:00

El llibre de poemes "Un lloc a l'ombra" de la M. Rosa Font conté alguns escrits basats en fotografies.
Cal veure-les per intentar esbrinar què volia dir l'autora amb el seu text.
Independentment del que ella diu, i perquè en tingueu ganes de saber-ho, us adjunto les fotografies a què fa referència:

Triangle

"Laura Tanner" de Jesús Moreno.

Reflex

"J. Cornell a la casa d'Utopia Parkway Flushing" de Hans Namuth

Boira

"Reverend Mother the Abbess" de Jean Baptiste Carhaux

Miracle a Grècia

"Miracle in Greece" d'Ernst Haas

Ciclista

"A l'arrivée, championnat cycliste de Zurick" de Hans Staub

Testament

"Le testament" de Vinhelms Mihailovskis

Perquè de vegades es poden llegir i escriure les imatges, altres es poden dibuixar els poemes, i altres totes dues coses.

Muts i a la gàbia

2011-11-21T00:07:00.001+01:00

Dilluns: la tele del menjador fa un sorollestrany, de sofregit cremant-se, de píndola efervescent desfent-se. A casa tots diuen que és moment decanviar-la per una de nova i de més grossa. Jo penso que n’hi hauria prou ambapagar-la. Millor callar. Res més a dir.

Dimarts: m’acabo de llegir la darrera novel·lad’en Ferran Torrent, una de nazis i aliats i un gitano valencià. Es titula...Ostres, ja no me’n recordo. Faig un esforç. Potser “Ombres en la nit” o algunacosa semblant. Res més a dir.

Dimecres: vaig a Ullastret a fer fotos de l’itinerarinatural que hi ha a l’altra banda del jaciment. Arribo i m’adono que no portola targeta (l’havia tret per passar a l’ordinador les fotos dels aiguamolls del’altre dia). Acabo fent quatre miserables fotos de baixa resolució amb lamemòria de la càmera. Res més a dir.

Dijous: assisteixo a una reunió de formadorsen noves tecnologies i no es parla de gaire res més que de la pissarra digitalinteractiva, artilugi al qual encara no li he trobat el què. Res més a dir.

Divendres: es fa la presentació del llibre “Eltresor del Cap de Creus” a la llibreria Abacus de Figueres. La presentació,especialment divertida, corre a càrrec d’en Daco. Dels aspectes del llibre que més em preocupaven no se'n diu res. Res més a dir.

Dissabte: s’havia d’anar al castell delMontgrí, però durant la setmana s’ha suspès perquè les previsions deien quedijous hi plouria (que no hi va ploure), que divendres hi plouria (que no hi vaploure), i que el dissabte al matí hi plouria (que no hi va ploure), i ambtanta pluja l’ascensió resultaria extremadament perillosa. Res més a dir.

Diumenge: vaig a votar. Al vespre es confirmenels pitjors auguris. Guanya la dreta. De fet han quedat segons. Els primers sónels que no han anat a votar, als que se’ls pressuposa indiferència. O potser simplementsaben que continuaran manant els que tenen el capital i no paguen impostos. Resmés a dir.

O sigui: muts i a la gàbia.

Imatge: http://www.coolest-gadgets.com/20070209/patent-series-nr3-anti-eating-mouth-cage-doggie-umbrella/

Jornada de triple reflexió

2011-11-19T13:09:00.001+01:00

Dies fa que ja vaig decidir qui votaria. Noqui més confiança m’inspirava, sinó de qui desconfiava menys.

Per això puc destinar la jornada d’avui areflexionar sobre altres coses. ¿Sobre economia? ¿Sobre si el capitalisme haestat tan babau d’ensenyar totes les seves tècniques macabres i ara tothom que havolgut ja li ha vist les vergonyes? ¿Sobre si serem capaços d’aprendre de lahistòria, vist que fins ara no n’hem estat?

Prou, prou, prou. Jo volia fer només unareflexió d’estar per casa, sobre la campanya electoral.

La campanya electoral. L’adjectiu insuportable és insuportablementbenèvol.

Tres propostes.

La primera seria una campanya electoral de tresdies: un dia per explicar el que vulguin explicar, l’altre per replicar el quehan dit els altres, i l’últim per contestar les rèpliques i fer els darrersaclariments. I prou. Jo crec que tres dies els aguantaríem.

La segona és que els presidenciables, i algunasubpresidenciable, facin una pel·lícula 3D (en català o castellà o fifty-fifty)i que es projectin tant als principals cinemes com als cinemes de barri (i quivulgui als cinefòrums). Crec que amb 3D se’ls hi apreciarien millor els morrosi els capellans. Hi va qui vol pagar per escoltar-los, i avall.

La tercera és que la campanya es faci persubscripció. Una plataforma Verkami seria ideal. Si aconsegueixen els diners,fan campanya. Si no, que vagin a les places públiques a veure qui pillen.

I després de les propostes, una súplica.

Tots els indecisos i totes les indecises, quedissimulin, que menteixin, que diguin que ja s’han decidit, que no els calen nimés missatges, ni més mítings, ni més programacions mediàtiques, ni més pàginesals diaris, ni més cartells als fanals. Que ho facin pel bé de tothom.

Naps en fonya

2011-11-13T16:16:00.001+01:00

Imatge: Paul Andrews

El meu germà bessó -en Josep- s'ha decidit a aparcar la seva timidesa malaltissa i fer-se blocaire o bloguista (i és que la batalla entre bloc i blog continua). Jo he intentat que se'n desdís, però no hi ha hagut manera.

Em demana que me'n faci ressò, a veure si algú se'l mira. Li he dit que si depèn dels que jo convenci...

El seu bloc/blog es diu NAPS EN FONYA. "¿Fa molt empordanès, no trobes?" -m'ha preguntat sense esperar resposta.

"¿I per què naps, precisament?" -li he deixat anar. "Home, els naps s'han de deixar en remull, no?" -he preferit no demanar-li'n més explicacions

Té un subtítol: UN BLOC EXPIATORI. "¿Notaran que hi ha una ela de més?" -ha deixat anar convençut que jo no m'hi havia fixat.

"Hi posaré allò que se m'acut i que no puc dir a ningú, i és que a casa ja no em fan cas. Curtet, curtet, sense enrotllar-me."

Li he aconsellat que hi posi alguna imatge de tant en tant, encara que no sigui seva, que dóna color. "Sí, potser sí" -ha concedit

M'he esperat que pengés la primera imatge al bloc per fer-ne propaganda. És la que hi ha a la capçalera del missatge. En fi, Josep, igual tens sort...

El ball flamenc

2011-11-11T18:01:00.001+01:00

Veure com un àlic roig –més conegut com flamenc– trepitja el terra de la bassa, amb ritme i fermesa, alhora tibat i encorbat, de seguida fa relacionar aquesta au amb el ball d’igual nom. I és que la paraula flamenc ve de flamenc, segons diuen que podria ser.

No ens equivoquéssim, però. El ball i la manera de cantar i de tocar la guitarra, que rep el nom de flamenc fou un invent del XVIII i el bateig va ser al XIX. Ara fa un any la UNESCO el va declarar patrimoni immaterial, com la tradició castellera. M’estalviaré l’acudit que els castellers el podrien ballar mentre aixequen la torre de sis. En tot cas, el cante, el toque i el baile reben el nom de l’animal, que era abans, molt abans. Una de les teories diu que el nom se li va donar al ball per la imitació del llenguatge corporal d’aquesta au.

¿I d’on ve el nom de l’ocell? És curiós, l’Alcover diu que és un mot pres del germànic flaming, i els germànics (Douglas Harper) diuen que ve del portuguès o del castellà flamengo (de colors flamígers) o del provençal flamenc (de flama).

No em digueu que l’etimologia no és tan apassionant com marejadora. I per mareig, us deixo amb una mica de ball flamenc que vaig enregistrar ahir mateix als aiguamolls de l’Empordà.

Turquia 3

2011-11-09T19:53:00.000+01:00

Algú va dir-me, fa temps: "Ei, tens una càmera que fa bones fotos." Espero que continuï pensant-ho.

Tercera part i última, que la cosa no està per anar atabalant al poc personal que segueix el bloc.

Dit d'una altra manera: "CONTINUARÀ (quan hi torni)"

Turquia 2

2011-11-06T23:38:00.000+01:00

Amics i amigues blocaires i bloguistes, blocxevics tots,
acabades les representacions d'Ara Pla,
i havent enllestit altres compromisos dels que no convé informar,
abans d'embolicar-me en altres coses,
crec que havia promès completar la presentació de minipanoràmiques turques.
Heus ací la segona part, mentre enllesteixo la tercera i última.

Turquia 1

2011-10-23T19:32:00.001+02:00

Un missatge recent del Porquet de Sant Antoni amb imatges del seu viatge a Grècia, m'ha despertat aquell sentiment d'enveja que no es cura fins que et poses en evidència en un va intent d'emulació.
Així és que de les imatges robades aquest estiu passat a la llum de Turquia, he intentat fer una petita tria empaquetada en dos volums.
El primer, aquest d'aquí sota, té instantànies de Nevşehir, Uchisar, la vall de Paşabagi, Ürgüp, la vall de Göreme, Caravanserai, Konya, Pamukkale, Hieràpolis i Efes.

Ara Pla

2011-10-22T22:43:00.001+02:00

"Quan hom pensa que malgrat l'enorme quantitat d'imbècils que hi ha en la governació d'un país hom pot anar tirant..."
Si voleu saber com acaba la frase escrita per en Pla (com si necessités acabar-se) haureu de venir a veure l'espectacle que la Funcional i l'Espai Creatiu CSN Palau estrenen aquest proper cap de setmana.
A sota us ho expliquen alguns dels seus responsables directes (de l'espectacle, no de la frase...)

Llegiu-lo en castellà. Us estalviareu una pedra al fetge.

2011-10-15T13:18:00.001+02:00

En Sergi Palol, professor de la UdG, ha publicat El tresor del Cap de Creus (en castellà: El tesoro del viento”) a l’editorial Principal dels Llibres.

En Sergi s’ha empescat una bona trama. S’ha buscat l’ajuda d’uns bons personatges. I els ha posat en un bon escenari, un paisatge amb llegendes i meteorologies contundents.

Fa una mica de trampa, però, perquè es parla d’un tresor que provoca assassinats, i a la fi va resolent els assassinats, però del tresor ja no se’n torna a parlar, tot i que forma part del títol.

L’altra trampa també és al títol: el cap de Creus. Se’n parla i se’n parla i se’n parla, i fa maco, però, de fet, no hi surt. A la fi és un lloc on diuen que alguns hi van a pescar, altres a ser assassinats però que sembli un suïcidi, i on hi ha uns pobles que són esmentats en un poema d’en Foix. Perdó, me n’oblidava: a prop hi ha un monestir i un castell amb un penya-segat.

Malgrat les trampes, amb l’ordit de la seva història en podia sortir un bon producte. Tanmateix, comences a llegir i se’t cauen els elàstics. D’acord que tot és molt relatiu i potser un servidor té una dèria derivada dels anys de corregir redaccions als alumnes, però...

Els que i els què s’accentuen ara sí i ara no, els per què i els perquè s’ajunten i se separen segons si la pàgina és parell o senar, trobareu de que i de què i a que i a què repartits per les pàgines com si juguessin a ser on no toca. Els articles onomàstics són una loteria: trobareu Pere, en Pere i el Pere sense cap criteri (un servidor tenia l’esperança de trobar també lo Pere, per qüestions simplement nostàlgiques). Les comes han estat repartides amb una evident escassetat. Alguns pronoms, més que febles, els trobareu de baixa, i segurament han estat substituïts pel primer pronom que passava. El Cap de Creus va sempre majúscula, quan no és necessari, fins que en un parell de moments apareixen uns caps de Creus escapats, etc.

En un primer moment em semblava que simplement havien passat el corrector de l’ordinador i tot allò que no detectava és que ja estava bé. Més tard he acabat pensant que ni tan sols havien passat el corrector.

Home, l’ha escrit un profe de la universitat de Girona. El llibre val més de vint euros. Segurament pensaven en una bona tirada d’exemplars. ¿No valia la pena que algú hi donés un cop d’ull abans de publicar-lo?

I la sospita galopant del mestre de català: la versió castellana ha sortit al mateix temps que la catalana. ¿I si resulta que no té errors ortogràfics?

Invents pendents

2011-10-13T19:20:00.001+02:00

Tres situacions en què he trobat a faltar algú que ho hagués inventat abans:

–En el convit d’un casament:
un vestit (o sigui, un “trahe”) que les butxaques fossin tuppers hermètics per dins, dissimulats, a poder ser.

Imatge: goodwearleather.com

–En una soporífera conferència en una aula amb cadires de braç (per si algú volia prendre apunts, suposo):
una cadira de braç el qual es pogués aixecar verticalment per recolzar-hi el cap (encoixinat ja seria el súmmum).

Imatge: credipupitres.blogspot.com

–En els lavabos masculins d’un hospital:
un sensor a la tassa que quan algú orinés a fora o a la plataforma del vàter, reprojectés el líquid cap a l’emissor.

Imatge: whoguides.com

Estic a l’espera que la proposta potenciï l’enginy d’inventors i inventores. Cap problema amb el copyright. Estic disposat que se m’ignori completament. Ho faig per la humanitat.

Poesia i mascles i país

2011-10-08T12:25:00.002+02:00

Aquesta tarda. Perpinyà. Centre Català. Lectura de poemes d’autors dels Països Catalans. Autors i autores morts, de la Renaixença ençà.

Deixeu-me intuir pocs assistents i una mitjana d’edat elevada. (Si m’equivoco...)*

Entre els rapsodes, un servidor. Durant la preparació de l’acte, fa més d’un mes, jo havia proposat textos de Màrius Torres, Maria Àngels Anglada i Maria Mercè Marçal. Poemes que es van distribuir entre altres rapsodes. Per tant, em tocava fer una nova proposta: Joan Brossa i Gabriel Ferrater.

Després les coses van seguint el seu curs i finalment ningú no llegirà ni en Torres ni l’Anglada ni la Marçal. Un servidor, però, sí que llegirà en Brossa i en Ferrater.

Esmentar els altres noms presents (Carles Riba, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria de Sagarra, Anicet de Pagès, Joan Salvat-Papasseit, Josep Palau i Fabre, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Carme Guasch, Joan Vinyoli, Joan Oliver, Jordi-Pere Cerdà, Miquel Costa i Llobera) implica esgarrifar-se dels noms absents, i, com passa sovint, de l’abandó dels noms femenins. Personalment em permeto una esgarrifança suprema pels que havia proposat inicialment.

Una lectura poètica d’aquestes característiques no deixarà de ser una orgia destil·lada. Un licor fet de mostres de licors no pot ser gaire sa. També, però, una nova pedra als contraforts de la construcció del país (ostres, quin símil tan immobiliari!), o..., una nova llavor al conreu d’un ésser humà més ésser i més humà (aquest ha quedat massa pàmfil). Bé, ja m’heu entès, suposo.

Si s’escau, en acabar, intentaré fer un brindis pels i per les poetes absents. I un altre brindis pels presents –perquè ens perdonin a alguns dels rapsodes.

* Rectificació: era ple de gom a gom i de gent de totes les edats, i amb una vitalitat i entusiasme més que envejables.
Estic pendent de rebre una foto de l'acte per tal d'incloure-la.

El llibre omnipresent

2011-10-02T16:06:00.001+02:00

És el llibre per excel·lència, el llibre per definició, el llibre com no podria ser altrament.

Tu ets allà on sigui, en l'avinentesa que sigui i, si creus que el necessites, poses els palmells junts, davant teu, a mitja altura, els vas separant per la part de dalt, com si estiguessin enganxats per la part dels dits petits, com fent un arc, fins a posar-los cara amunt, i aleshores llegeixes.

El llibre s’haurà obert per la pàgina adequada. La mirada t’anirà al passatge adequat. Simplement has de llegir fins que hagis absorbit la informació, el contingut del llibre que t’era menester.

Tanques els palmells i deixes que el llibre es fongui en el no-res. Actua com correspon al que has entès i espera’n els efectes, o bé el proper moment que el necessitis.

Si no en fas un mal ús, si estàs a l’altura de la categoria única del llibre, si no te’l prens a broma, no et fallarà, no et pot fallar.

L'arbre de la vida

2011-09-23T21:05:00.002+02:00

Vatua l’olla.

He anat a veure El árbol de la vida.

Quin patir pels actors.

Quin patir pels encarregats de buscar imatgesper a l’edició.

Quin patir pels ajudants de guionistes.

Vaja, no parlem pas d’una pel·lículaconvencional.

Segurament sí és una pel·lícula filosòfica (laqual cosa no és cap garantia), poètica (la qual cosa no és cap garantia),agosarada (la qual cosa no és cap garantia) i molts adjectius més (la qual cosa segueix sense ser cap garantia).

Suposo que parla de la vida en sí, de lafamília, dels fills, de les estratègies per a viure en aquest món, o per asobreviure. Fins i tot parla de què és el món, aquest planeta i el que n’hemfet, l’univers, l’espai, l’infinit en escabetx.

Barreja les coses: planetes, dinosaures,deserts geològics, la mort d’un fill, l’adolescència, la bondat petiquipeti, laincomprensió d’un germà anys i panys després. ¿Es poden barrejar? Doncs, sí,amb molta música clàssica, moltes foses en negre i molta estona de pel·lícula.

Qui n’assumeix l’autoria és en Terrence Malick,assiri-americà. El recordareu de la Fina Línia Vermella.

¿M’ha agradat? Doncs, sí-tot-i-que.

Hi ha hagut moments de la pel·lícula queestava clavat a la butaca totalment frapat per les imatges.

Hi ha hagut moments de la pel·lícula que almateix temps que pensava com això duri gaire, em sentia mig fastiguejat perquèla parella del darrere verbalitzava en veu alta una cosa semblant però sensetants embuts, i alhora encara notava la incomoditat de la butaca en qüestió.

És a dir, convençut però amb molt pocsarguments per convèncer.

Si teniu algun dubte de si us pot agradar, nodubteu d’anar-hi. Ja m’ho direu.

El llibre obscur

2011-09-17T10:03:00.001+02:00

No sé vosaltres, però jo tinc una lleixa per als llibres pendents. Quan n’acabo un –o abans d’acabar-lo, de vegades– faig una ullada a la lleixa a veure què. Passa sovint que un em crida l’atenció, o bé em ve una febrada de seny i decideixo que aquell que fa tant de temps que s’espera, tot i que no em resulti gens abellidor, doncs que ja li toca.

El cas és que fent una repassada a la lleixa me’n vaig trobar un de cobertes totalment negres, sense res escrit al llom. Jo no recordava haver-l’hi deixat. El vaig agafar i imagineu-vos la sorpresa en descobrir que era negre per dins i per fora. Totes les pàgines eren negres. Si hi havia alguna cosa escrita, era impossible llegir-ho. Vaig mirar a contrallum, per si tenia algun tipus de transparència. Res. Vaig mirar a besllum, per si notava diferents brillantors entre la negror. Res. Vaig mirar a tocallum, per si es diferenciava alguna mena de gruix o de relleu. Res.

Evidentment jo no l’hi havia posat. Algun dels bromistes que passen per casa. Broma tòtila, perquè les pàgines negres no s’aprofiten per res. Tant per tant, que fos totalment blanc i es podria fer servir com a llibreta. El vaig deixar a part pensant a qui li podria fer la mateixa broma que m’havien fet a mi, a qui li podria encolomar, vaja.

Al vespre, però, em va semblar que la negror no era tan intensa. Com que fosquejava, vaig pensar si no seria els llums encesos, que a vegades falsegen els tons. Així i tot, me’l vaig estar mirant estona, passant pàgines, comprovant-ne la negror ara un xic mate, només un xic, certament, buscant algun indici en aquella foscor.

I a l’endemà ja semblava que es podia llegir el títol, amb dificultats i perquè les lletres eren grosses. I tornem-hi a buscar-hi més canvis, pel davant, pel darrere, de costat, pàgina per pàgina. Una bona estona. Començava a ser encara més misteriós que quan era negre del tot.

Ja us podeu suposar que al vespre no només es podia llegir el títol sinó que fins i tot en alguna pàgina, destacant sobre el gris pujat, ja es veien les línies de text i podia desxifrar alguna paraula.

Em va costar uns quants dies d’anar-lo tocant i amanyagant i remirant fins que va ser possible començar-lo a llegir en condicions. Conforme avançava s’anava tornant un llibre com els altres. No gaire millor, la veritat, no era res de l’altre món. El que sí que era evident és que tenia el seu orgull i no se li havia posat bé això d’anar quedant relegat a la lleixa dels pendents.

Fa dies que no el veig ni el busco. Altra feina tinc. Ja m’imagino com deu estar.

Focs ofegats

2011-09-11T11:09:00.000+02:00

S’ha acabat la festa de l’Escala dedicada asanta Màxima. Estem parlant, és clar, de santa Màxima màrtir, no confondre-laamb santa Màxima verge, i encara menys amb santa Màxima verge i màrtir.

Pel que es veu, al segle IV, santa Màxima(abans de ser santa) que era una hongaresa (en aquells temps polonesa) casadaamb el presbíter sant Montano (abans de ser sant), van ser llançats a l’aiguapels infidels i van morir ofegats.

Les relíquies de santa Màxima resten a l’esglésiaparroquial de l’Escala. Havien vingut d’Itàlia i durant la Guerra Civil havienestat enterrades a l’Olivar dels Termes, a Figueres per l’avi Guanter, per talde protegir-les.

La mort accidental i immediata de l’aviGuanter, ofegat en una gorga del riu Manol, sense que hagués confiat a ningú oneren enterrades exactament, va fer perdre la pista de les relíquies.

Mossèn Salvador Jué, el 1984, equipat ambdetector de metalls, localitzà el reliquiari i moltes de les despulles de lasanta. Aquell mateix any van aparèixer noves relíquies que van ser lliurades “anònimamenti sota secret de confessió” (una combinació estranya de conceptes, a no ser quees refereixi a persones i lliuraments diferents).

Els focs en honor de santa Màxima, o en honorde la Festa Major, o en honor dels visitants que per aquests dies revifen lapart antiga del municipi, o en honor de la Diada, o de la Resolució del TSJC, ode les modificacions de la Constitució, o simplement a la crisi Maxima, han sentenciat aquesta nit quehem de començar a donar l’estiu per enllestit i canviar de xip.

Vinga, quatre fotos dels focs, arbres de colors efímers, reflectits -o també ofegats- a l'aigua.

I un altre cop de vent els torna a clenxinar

2011-09-10T17:40:00.002+02:00

Cada historia té un fil obvi. Però de vegades elfil es torça i es torna en contra de la seva pròpia història. Altres el fil éstan evident que la sorpresa està en la pròpia obvietat.

M’ha semblat que en Jesús cuina aquestasorpresa inesperada, o la seva contrària, la sorprenent antisorpresa, com uningredient inexcusable de les seves històries. M’ha semblat.

També m’ha semblat que ell es posa dins de lahistòria i diu als personatges, ei, vosaltres feu i jo com si no hi fos, peròhi és, i encara que sí que els deixa fer, de tant en tant en defenestra un oaparta els altres que fan nosa al que ell s’estava mirant. M’ha semblat.

També m’ha semblat que és un artesàdisciplinat, dels que periòdicament es posen a la feina, perquè vol, és clar,però perquè és important posar-se a la feina, perquè mai no saps, que si etvingués la història que ha de trasbalsar la història de la humanitat, no et potagafar fent la migdiada. M’ha semblat.

També m’ha semblat que és un home enamorat.Del poble on va nàixer i de la seva gent. Del poble on viu i de la seva gent.Dels pobles que no coneix i de la seva gent. I, com tots els enamoratslletraferits, escriure és un acte d’amor. De vegades amb orgasme i tot. M’hasemblat.

I com a lletraferit que sóc, alguns contes m’hanprovocat sana enveja; d’altres enveja totalment insana, l’autèntica; i altres m’handeixat indiferent, és cert, potser perquè m’he quedat enrampat amb un fil queno és el que a ell li interessava seguir, i és que com a autor, ell en teniatot el dret, i com a lector, jo també.

Ei, Jesús, ja veus que a la fi he complert laparaula. I sort que te la vaig donar, la paraula, perquè m’ha costat de trobarel llibre. Podria aventurar-me a proclamar que sembla que a les comarquesnord-orientals sigui difícil que arribin les edicions de Cossetània. Vaja, m’hasemblat.

En tot cas, sàpigues que espero el següent. No sé si encarregar-lo abans que surti.

Fer ninots amb gargots

2011-09-05T13:29:00.000+02:00

Suposo que no és greu que confessi que hellegit articles de diari pel simple fet que anaven acompanyats d’un dibuixetque m’havia cridat l’atenció.

O fins i tot, que gràcies a un dibuixet haviaacabat entenent de debò segons quina notícia de mal engolir (política,economia...)

En alguna època obria els diaris per la pàginaque sabia que hi havia l’acudit. I que era a través de l’acudit que capia elveritable editorial de la publicació.

Hi penso i em van sortint els exemples, així,a carrera feta.

Ara pots seguir l’obra d’alguns ninotaires através de blocs sense necessitat d’empassar-te la resta del diari, tot i quemoltes vegades continua essent un bon motiu per comprar-lo i llegir-lo.

Una de les darreres descobertes és Eneko, quepublica en els diaris gratuïts que et donen a l’entrada del metro. Problema. Al’Escala encara no n’hi ha, de metro. I quan vaig a Barcelona, vaig a preu fet i ambel cap prou ple com per agafar un diari per després deixar-lo al seient delvagó.

Ara bé, Eneko m’ha robat el cor. I m’ha cridatl’atenció sobre el diari 20 minutos. I seguint aquesta via, he arribat a unarticle sobre un anterior ninotaire de la mateixa revista. I així he conegut elListo.

A la xarxa passa que qualsevol fil es pottornar inacabable. No n’és la intenció del missatge. Però sí aprofitar l’oportunitatde penjar un parell de dibuixos d’Eneko (http://blogs.20minutos.es/eneko/),un parell més d’El Listo (http://listocomics.com/)i l’article d’aquest darrer que m’ha semblat d’allò més, com si fos una tiracòmica però sense dibuixos (http://listocomics.com/el-ano-que-trabaje-para-20-minutos/).

I vinga, anar buscant i donant voltes, que siel món és rodó deu ser per alguna cosa.

Under my thumb...

2011-09-01T12:00:00.000+02:00

¿Què passa amb el símbol de salvar i condemnar els gladiadors? No hi ha criatura que passi per Empúries que no el conegui i que no el faci servir espontàniament. I resulta que és fals. Oh, vaja.

Una de les teories que he sentit esgrimir és que la culpa és de Hollywood i de les pel·lícules de romans que tantes bones estones ens van fer passar de petits però que tan enganyats ens van deixar. Però si mireu el quadre d’en Jean-Léon Gérôme, de mitjans del XIX, veureu que ja era moda llavors, i poques pel·lícules americanes podien haver vist en aquella època. (Ara bé, diuen que Ridley Scott s’inspirà especialment en el quadre per a alguna escena del seu Gladiator.)

La darrera versió que he sentit del tema és que precisament el polze enlairat amb el puny tancat significava passar el vençut per l’espasa. Per internet trobo que el polze es dirigia al propi cos o directament al coll, indicant que es demanava la mort del vençut.

I precisament si el polze es dirigia al terra o bé quedava amagat dins del puny, significava la fi del combat sense majors conseqüències.

Si a tot això hi afegiu l’escàs índex de mortaldat dels gladiadors, que la frase Ave Caesar, morituri te salutant només es va pronunciar una vegada, i segons s’explica en una obra de teatre d’en Svetonio... Socors, ¿com desfarem tot aquest entrellat? Ara que ja havíem incorporat el gest als nostres moviments reflexos...

Sapigueu també que són molts a la xarxa que donen la culpa d'aquest error a les dues peces d'art esmentades: el quadre del francès, que malinterpretà una frase en llatí, i la pel·lícula del britànic, que fou advertit de l'error però que va dir que tant se li'n donava. Diuen.

El salze cec i la noia adormida

2011-08-30T23:19:00.002+02:00

Un llibre pot ser un bosc on perdre's. Encara que, en comptes d'un bosc, sigui un jardí japonès.

Parlo de l’Haruki Murakami. Ja sé que, en tant que famós, no necessita de gaires més lloances. Però no puc estalviar les meves.

Diria que l’Haruki és un home que toca de peus a terra, però en una illa acostumada als terratrèmols. Això deu implicar tocar de peus a terra de manera diferent.

El seu llibre de contes El salze cec i la dona adormida m’ha ben absorbit. Els contes d’en Haruki són portes entre tu i la realitat. Però no s’obren cap a una banda o cap a l’altra. Segurament són portes corredores, que no et fan fer un pas enrera, ni es tanquen amb grans cops; portes corredores, com un forat en un mur, de manera que tu pots anar a l’altra banda o l’altra banda pot venir a tu, i mai no saps per quant de temps.

El conte del salze cec amb el pol•len que ens torna insensibles
El conte del desig que quan es concreta mata la resta de desigs
El conte del ressò llunyà dels miners atrapats en una bombolla d’aire minvant
El conte dels efectes dels miralls intermitents o dels ganivets de caça
El conte de la constatació que les experiències humanes són impensadament –impensablement– compartides
El conte de la platja dels ganivets
El conte de la tranquil•litat encomanadissa dels marsupials
El conte de la contrasenya que et converteix en una presa fàcil del cabussó
El conte de la pèrdua de la mà que et porta a Grècia
El conte l’enyorança de les tietes pobres que no hem tingut
El conte de les trucades telefòniques que et fan vomitar
El conte de l’onada de les nostres pors
la solitud dels espaguetis
El conte de l’ànima que no deixa de ser una cuca de llum
El conte del déu del jazz i del déu dels gais, que són íntims de la deessa del càncer de pit
El conte dels dits que feien surf sobre el teclat del piano
El conte de l’home no trobat per qui no el buscava
El conte de la pedra en forma de ronyó que fa funambulisme entre gratacels
El conte d’un dels tres micos que robava noms de persona –però que no era mala gent

¿Com s’ho fa per connectar les coses? ¿S’ho prepara o es deixa anar? ¿Quin estatut d’autonomia aplica a la seva imaginació, al treball lliure de les mans? ¿És el jazz? ¿És el tremolor latent del terra?

Faig les maletes i me’n vaig a Tòquio. Si és el que banc em dóna un crèdit...

¿Però no eren mamelles?

2011-08-27T21:02:00.001+02:00

Ens aturem a Efes. ¡Quina emoció! No és pas broma. A Empúries estem contents amb quatre pedres mal posades i aquí en tenen per donar i per vendre, tantes que no saben què fer-ne.

A tocar de Focea, llar dels intrèpids navegants que es van viatjar tota la Mediterrània i que van tenir la gosadia de fundar un petit mercat al sud del golf empordanès. (El dia que tingui ganes de maranya proposaré públicament que li canviïn el nom per badia d’Empúries, però encara no).

Allà van fer-hi un temple, segons Estrabó, dedicat a Àrtemis Efèsia. No confondre amb l’altra Àrtemis, la germana d’Apol·lo, la caçadora verge del mal geni. Aquesta primera Àrtemis era deessa de la fertilitat.

El temple d’Àrtemis, a Efes, que va ser una de les “set meravelles del món” (120 columnes de 20 metres d’alçada), va ser cremat i destruït per Herostrat, que és qui ha donat nom al complex d’Herostrat, és a dir la malaltia de les persones capaces del que sigui amb l’única intenció de ser conegudes. Herostrat ho va aconseguir. I sense Tele5.

Fos qui fos qui destruís el temple d’Àrtemis d’Empúries, cas d’existir, no va tenir tanta sort (la de fer-se famós) però sí que el destruí ben destruït.

De cop salta l’alarma. El guia, amb cara de circumstàncies, vergonyós com és, ens parla d’Àrtemis i del seu vestit... de testicles. ¿De testicles? Òndia, però si sempre m’havien dit que eren mamelles. En molts casos sense mugró, és cert, vés quina badada per als grecs, que d’anatomia en sabien un niu, però testicles... A veure, la imatge:

Vaig a petar a la xarxa. I la cosa es complica. D'entrada a pertot es parla de pits. Tanmateix a la Viquipèdia en anglès trobo que parlen de «The “eggs” or “breasts” of the Lady of Ephesus...». Ous, pits, testicles... La mare.

I per acabar-ho d’adobar, segons la Bíblia, no, no és conya, la imatge d’Efes va ser feta amb un meteorit “caigut del cel” (Llibre dels Fets 19:35).

Si algú en sap alguna cosa del cert, sisplau, que fa dies que no puc conciliar el son.

L'últim rodet al museu més modern

2011-08-25T16:41:00.002+02:00

El Modern d’Istanbul és un museu que respon al que s’espera del seu nom. Poques sales amb peces molt grans i molt triades. D’acord, moltes no les entenc, però si més no són vistoses. Una sí que l’he de ressenyar, una obra d’en Richard Wentworth, anomenada False Ceiling. Un fals sostre fet amb llibres.

De fet jo anava al Modern a veure l’exposició d’en Steve McCurry, aquella de l’últim rodet de Kodachrome. Sembla que l’any 2009 es va interrompre definitivament la fabricació d’aquest tipus de pel·lícula i la Kodak va considerar que en Steve era la persona adequada per gastar-ne l’últim rodet.

Si no hi ha trampa, el fotògraf del Magnum i del National Geographic es va prendre el seu temps per gastar la pel·lícula fent fotos molt triades en racons ben allunyats del món: des del primer retrat d’en Robert de Niro fet a Nova York el maig de 2010 fins a una foto del cementiri de Parsons el juliol del mateix any, passant per Washington, Istanbul i la Índia. El fet que les darreres fotos fossin fetes a Parsons (Kansas) respon simplement al fet que allà hi havia el darrer laboratori que revelava Kodachrome. Aquell era l'últim que en revelaven. Podeu trobar la història al bloc del fotògraf: http://stevemccurry.wordpress.com/2010/12/30/the-end-of-an-era-1935-to-2010/

Retrats i escenes de carrer. Trenta-dues imatges presentades en gran format. Totalment en la línia del fotògraf. Res de nou, però la rotunditat de sempre. En honor a Istanbul us n’adjunto el retrat de n’Ara Guler, fotògraf turc.

Si voleu veure totes les fotos, les trobareu a: http://www.vanityfair.com/culture/features/2011/02/last-kodachrome-slide-show-201102#intro

A l’exposició també un petit homenatge a la cançó d’en Paul Simon.

Si no aneu a Istanbul, no patiu, segur que l'exposició anirà desfilant.

La Capadòcia

2011-08-23T19:06:00.002+02:00

Bàsicament un destí turístic de l'Àsia Menor.

Com a turista com cal escolto el guia i prenc algunes notes. Altiplà d'Anatòlia. Altiplà d'Anotàlia.

Em perdo entre els pobles que han dominat aquesta regió: Assiris, Hitites, Frigis, Hurrites, Neohitites, Cimmeris, Perses, Sàtrapes, Grecs, Selèucides, Romans, Bizantins, Sassànides, Omeies, Armenis, Seljúcides, Danishmèndides, Mongols, Otomans, Turcs...

Quan les llistes són tan llargues un té el dubte de si han estat dominats mai del tot.

Van ser els perses van anomenar aquesta zona Katpatuka (País dels Cavalls Bonics). El guia fa un panegíric sobre els cavalls de la Capadòcia. Parla d’aquells bonics cavalls que tot i la seva gran mida estaven dotats d’una gran resistència.

El cap se me’n va, per un moment, cap a Cormac McCarthy i el seu All the pretty horses, i dubto si no hi ha un enllaç.

I sembla que no. El títol de la novel·la d’en Cormac prové de la cançó que els esclaus afroamericans cantaven als seus fills, que no podien bressolar. All the pretty little horses.

Tot està lligat, però no tant, o no tan evidentment. Hem de recórrer al cavall de sant Jordi i a altres més propers, si volem trobar els nostres vincles amb aquesta terra, en què ben pocs cavalls es poden veure, a hores d’ara. Els de les hípiques per als turistes.

O potser els tenen amagats en les seves ciutats ocultes.

Imatges de llibres

2011-08-17T13:27:00.000+02:00

M’agrada escriure. Independentment de si valgui la pena que ho faci o no.

I m’agradaria dibuixar. Vaig intentar-ho un temps. Un sapastre. Gràcies a la fotografia me n’he fet passar una mica les ganes.

Així i tot la sèrie que ara estic airejant al bloc, la dels llibres, milloraria amb dibuixos simples i suggerents. Més que no pas amb fotos.

Per aquest motiu –a més de suggerir que si algú s’hi animés...– el que faig és remenar els fitxers d’imatges de la xarxa, a veure quin pot anar bé, quin es pot fer servir, quin es pot manipular...

Vés per on, he trobat un lloc tot especial, que no coneixia. La capçalera és fantàstica: “Book lovers never go to bed alone”. Si no l’heu visitat, reserveu-vos-en una estona. Pura orgia.

Imatge: Aaron Stephan: Building Bridges at Albany International Airport Gallery

Terra i Cor

2011-08-15T11:26:00.000+02:00

A la portada una bona imatge de Quermançó. I el subtítol: Quermançó i altres poemes.

La Comtessa de Molins encara cueja.
L’últim cop de cua l’ha rescatat la Maria Terrades. En el seu llibre Terra & Cor (Quermançó i altres poemes).

Com en Fages de Climent, la Maria fa bullir l’olla amb les troballes i diferents versions i visions de la llegenda, de les llegendes.

“o aquell mariscal Suchet
que, a la guerra dels francesos,
va fallir com a artiller
–metxes i focs mal encesos–
deixant-hi a la comtessa
–moll d’os, pa amb nous, la llegenda–
pólvora per a èpic fi...”

La part llegendària del seu llibre es completa amb les bruixes, l’aplec de les goges, sant Onofre, la serp, la Dama Blanca, la cabra d’or, i, lògicament, la Comtessa i el Gegant.

“Na Teresa de Molins,
senyora de Quermançó,
diuen uns que fou nascuda
a Sant Pere Pescador;
altres diuen que a Conflent,
o a terres del Rosselló”

Fa un capítol a part sobre les llàgrimes de la comtessa a Sant Miquel de Fluvià.

Un servidor, com a persona amb un deute íntim amb la llegenda de la Comtessa de Molins, he d’agrair la Maria la seva aportació.
I felicitar-la especialment pel darrer capítol del seu llibre tot i que no té cap relació amb la Comtessa. Hi fa un recordatori breu i emocionat –i emotiu– d’un mestre seu de Lleida –d’allà on jo també vinc–, carrer la Palma amunt: el senyor Emiliano.

El llibre compartit

2011-08-13T23:20:00.005+02:00

Era -sí, era- un llibre petitíssim, amb molt poques pàgines; sorprenia que l’haguessin enquadernat, donava més per un opuscle, es llegia d’una esgarrapada. Un cop llegit i com que no estava malament el vaig passar a una amistat. Me’l va tornar de seguida, és clar, però me’n va comentar una escena en què -inexplicablement- no hi havia parat atenció.

Em va picar la curiositat i me’l vaig tornar a llegir. Doncs era -sí, era- totalment cert. ¿Com podia ser que essent tan curt se m’hagués passat per alt el passatge més vital del llibre? ¿Estava perdent facultats?

Havent-lo deixat a una altra persona i havent passat una cosa semblant, la feta ja era -sí, era- defeinitivament xocant. Em vaig llegir el llibre per tercer cop i hi vaig trobar més coses que no pas a la segona lectura i no diguem a la primera. Fins i tot vaig tenir la sensació que tenia més pàgines.

¿Què hauríeu fet vosaltres? Doncs el mateix. El vaig anar deixant a més persones i el rellegia un cop tornava a les meves mans. I cada vegada passava exactament igual.

Ara el llibre és -sí, és- el més gruixut de la meva biblioteca. I fa dies que miro si li puc encolomar a algú de confiança -que no sigui d’aquells que ja no tornes a veure el llibre mai més- i amb prou discreció -no voldria explicar-ne la curiosa característica-, però és difícil. ¿A qui li recomanes que faci una lectura ràpida d’un volum de més de mil cinc-centes pàgines?

Conèixer món

2011-08-10T23:15:00.001+02:00

Faig cas d'en Joan Colomo i desapareixo per uns dies, llevant enllà.

Sembla que això significarà algun sacrifici. No sé si sabeu a què em refereixo. Va de refrescos.

No sé si ho resistiré (perdre'm el començament, o haver-me d'empassar la llarga continuació).

Confio que els que doneu un cop d'ull de tant en tant a aquest bloc no us sàpiga greu trobar-vos un parell de missatges sobre els llibres, que deixo programats.

El llibre persistent

2011-08-08T11:34:00.000+02:00

De vegades em passo per les llibreries de vell. Me n’agrada, especialment, el caos imperant, que et dóna la sensació d’estar fent troballes contínuament, moltes sense gaire interès, però troballes al cap i a la fi.

Fa sospitar, però, quan vas passant llibres i llibres i n’hi ha un que apareix cada dos per tres. La sospita es dirigeix al llibreter o llibretera que, sense cap mena de dubte, els han anat repartint per tal que algú piqui, i en puguin vendre tants com puguin entre la clientela despistada. Més que si no pas els posessin tots junts.

La darrera vegada n’hi havia un que la seva reiterada aparició ja era escandalosa. Anés al piló o a la banda que anés, estava a tot arreu. Tenia la sensació que un terç de la parada l’ocupava aquell llibre. Vaig cridar l’atenció d’aquell fet de qui becainava a l’altra banda del taulell, que va mig obrir un ull, i em va etzibar que no, que només en tenien un exemplar. Davant d’un argument tan absurd, la meva perplexitat em va deixar sense resposta.

Però vet aquí que, sostenint el primer exemplar que en va aparèixer, amb la mà, no el vaig tornar a trobar enlloc més.

Evidentment el vaig comprar. I ara em passa el mateix a les lleixes dels llibres de casa. Me l’hauré de llegir, a veure què passa.

Tretze llunes

2011-08-07T19:39:00.001+02:00

Tretze llunes és el que abasta el primer any (un any i uns dies) del bloc Tròpic de Tramuntana.

Em va semblar que havia de recollir i endreçar aquelles anotacions, i completar-les tapant aquells forats que les improvisacions del dia a dia havien provocat o desllorigat.

Ara em plantejo si retocar els retocs a la font original, és a dir al bloc, afegint les imatges i canviant alguna anotació de data. No tinc ni idea de si ho faré o no.

El que sí vull fer és dedicar el "volum" a Partícula Elemental i, especialment, a elur, que són les dues persones que van conèixer el bloc en aquella època i que hi van fer comentaris.

Tropic 1

El llibre absolut

2011-08-06T00:02:00.000+02:00

Només de començar-lo, el llibre, ja va tenir aquella sensació. Que el món s’aturava. Que el temps quedava col•lapsat per aquella lectura, per la seva lectura.

Després d’un parell d’estones llegint-lo va poder advertir que allò no era tan sols una simple percepció subjectiva, hi havia alguna cosa més. Es negava a admetre els símptomes, a constatar que la frenada en sec del món era certa, un fet físic només demostrable -potser només- per qui llegia el llibre, però autèntic, i d’efectes difícils de pronosticar.

Per això va optar per llegir-lo de nits, a estonetes curtes, per minimitzar els estralls si més no entre la població que tenia més propera. Si a l’altra banda de món estaven en plena activitat, ¿què hi podia fer? Semblava que tampoc se n’adonessin, tanmateix.

És clar que intuïa que aquests tipus de lapsus de la vida real per força havien de tenir conseqüències, però si una cosa tenia clara és que s’acabaria el llibre, que per res del món el deixaria a mitges. I un cop acabat ja decidiria si tenia ganes de rellegir-lo o de deixar-lo a algú altre, a veure què passava.

L'oratòria i la persistència (Orfeu i Eurídice)

2011-08-02T10:54:00.001+02:00

Mite reduït a l’acudit.

Orfeu té una oratòria tan suprema que decideix descendir als inferns per convèncer Hades i Persèfone que retornin a la vida la seva dona morta, Eurídice. I se’n surt, amb la condició, que mentre se l’endú no la miri ni un sol cop. I així és que la seva dona, sense tanta oratòria però amb molta més persistència, el taladra tot el camí que per què no l’abraça, que per què no la mira, que si ja no l’estima, que si tomba, que si gira, que el pobre semidéu no aguanta més i no pot complir la condició imposada. I tot se’n va en orris.

Bé, els que estudien el mite clàssic no acaben d’estar d’acord que la cosa vagi així exactament, pel que fa als motius de la seva davallada a l’Hades, als pactes fets amb els seus vigilants, fins i tot que la seva dona sigui la nimfa Eurídice. Vaja, que tot plegat és una simplificació molt bèstia.

I en Gluck, alemany del XVIII, precursor d’una reforma operística que pretenia –i aconseguí– una simplificació musical i argumental de les òperes italianes, porta la història del de la lira al punt de l’acudit. Més simple, impossible. Qui ho diria que Orfeu és un músic encantador de feres. Qui ho diria que és un mite carregat de tensió i significats.

A sobre cal fer content el públic. Si la Cort de Viena vol un castrato en el paper d’Orfeu, doncs vinga. Quan es va representar a Londres, en Johan Christian Bach en va canviar la major part de la música. Franz Liszt també va reemplaçar l’obertura original. El mateix Gluck va afegir peces musicals i de ballet per quan es va representar a París, adaptant-la als gustos francesos. Berlioz va adoptar molts d’aquests canvis per tal d’adaptar la veu d’Orfeu a una contralt. Ara bé, l’daptació grossa és el final feliç. Tot i el fracàs del repte, apareix l’Amor i premia l’esforç d’Orfeu, que quasi havia guanyat, i surten fora i ho celebren amb danses i xerinoles. Val a dir que aquest final ja el va suggerir el poeta bucòlic Mosc al segle III aC.

Fins aquí la primera part. La segona és agafar l’orquestra BandART com a músics, el Cor de Cambra del Palau de la Música com a orfeó, en Carlus Padrissa de la Fura dels Baus com a director d’escena, en David Cid com a realitzador de vídeo, i una llista inacabable de col•laboradors, i cuinar-ne una versió nova i dinàmica. Molt nova i molt dinàmica. Remaquillar i revestir. A base d’efectes i recol•locacions. Lents vertígens. Tocs de circ. Moviments espasmòdics. Escenografies i rampes. Vestits i maquillatges. Fugides d’escenari. Nit d’espectacle restrictiu.

La Fura dels Baus versiona 'Orfeo ed Euridice' de Gluck from enderrocktv on Vimeo.

Mentrestant els que volen entendre el mite van furgant per altres bandes.

Ercolini

2011-07-29T19:08:00.001+02:00

Et diran que prendre un combinat de guaiaba mentre et banyes a les aigües del Carib.
Et diran que prendre un cafetó després d’un descens lliure a les neus verges del Canadà.
Et diran que prendre un gelat de xocolates GROM a la plaça de San Barnaba de Venècia.
Et diran que prendre un martini davant del forat 69 del millor golf de l’Open de Gal•les.
Et diran...
Però no, hi ha un plaer molt superior i molt més exclusiu, reservat a un petitíssim nombre de mortals, i és menjar-se tranquil·lament unes ercolini –dues o tres o més– collides directament de l’arbre, a mitja tarda que el sol ja no apreta, en el mateix camp on tu treballaves com un pringat cada estiu de la teva infantesa i de la teva joventut.

I consti que comparteixo tal informació amb la certesa que els que busquen el plaer de la manera citada al començament no tenen accés a blocs com aquest. Només faltaria.

Poema per ser llegit sota aigua

2011-07-28T16:21:00.000+02:00

Deu ser de l’època en què els meus fills petits tenien un arsenal de joguines per al bany diari. Entre altres coses tenien una mena de llibres tous i plastificats. I vaig pensar si no seria una bona idea de fer llibres d’aquells, però de poesia. No pas per als banys de la mainada, sinó per als aficionats a la poesia. Es podria vendre el llibre juntament amb unes ulleres d’anar a sota aigua. I és que sota aigua és un bon lloc per a llegir poesia. Un lloc especialment indicat. Amb alguns inconvenients (necessitat d’equipament, lectura estacional i sotmesa a intermitències, dificultat de fer-hi anotacions), esclar, però solucionables. De fet, els lectors de poesia estan fets a tot.
La part logística va morir quasi instantàniament. Però no el concepte. Aquí teniu un dels “Poemes per ser llegits sota aigua”.
No sé si ara, amb els ebooks, hi ha una nova via d’exploració...

L’úter vell refredant-se
On tu vas retornant
Amb el nus del llombrígol
Raciones l’aire escàs
Com la vista que abasta
Poc enllà de les mans
La llum esmorteïda
El so dins un timbal
Aquí relativitzes
El cos la gravetat
La vida ve de l’aigua
¿per què matem el mar?
Qui sap si el primer origen
Simplement és la sal
Ara fes una pausa
I surt a respirar

Imatge: http://www.womanywomanywomen.com/?p=45

Tragèdia grecoalaskiana

2011-07-25T23:49:00.001+02:00

D’acord, acceptem que hi ha la solitud petitburgesa, acomodada, la dosi de patiment dels que n’estan mancats d’altres motius més consistents. Acceptem que hi ha la solitud literària, l’artística, l’escènica, la dels esperits sensibles ben alimentats. Acceptem que hi ha la solitud dels que queden privats dels tractaments i les multituds a que estaven acostumats. Acceptem que hi ha la solitud melangiosa, tristoia, commovedora...

Però hi ha una altra solitud, absoluta, il•limitada, salvatge, sense concessions, insalvable, inexorable. La solitud que desperta els pitjors monstres que portem al nostre codi genètic, de quan sobreviure és més obsessiu que no pas prioritari, per sobre de tot i de tots. La solitud que posseeix, que no deixa opció.

Sukkwan Island va d’aquesta altra solitud. Sembla que en David Vann coneix alguna cosa del tema. El llibre et clava unes quantes plantofades severes. Poca broma. Val més estar-ne previngut.

Macià a les Borges

2011-07-24T20:40:00.000+02:00

Francesc Macià era un militar espanyol de quaranta-sis anys quan es va perpetrar un atac –dut a terme per militars– a la revista Cu-cut!. Havent condemnat aquests fets es va veure obligat a abandonar la seva carrera. Li faltava poc per tenir els punts per ser coronel.

Es passa a la política. És elegit diputat per Barcelona i per les Borges Blanques. Protagonitza un recorregut polític absolutament inèdit, amb l’intent d’agrupar el catalanisme radical sota el nom d’Estat Català. En aquells moments en Macià tenia seixanta-set anys. És aleshores quan amb la dictadura de Prima de Rivera s’ha d’exiliar, però fa un intent d’insurrecció armada (els fets de Prats de Molló, amb setanta anys a l’esquena).

Acabada la dictadura Macià va ser President de la Generalitat, des del 31 fins a la seva mort sobtada, el 33.

No és pas estrany que se’l conegui com l’Avi.

Les Borges Blanques estan intentant difondre’n la figura històrica i les seves conviccions, alhora que en reivindiquen ésser-ne els orígens.

Hem visitat l’Espai Macià, un recorregut voluntariós i emotiu per aquesta biografia entre insòlita i silenciada.

Tant de bo riuades de gent s’hi dirigís, a assabentar-se’n una mica més, a assaborir-ne les imatges, a escampar la llavor del somni, a consolidar l'intent garriguenc. I tant de bo els responsables de l’Espai en puguin engegar iniciatives imaginatives i eficaces per a difondre’l entre totes les edats.

Llàgrimes i lletres

2011-07-18T14:38:00.000+02:00

Certament als nois –homes després– ens han programat no només per no plorar, sinó també per no entendre com s’ho fan els que no fan res més que plorar.

Certament aquesta novel·la ens pot ajudar a entendre.

Certament que li hagin concedit el darrer premi Llibreter m’ha convençut per llegir La nevada del cucut, la novel·la en què no havia reparat de la Blanca Busquets.

Certament l'argument t’atrapa. Sembla com un arc apuntat que es va bastint des de tots dos costats i saps que al final han de coincidir, perquè si no, ja veus tu. O com un túnel començat des de totes dues bandes de la muntanya, i dius, segur que al final es troben les dues tuneladores.

Certament l'escriptura tiba, tensa el títol, tensa els personatges, tensa la història, tensa el paisatge, tensa l’ambient rural, tensa el drama.

Certament al final s’esdevé, amb una mica de feina acumulada –i és que no es pot deixar tot pel final–. Les tuneladores es troben –ensopeguen, diria–. Les dues bandes de l’arc arriben a la clau de volta.

Certament és un manifest feminista, dones a les quals ha tocat patir i patir però per sortir-se’n a la fi, a costa de molta llàgrima i de molt sobreposar-se i de molt no entendre els homes, exceptuant els quadres aparentment abstractes pintats per ells i que només elles saben veure.

Certament és un homenatge a la Caterina Albert, a la seva Solitud i als seus Drames Rurals. I un homenatge a Cantonigròs. I un homenatge als papers vells, propis i altres, que es guarden al rebost sense que ningú se’ls miri.

Una bona ficció, dos registres ben marcats, i un estil mantingut a tota costa. I un problema: quan visiti Cantonigròs, ¿a quin hostal he d’anar?

Allò que érem

2011-07-16T13:53:00.000+02:00

Visita a una exposició d’aquelles amb què les entitats bancàries volen fer-se perdonar el fet de ser solvents a costa nostra. Es diu Orígens. A la rambla de Figueres. Gratuïta. Els passos evolutius cap a les persones que hem après a considerar el planeta com a casa, rebost i deixalleria.

Un dels passos és aquell en què es “domestica el foc”. D’això fa 300 000 anys. Encara dins del Paleolític inferior, i el que els quedava. Aquest és el punt de partida de l’exposició permanent del Museu d’Arqueologia de Catalunya de Girona, a Sant Pere de Galligants. Des d’aquí fins les peces tardoromanes i altomedievals, que enllacen l’exposició permanent amb l’edifici mateix del monestir.

Rosassa de Sant Pere de Galligants

Abans els museus eren llocs d’amuntegaments indigestos. Ara les exposicions es pensen diferent, volent ajudar les persones a entendre, a entendre’s, a entendre’ns. Llàstima que encara vas topant perquí-perllà amb l’expressió aquella de “l’home”. L’home això i l‘home allò. I vinga prejudicis i estereotips de qui feia tal cosa i que s’encarregava de tal altra. ¿No trobaríem la manera de parlar de “les persones” i deixar-nos de clixés, alguns més que dubtosos i en general més que indemostrables?

Allò que anem sent. I el que ens queda.

Benvolgut senyor Pla,

2011-07-05T20:03:00.004+02:00

Foto: Alícia Bada

Benvolgut senyor Pla,

No us podeu imaginar la d’anys que fa que tinc el vostre Quadern Gris a les lleixes de més a prop del capçal del llit, a veure quan em decideixo a complir el meu deure de bon català, prescindint d’algunes manies que arrossego de temps ha.

Jo crec que ho aconseguiré. De començar-lo, si més no. En tot cas, els meus companys del grup de teatre em van segant l’herba sota els peus. Aviat em quedaré sense excuses. I en acabat podré dir amb motiu: jo l’hi vaig llegir el QG i puc dir que...

I és que la Funcional Teatre, capitanejats en desbandada per en Salvador Torres, aliats amb una tropa de creadors i creadores de l’Alt del Baix del Mig i d’Enllà, prepara un nou espectacle escenimatogràfic que es dirà, com no podia ser altrament, “Ara Pla”.

S’estrenarà a Figueres l’últim cap de setmana d’octubre i s’enllestirà el primer cap de setmana de novembre. Segur que a l’Empordà hi serà tothom per poder dir la seva, que és activitat altament empordanesa.

I em dirigeixo a vós perquè sigueu on sigueu segur que també hi voldreu dir alguna cosa; i si per cas disposéssiu d’internet, aquesta gent a qui suara em referia han fet una pàgina per anar posant l’aigua a l’arròs i fer-se venir dentera.

Si cliqueu la imatge, senyor Pla, la de dalt o la de baix, tant hi fa, hi anireu més de pressa que si fóssiu a bord del vostre llagut Mestral, que per més senyal fou construït a l’Escala –i disculpeu la inevitable falca publicitària local.

I no sabent on adreçar aquesta carta, em permetreu que la pengi al meu bloc, per si algun esperit us en dóna notícia i l’arribeu a llegir.

No acabaré amb allò de “esperant que estigueu bé de salut” perquè podria ser que us ho agaféssiu malament. En tot cas, permeteu-me un “a reveure” que tard o d’hora podria esdevenir-se.

Atentament,

Càndid a l’Escala

Foto: Alícia Bada

Fer trampa

2011-06-30T22:06:00.000+02:00

Doncs, sí, faig trampes. M’enganyo a mi mateix.

Fa un any i mig vaig obrir un bloc que es deia –i es diu, encara– Tròpic de Tramuntana.

Més que un bloc era una excusa amb compromís. M’obligava a tenir una microconversa diària amb la natura. Cinc minuts. Una observació. Temps de veure-ho o sentir-ho, pensar-ho i escriure-ho. I al vespre passar-ho al bloc.

Si no tenia cinc minuts diaris per a calmar-me i observar el que m’envolta i treure’n alguna cosa significava que la meva vida era molt trista. Entengui’s “el que m’envolta” com la “natura en un sentit inapropiadament ampli”. Potser es mantenia igualment trista, la vida, però segur que no tant.

I això vaig anar fent, com una disciplina necessària. Si no les anotes, hi ha pensades –que no arriben a pensaments– que s’esvaeixen enterrades per noves pensades. Amanides amb fragments del que llegia i que també fos una microconversa, i encara finalment hi he anat afegint fotos.

L’altre dia em va venir la cosa aquella que si Google ens feia la guitza i deixava de ser-nos col·lega, ¿no seria millor tenir aquell escamparrogle en un sac lligat, per si de cas? I m’hi vaig posar. Però...

Cada forat que trobava en el calendari (cada dia sense anotació) m’agafava mal rotllo. ¿Tants? Vaig decidir que no podia ser, que taparia aquells forats amb “les altres anotacions”, o sigui, buscant les imatges que havia fet per aquelles dates i posar-les com un plafó per dissimular el que no hi havia.

I en aquestes estic: buscant imatges –algunes de les quals he aprofitat per decorar aquest missatge- i tapant forats. I anar-ho guardant tot, per si de cas.

És fer trampa, és cert. ¿I...?

Indiknats, ¿fins kuan?

2011-06-27T21:17:00.000+02:00

Per exemple fins ke la klasse polítika deixi de sotmetre’s –i de sotmetre’ns– als diktats de les lleis del kapital i dels merkats.

Els bankers, ¿kuan fa que estan akampats a la Monkloa o al Parlament?

¿I si un dia es revelen els cables?

2011-06-22T22:42:00.000+02:00

Tots hem llegit un conte en què els electrodomèstics es revelaven. Estava bé. Però feia riure.

I caminant pel carrer, per qualsevol carrer de l’Escala, per exemple, hi ha una cosa que no fa riure; fa por, esborrona.

¿I si un dia es revelen els cables?

¿I si deixen de fer córrer allò que se suposa que fan córrer, sigui electrons o protons o megatrons, i ens abandonen sense llum ni aparells ni telèfon ni internet?

¿I si decideixen desenganxar-se dels ganxos i atacar els i les pobres vianants, entortolligant-los pels peus, per les mans, pel coll?

¿I si opten per baixar a terra i tallar els carrers, fondre les bateries dels cotxes aparcats, o electrocutar els panys de les portes i de les finestres de totes les cases?

Quan aneu pel carrer, fixeu-vos-hi. Som massa confiats. No sabem el perill que ens assetja.

L’eclipsi

2011-06-16T23:40:00.000+02:00

De casa no el vam veure pas però sí que vam notar una fal·lera desfermada entre els coneguts i amics, llunàtics tots de cop i volta, o de tota la vida.

La no contemplació del fenomen em va recordar la sèrie de l’astrònom i fotògraf Laurent Laveder. Va estar fotografiant la lluna pel davant i pel davant (pel darrere no es pot, d’aquí on som, ja ho sabeu) sense cridar massa l’atenció. Fins que se li va acudir “jugar amb la lluna”, allò que els seus compatriotes i els erudits en general en diuen “trompe l’oeil”. Aquí la cosa va canviar. Va guanyar un concurs de Canon. Va començar a sovintejar en publicacions del gran públic, les fotos van aparèixer en cartells publicitaris, etc.

Segur que us ha arribat algun correu electrònic o alguna presentació d’aquelles que circulen amb fotos seves.

Va per l’eclipsi que també ens va fer un trompe l’oeil, o un eclipsi de núvols. Amb música dels REM i dels Police s'hi pot feri un viatge divertit.

Pedra sola

2011-06-13T12:00:00.001+02:00

Us dibuixaria una pedra

una de sola una pedra

i exclamaria aquí ho teniu

el més exacte resum

les curculles dels mars eixuts

les derives continentals

els mantells i el seu corriment

les insistències de l’aigua

el vent corrosiu i la sal

els càlculs del picapedrer

l’habilitat del paretaire

l'ocàs de civilitzacions

passes enrere i endavant

temps i natura que s’alien

supervivència i instint

descobrint de nou la bellesa

el bo i dolent de les persones

aquí ho teniu exclamaria

a mercè de l’àcida pluja

dels dits humans àcids també

una pedra que encara hi és

hi és la pedra que és Empúries

aquesta pedra que és l’Empordà

aquesta pedra que podríem ser

la que inequívocament som

Escollida pels déus

2011-06-12T13:50:00.001+02:00

Com l’autora, la Maria Carme Roca, diu: una història que hagués pogut passar en qualsevol altre moment però que li va agradar de situar al segle IV aC, quan Empòrion i Índica estaven en plena esplendor.

En una revista especialitzada en parlaven amb no gaire entusiasme, però em va semblar que l’havia de llegir. Que me l’haguessin regalat per Sant Jordi va esvair i resoldre els dubtes.

I, vaja. M’ho he passat molt bé llegint-la. Potser no té l’argument del segle, però déu n’hi do si s’ho ha currat. Potser hi ha alguna relliscada històrica (m’ha semblat localitzar-ne un parell de grosses), però és evident que hi ha un esforç potent de documentació. Potser els personatges són una mica estereotipats, però val a dir que n’ha necessitat una bona colla i d’una gran varietat. Potser el personatge principal, l’Hèlia, només té protagonisme a la portada, però ja en fa prou. Potser les ciutats grega i ibera que s’hi respiren són una mica televisives però al cap i a la fi estan ben dibuixades (i mai més ben dit perquè a les guardes del llibre hi ha sengles dibuixos d’en Jordi Sagrera).

A la fi es llegeix molt bé. Manté el fil. El joc dels capítols, amb títols aforístics del tipus “ràbia covada, seny perdut” o poètics com “la letal metzina del despit” hi donen molt de joc. Vaja, que m’han quedat ganes de llegir-ne algun altre, potser no de manera imminent.

I, sí, encara som prou grecs i prou ibers per a entendre’ls.

Irònic

2011-06-11T20:49:00.001+02:00

En acabar d'escriure el poema vaig trucar l’Alanis pensant que seria una bona idea que el musiqués. Em va dir que li enviés per fax que se’l miraria (en aquella època el correu electrònic encara no era habitual). Uns mesos després va publicar una cançó que es deia Ironic però que havia canviat substancialment el meu text. Per això us el poso perquè compareu. Encara ara em pregunto per què ho va fer. Ah, amb l’Alanis ja fa temps que no ens escrivim.

Foto: http://axsiom.wordpress.com

avui t’aixeques molt tard

però els altres fan més tard que tu

l’aparcament és ben ple

però quan arribes en surt un

vas a la pelu i no sents

que malparlin de ningú

a la ràdio justament

posen la cançó que enyoraves sentir

la teva xicota diu

que està d’acord amb el que anaves a dir

prems una tecla només

i ja es desbloqueja l’ordinador

el poli trenca el paper

de la multa i reconeix que tens raó

et trobes aquell vestit

que anhelaves a meitat de preu

no has de fer cua enlloc

ni cal que t’hi quedis dempeus

tornes a casa i encar

queda més de mig dipòsit ple

a la bústia t’has trobat

una carta que no és cap rebut del banc

el xarop recomanat

t’ha tret del tot el mal de cap

sembla que aquella loció

contra la caspa està funcionant

la bàscula insisteix

que fa dies que no t’has engreixat

com t’adoren els teus fills

i els teus pares i tot el veïnat

i fent el sopar et sorprèn

que darrerament l’allioli no se’t talla mai

però no et pots treure

de sobre la sensació

que alguna cosa va malament

i el més irònic de tot

és no acabar de saber el què

Ja que em nego a dedicar-li aquest missatge a l'Alanis (ja entendreu per què), doncs l'hi dedico a l'Eulàlia (ja entendreu per què).

Gràcies, Isabel Mebarak i Ripoll

2011-05-29T19:01:00.001+02:00

No sé si has estat tu que l'has acostumat a anar de cinc en cinc -tot i que s'ha de reconèixer que no sempre hi arriba-, però t'ho hem d'agrair. Al noi se'l veu content i tots estem segurs que tu hi ajudes, i molt. I això fa que el noi ajudi a fer contents els seus companys i, de retruc, una bona colla d'aficionats i aficionades. Clar que és cosa vostra, i potser hi ha més coses per entremig, però gràcies.

Ah, i que vagi bé la cantada d'avui.

Pedra, paper, tisora...

2011-05-24T19:53:00.002+02:00

Previ: La pedra insòlita és un llibre de l'editorial Meteora que conté fotografies fetes per l'Anna Vila, de pedres pintades per la seva filla Sandra Morera, que té paràlisi cerebral, i acompanyades de haikús escrits per Feliu Formosa. Les imatges que incorpora aquest missatge són les difoses per internet i no s'han triat especialment.

Versos que interpreten el color, la línia, el gest, la foto, i la pròpia mirada.

A cada pedra et demanes: ¿què hi ha pintat a l'altra banda?

De vegades les coses són i es deixen veure: no els cal significat.

L'alta pedra s'ajeu i es capgira el paisatge, però seguim parlant perquè ens apaivaga.

¿"Pedra insòlita" o bé "Diàlegs amb pedres"? Les fotos, els versos, potser són simple xafarderia.

A les pedres hi he trobat pols inexactes, joies fastuoses, apologies del còdol, armes embellides, espais tancats però amb textura, natures internes, ventades de cromoteràpia, exvots pagans...

Quan volem parlar del que creiem saber, exposem la resta.

Jornada de refracció

2011-05-21T00:25:00.001+02:00

Diumenge tots a votar. ¿Tots? Serà cosa de veure quina serà l’abstenció. Els i les politiquívors parlaran de desinterès popular. ¿Per què no fan una cosa: permetre l’antivot, el vot en contra? Igual es batien els rècords de participació. I molt antidemocràtic no seria. És el que han fet els i les politiquívors durant bona part de la campanya, i abans i tot. ¿Per què nosaltres no podem? Poder dir qui volem que plegui i se’n torni a la feina, si és que en troba.

Diumenge a votar. ¿Votar a qui? Intentar esbrinar quin és el menys corrupte de tots, quin podrà ser més just i equitatiu, quin farà menys la gara-gara als poderosos i als especuladors i als manipuladors, quin serà menys titella en mans de titelles més grans en mans de les finances, quin té cara d’honestedat i alhora possibilitats d'eficiència. En una època en què tots proclamen que és un desastre però que tots estan disposats a fer-se’n càrrec... ¿No és molt sospitós això?

Diumenge a votar. O a preguntar-se de debò: ¿Què volen aquest jovent / que acampen de matinada?

Ereccions

2011-05-13T22:01:00.001+02:00

Deu ser que s'acosten eleccions.

Avaaz demana que votem, abans de les mateixes, els imputats d'or, d'argent i de coure. Si voleu participar-hi, ho trobareu clicant aquí. Veureu que n'hi ha per donar i vendre (i alguns que quedaran sense ni ser donats ni venuts, fent la seva).

I al mateix temps em fan saber que Al Tall ha publicat una cançó convidant els valencians a no votar en Francisco Camps. Ells n'expliquen els seus motius. Que en tenen.

La cosa s'escalfa. I els dubtes es van botint.

Picasso versus Klee

2011-05-11T21:32:00.000+02:00

Va d’un dibuix d’en Paul Klee. Tothom el té i tothom el vol. Hi ha falsificacions pertot. Segurament l’original és una altra falsificació. Els protagonistes viuen al voltant d’aquest dibuix, és a dir, d’aquests dibuixos. Segurament els protagonistes també són falsificacions. No hi ha res que aquests personatges no puguin fer per aconseguir-ne una altra còpia, evidentment falsa. No hi ha res que no estiguin disposats a fer. No hi ha res que a l’autor no se li ha acudit que no facin. Com les drogues, les legalitzades i les que no ho són. Sabates de droga. Piscines de droga. Com el sexe, el que ho sembla i el que no. A saber quantes activitats se us poden acudir que tinguin relació amb el sexe. A l’autor segur que més del doble.

¿I sabeu què és el millor? Que tota la novel·la és com el dibuix: línies simples i geomètriques fent una composició clara, quasi transparent. Ciutat amb talaies (el dibuix). L'alquímia del mercat d'alquímies (la novel·la). ¿Qui ha estat capaç d’aquesta palla mental d’escriptura impecable? En Maurici Pla.

Va d’un quadre d’en Picasso. Un detectiu és encarregat de buscar-lo a Horta de Sant Joan, on va ser pintat i d’on possiblement no n’ha sortit. A partir d’aquí comencen a aparèixer personatges, alguns trets de la saga Millenium, altres de pel·lícules americanes de sèrie B, altres de Ventdelplà, altres de les novel·les tipus Dan Brown, i encara algun altre de les revistes de l'època. Aquí també hi ha sexe, explícit en els insinuacions, pressuposat en les realitzacions. Aquí també hi ha drogues, però en mides més estàndards. Aquí també hi ha acció, sorpreses, salts mortals en l’argument, pistes falses, violències mesurades. Fins i tot una hipòtesi sobre el quadre en qüestió, que algun artista convençut dirà que podia haver-se estalviat. I una qüestió amb la filla que promet i promet, però que al final queda pendent.

¿I sabeu què és el millor? Que es llegeix com si res, tot i que és una mica com el quadre que diu que es busca: una fal·làcia. El secret de Picasso. ¿Qui ha estat capaç d’aquest bestseller, fluït i eficient, amb decorats de terres de l’Ebre? En Francesc Miralles.

A aquest ritme, aviat podré fer la competència al llibreter...

Darreres anotacions en moviment

2011-05-10T23:21:00.000+02:00

Trenta anys de tramuntana a l’Empordà amb prou feines si m’han servit d’entrenament per a la ventada d’avui a Capo Testa.

Berenem tancats al cotxe –a fora plou– davant la badia de Santa Reparata. Rere els vidres mullats continua essent atractiva.

De nit, carpaccio de silenci.

Trobem, per fi, murs de pedra seca, tot i que, amb tants de líquens i amb tanta humitat, que no fa gaire honor al seu nom.

És evident que preferien voltar els morts de pedra en llocs petits i tancats. Sorprèn, ara la necròpolis excavada, voltada de flairoses murtes, molt més adients per al més enllà.

En una illa petita és relativament fàcil assenyalar on tens el mar a prop. A Sardenya és més complicat.

Porto Cervo és un decorat per a gent de pasta, entre ravioli i ravioli.

Sota el vol de rapinyaires de bona mida i entre cebollins i sureres sense pantalons, hi ha el país interior.

¿Per què ramats i pedra seca s’integren en el paisatge tan harmònicament, i amb les carreteres i els cotxes no hi ha manera?

Potser la nostra visió no és equànime, però la tele d’aquest país berlusquineja molt.

Agafem aire per volar, per endur-nos més coses del país, aire, llum, sons, a més d’una petxina i un còdol.

Paisatge i patrimoni col·lectius

2011-05-09T10:20:00.002+02:00

Jo no ho vaig entendre, però John Berger ja ho insinuava en el seu Ways of seeing. L’aparició de la tècnica pictòrica a l’oli va ser forçada per les necessitats de vanitat de la burgesia. Quan es retratava un personatge sortia abillat amb algunes de les seves possessions més ostentoses: robes, cases, família, terres... És aleshores quan apareix de debò el paisatge. És un patrimoni personal, lligat a la persona que es retrata, un decorat de luxe.

Mr and Ms Andrews, de Gainsborough

Quan en la pintura desapareix el propietari, quan el paisatge comença a ser protagonista per si mateix, s’estan obrint les portes a l’aparició del romanticisme, per una banda, i molt més greu: s’estan posant les bases per al concepte de “patrimoni col·lectiu”.

Per això en Berger defensa el “paisatgisme” mentre que bona part dels crítics d’esquerres anteriors a ell, i encara més els coetanis, i especialment els posteriors, en deien i diuen pestes del “paisatgisme”, com un gènere espuri, badoc i propi de panxacontents sense cap visió social ni sentiment de classe.

¿Com és que he acabat ajuntant aquestes peces del puzzle?

Doncs escoltant l’Àngel Rodríguez que feia una xerrada sobre paisatge i literatura, i, és clar, començava el viatge literari amb el romanticisme, per anar passant a l’obsessió “jardinista” del noucentisme (m’ha vingut com un llamp la visió del jardí abandonat de Sant Martí d’Empúries que havia pertangut a l’autora noucentista local per excel·lència, la Caterina Albert), i ha anat continuant fins als nostres dies.

I escoltant, tot seguit, la Cristina Massanés, que il·lustrava l’anterior amb obres pictòriques més o menys locals, especialment Ramon Reig i Salvador Dalí i en llançava un bon gruix de propostes pedagògiques.

Ramon Reig - paisatge

I rematant la sessió amb Joan Manuel del Pozo amb una repetició-resum d’una seva conferència del 2009 sobre Paisatge, ciutadania i educació, que ja havia sentit en un congrés –i que m’havia realment convençut però que m’havia quedat com una peça aïllada, fluctuant, a l’espera d’encaixar de debò en alguna banda. (En Gerard em passa el text de la conferència: http://joanmanueldelpozo.blogspot.com/2009/06/paisatge-ciutadania-i-educacio.html)–.

No hauríem pas arribat al concepte de patrimoni col·lectiu sense anar descobrint de mica en mica el paisatge, com som paisatge, com el paisatge és un dels drets universals de les persones.

Mira que em va costar aquest dissabte de matinar per anar a escoltar conferències al Far d’Empordà, però crec que ha valgut la pena.

Sardenya, quatre notes més

2011-05-08T00:49:00.001+02:00

Sàsser ha encomanat la tasca de dissenyar i distribuir els cartells informatius als artistes i instal·ladors més creatius. Els ha proposat dos temes: ¿on ningú creu que és impossible trobar un rètol?; i l’altre: ¿fins on pot un rètol fer anar els crèduls?

Rectifico: qui ha fet els rètols de les carreteres era un optimista convulsiu del tutto è possibile!

La posta de sol ha triat la paleta de tons pastel per acabar amb l’abril. És tan impressionant que descartem fer la foto.

Una cantada de polifonies masculines ens deixa pampolperduts i timpabadats. I a més interrompen el concert perquè l’equip de futbol local ha guanyat.

És possible que aquesta gruta fos la residència de Neptú, però a hores d’ara deu haver fugit per cames després d’empenyorar el trident.

Quina dèria d’anomenar catedral aquests espais magnes fabricats per la natura. ¿No hauria de ser a l’inrevés? Quan un temple fos especialment aconseguit, anomenar-lo gruta...

O els gavians d’aquest país són més confiats de fer el niu al costat dels camins dels turistes, o és que fins a l’abril aquí no hi ve ningú.

Corb albí de cant estrident en aquesta jungla baixa, en aquesta selva nana.

Istintino és la punta de la fona voleiant abans que la pedra no surti disparada. Tanmateix el nom té un poder terapèutic: calma l’ànima i desfà els grumolls de la sang.

Cap de Creus amabile, frizzante.

Com si a Menorca haguessin substituït les parets de pedra seca per tanques intenses de vegetal.

Hem intentat anar a Castelsardo simplificant el camí amb l’ajut del mapa i dels rètols: devem haver agafat una vuitantena de carreteres diferents i quan, finalment, hi arribem, tenim la sensació que no pot ser, que ens n’hem sortit prou bé.

Dues retòriques de ponent

2011-05-07T23:20:00.000+02:00

Llegeixo alternament i simultània –coses de l’atzar– dos llibres de dues escriptores lleidatanes.

Per una banda Una tempesta de la Imma Monsó. Va d’una escriptora que se’n va a fer una presentació del seu llibre al Pirineu. Un admirador pallissa. I va embolicant la troca, sota una aparença realista, fins a límits insospitables. Quan apareixen alguns dels assistents a l’acte, i alguns dels absents, la cosa esdevé un thriller a càmera lenta i amb flashbacks encara més lents. I la retòrica ve d’intentar donar a tot plegat una fesomia creïble, i a cada capa de pintura, el conjunt és cada cop més surrealista.

L’altre llibre se suposa que és de poesia. De fet té un poema llarg, discursiu, suposadament narratiu, però que més aviat anomenaria divagador. És La dona que mirava la tele de la Dolors Miquel. Va d’això, d’una escriptora que s’empassa la tele tant com pot. Pura retòrica. Una diatriba sobre tots els temes que se li ocorren però fent servir com a frontissa entre un tema i un altre elements televisius que van des del Paquirrín als teletubbies, sense oblidar la Pamela Andrerson o la Marujita Díaz. I amb un colofó enciclopèdic –una breu i personal explicació de cada personatge, fet o element televisiu que han sortit al poema–. Al final haureu de triar si us ha agradat més el poema o el glossari.

Sospito que cap dels dos llibres passaran a la col·lecció dels “imperdibles”. Però he gaudit amb tots dos i, segurament, amb la barreja de tots dos. Ja us ho he dit: la casualitat...

L'Alguer - quatre notes en moviment

2011-05-04T22:16:00.001+02:00

Partim. Ens encabim com projectils adherits a una maleta i a un llibre guia que du el nom del nostre destí en colors cridaners i estampat a la portada.

A l’avió reciten les inacabables mesures de seguretat com es desgrana una pregària monòtona en què la rutina ha substituït la creença. Dalt del cel el món s’ha desentès de nosaltres.

Palmeres i tamarius. Cementiris de posidònia i aplecs de nuvolades. Inquietant com el mar amb lluna nova.

L’interessant no són les pedres medievals exposades de cop i volta a la intempèrie per a la seva ràpida i irremissible desintegració, sinó l’entramat de cables i fils i ganxos sobreposats per als llums i telèfons i aparells i alarmes i videovigilància.

O dins l’església es congria una enorme tempesta o són els flaixos compulsius dels turistes.

¿Recuperar la catalanitat és recuperar la pesta i la colonització? ¿Hi ha alguna cosa a recuperar?

Hem arribat aquí amb cara de pa rodó i és evident que en sortirem amb cara de pizza.

La mar té trampes i recers, entremaliadures i lleis universals. Cal saber-hi pactar en el seu llenguatge.

Aquesta humitat mòbil i salada sobre la pedra nua deu ser un adob de primera per a les pastanagues marines.

El noi que arrossega els pantalons i la noia que els du ajustats a totes les corbes. El senyor que parla a crits amb el mòbil i la senyora que hi xiuxiueja. Una ciutat que es reivindica catalana però que té tots els rètols pràctics en un altre idioma. Em penso que aquest país no és tan diferent del nostre.

L'arbre del saxo

2011-04-24T10:48:00.000+02:00

Jo vaig néixer el 4 de setembre. Aquell mateix dia, ell feia 10 anys, allà al seu Brookling natal. Feia molt poc que havia començat les classes de piano i li faltava molt poc per començar les d’un altre instrument. De fet s’esperava que jo comencés a parlar i a caminar per iniciar-se en el saxofon.

A mi em cantaven el NonNinetaNon que ell s’escoltava en Coltrane en directe. Mentre jo ballava i em començava a mirar les noies a les festes majors dels Alamús, ell ja tenia un títol universitari d’Història però preferia dedicar-se al jazz. I l’escollien president d’una cooperativa de músics, el Free Life Communication. I començava a tocar el saxo i la flauta al grup d’en Miles Davies. Doncs, sí, en aquella època jo em sabia de memòria l’Eva-María-se-fue-buscando-el-sol-en-la-playa...

Quan un servidor se n’anava a la mili ell se n’anava amb en Chick Corea. I quan jo l’acabava (la mili) ell ja havia fundat el David Liebman Quintet.

Ara ja sabeu de qui parlo. Tot i haver nascut el mateix dia (amb deu anys justos de diferència) i tot i haver compartit alguns ídols, no hi he parat esment fins fa un mes en què l’atzar em va fer a mans un disc seu del 1991.

Es titula Tree, i té 6 temes (Roots, Tronck, Limbs, Branches, Twings, Leaves) però en dues preses, la primera seguint aquest mateix ordre i la segona seguint l’ordre invers.

En alguna crítica he vist que recomanen escoltar-lo diverses vegades. I m’està costant. Quan el poso a casa he de tancar portes i, tot i així, em demanen que el tregui. Té la capacitat de posar nerviós. He de recórrer, necessàriament als auriculars.

A veure què en penseu vosaltres. I a més, a veure si endevineu de quina part de l’arbre es tracta el fragment que us poso. Vinga, valents i valentes...

(Mala) llet condensada

2011-04-23T00:09:00.001+02:00

No hi entenc de futbol. La moguda que s’ha creat al voltant d’aquest esport em seria indiferent si no s’hi barregessin altres qüestions.

Vaig veure el partit del dimecres a Lleida i als carrers del barri va haver-hi sarau nocturn fins a les tantes. Estic convençut que força més que si hagués guanyat l’altre equip.

Les manifestacions posteriors entre el veïnat madridista sorprenen per la gran acumulació de necessitat de revenja, de ganes d’ofendre, d’ostentació de l’afirmació espanyolista. No sé si a tot arreu ha estat semblantment.

Continuo sense entendre de futbol.

Ara bé, com a català, ciutadà i pedagog em toca anar amb els que van perdre. Perquè a més de futbolistes donen una imatge de persones, de persones educades, de persones capaces d’explicar i justificar-se sense necessitat d’insultar o d’ofendre ningú.

Socors, Sant Jordi

2011-04-19T19:31:00.003+02:00

Em falten un parell de dies per tornar a descobrir com vaig de malament de peles (o com en són de cars els llibres i les roses) i com vaig de malament de temps (o quin excés d'hores dedico a la feina i a altres vicis).

I és que mirant blocs i revistes i fent cas de comentaris m'he fet la llista de llibres per Sant Jordi. Efectivament necessito subvencions; de la partida, conselleria o ministeri que sigui. I necessito un any sabàtic (prorrogable).

Bé, intento conformar-me, algun me'l regalaran, algun altre el trobaré a la biblioteca, i algun/s altre/s me'ls hauré de comprar, igual que les roses. Tot sigui per la causa, la de la cultura i les tradicions.

Per cert, la llista:

Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer Guardia (Archer)
Sunset Park (Auster)
Emmaús (Baricco)
L’home que dormia al cotxe (Barral)
El mar (Bonet)
Les bones companyies (Cornudella)
La maleta (Dovlàtov)
A la caça de la dona (Ellroy)
Sol a Berlín (Fallada)
L’olor del mal (Forrellad)
Cada set onades (Glattauer)
L’alquímia del mercat d’alquímies (Guix)
Nosotros los ahogados (Jensen)
L’últim dia abans de demà (Màrquez)
El secret de Picasso (Miralles)
1Q84 (Murakami)
La buena gente del campo (O’Connor)
Purga (Oksanen)
Viatge d’anada i tornada (Piqué)
L’holocaust espanyol (Preston)
Rates al jardí (Puig)
Els castellans (Puntí)
Primavera, estiu, etc. (Rojals)
Natura quasi morta (Riera)
Nadir (Roda)
Contra la mort (Rovira)
Udols d’un llop de paper (Rózewicz)
El cau del conill (Segura)
L’home de la maleta (Solsona)
Una història avorrida (Txèkhov)
Sukkuwan Island (Vann)
Últimes notícies (Waugh)

Flors camperoles i 4

2011-04-18T18:43:00.000+02:00

Mata-seuva, flairosa vidauba,
remulles de l’auba
perlegen al sol,
i en llarg temps el teu or no s’apaga
daurada argelaga
del bell corriol.

M’he retut amb la mata-seuva. Només he trobat que en occità voldria dir liane sauvage i, a partir d’aquí, les pistes, que n’hi ha, més aviat emboliquen. He vist que per les balears hi ha algun fotobloc que es diu “mata de seuva”. Hauré de demanar-hi socors.
La vidauba és la que coneixem com a vidalba (Clematis vitalba), una liana de fins a 10 metres també coneguda com herba del captaire, pel seu poder urticant (els captaries se’n produïen nafres per augmentar la recaptació, diuen).
Una altra herba de camins i clarianes és l’argelaga negra (o gatosa blanca, vet-aquí), de nom científic: Calicotome spinosa, però també Ginestra spinosa, per acabar d’embolicar la cosa de la nomenclatura.

Estepars de flor blanca o rosada
que m’heu encisada,
tants d’anys en florir;
bell aubó de tija galana,
estepa-Joana,
ciprell, romaní.

I ha arribat l’hora de les estepes. La de flor blanca presumiblement sigui l’estepa negra (no sé si hi ha gaire estepa borrera a les Illes) i la de flor rosada, l’estepa blanca, totes dues, o millor dit, totes tres molt empordaneses. En família: Cistus albidus, Cistus salviifolius, Cistus monspeliensis.
L’aubó jo diria que és l’albó, que a les nostres contrades rep el nom de porrassa (Asphodelus aestivus). Pel que veig només és present a Girona i a les Illes Balears (tantes com n’hi ha al Montgrí!).
L’estepa-joana (Hypericum balearicum) és endèmica de ses Illes. I ara que n’he estat mirant fotos veig que la tinc megafotografiada a la costa nord de Menorca.
I ja que estem en capítol de brolla no són d’estranyar les dues noves aportacions poeticobotàniques: el xiprell (Erica multiflora), peterrell o bruc d’hivern (perquè hi floreix); i el romaní (Rosmarinus officinalis), que va l’últim perquè és de bon rimar.

Flors de camp! violetes, roselles,
anèmones belles,
ciclàmens de neu!
–¿Com retraure tals noms gosaria,
oh Anna Maria,
sense el record teu?–

Alerta: se li acaba el poema però encara li queden flors a la llista: violetes (com la viola d’olor, però com que no en fa cap referència, pot ser aquesta o qualsevol altra); roselles (Papaver rhoeas) que en indrets es conserva el nom àrab d’ababol; anèmones (dels alimons o anemones, ui, l’accent, ja n’hem parlat a l’Anemone coronaria, per tant no en poso ni la foto); i del ciclamen (Cyclamen) de seguida ens ve a la memòria que el repòs vegetatiu el fan a l’estiu i que són tòxiques de nassos per als humans.

Flors de camp! del turó, de la plana,
de pleta, quintana,
bosc i conradís!
Per aquesta ma pobra cantada
siau portalada
del meu paradís!

Siau!
O sigui: apa, siau, que ja s’ha acabat el poema.
Amb la Maria Antònia Salvà i la Caterina Albert dono per saldat el meu deute amb el noucentisme.

Flors camperoles 3

2011-04-17T22:19:00.000+02:00

Penúltim lliurament:

Tants de cops de ta mel he xuclada!
–floreta emmelada,
quin nom et daré?–
Espasella? Contell? Gladiola?...
Destria tu sola
el més falaguer.

El galdiol, coltell o espaseta (tres noms amb contundent referència al tall) és el Gladiolus illyricus, de la família de les iridàcies (com els lliris), per això també se l’anomena lliri d’espases.

Brava ortiga, virtut tens que salva,
així com la malva
que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
la malva i l’ortiga
costat per costat!

L’ortiga (Urtica urens però també podria ser Urtica dioica, més anomenada ortiga gran), els poders alimentaris i farmacològics de la qual són molt coneguts.
La malva (Malva sylvestris), segons l’enciclopèdia és antiinflamatòria, calma la tos, és laxant, antidiarreic, hidrata la pell i actua en el tractament de nafres. I la gent continua comprant aspirines...

Tu, de bou sanitosa alenada,
metgia cercada
pels mals que te’n dus:
alè sant des que fores un dia
allà a l’establia
escalf de Jesús.

L’alè de bou, Achillea ageratum, és una planta aromàtica, com és fàcil de deduir. El nom Achillea li ve perquè els soldats d’Aquil·les les feien servir per curar-se les ferides. Així que ja ho sabeu. Us podeu curar i perfumar-vos com un Jesuset.

Flor de randes, suau castanyola,
i tu, farigola,
perfum del coster,
trevolina que dorms son fina
la nit, flors d’espina,
card i romaguer.

L’anemone o castanyola (Anemone coronaria), dispersa el seu fruit amb el vent, d’aquí li ve el nom.
La farigola o timó (Thymus vulgaris), no necessita gaire presentació.
La trevolina suposo que fa referència a l’agret (Oxalis pes-caprae), el nom del qual li ve pel seu gust. Sembla que als Països Catalans també se’l coneix com: agreta, agretes, magret, agrella, vinagrella, pa-de-cucut, flor d'avellana, avellanetes, fel i vinagre, canari, aspres, caramelles... És en castellà que he trobat els noms de trébol, trevina, trebolina, matacañas, matapán odormilón. Vaja, per noms no serà.
Del card n’hi ha de moltes classes. Si suposem que és el comú parlem del Cynara cardunculus.
I el romaguer és l’esbarzer (Rubus ulmifolius) amb gran quantitat de parents, tots ells reis de les bardisses.

Flors camperoles 2

2011-04-16T17:18:00.001+02:00

Seguim...

Jo conec, oh gentil cossiada,

floreta morada,

quin és el teu joc:

al malalt tu li talles la febre.

L’orella de llebre

floreix d’un or groc.

La cossiada és la Globularia alypum, a les nostres terres més coneguda com foixarda (també botja, corona de frares, fuixarda, pixina, ullastró...). És habitual al Montgrí perquè defuig els terrenys silícics.

L’orella de llebre és la Bupleurum rigidum. El nom habitual és cluixida, i és usada com a antiinflamatori.

Cama-roja, xalesta xicoira,

d'un cel sense boira

retraus la color.

Blanca neu del roser-gavarrera

t'estufes sobrera

en l’or del trepó.

La xicoira, Cichorium intybus, és coneguda a les illes com a cama-roja, i en altres indrets se la coneix com mastegueres, xicòria, xicòria amarga, xicòria de cafè, camarotja, xicoia, xicoina, escarola borda, màstec bord o màsterecs. El seu nom en llatí vol dir “amanida d’hivern” o “planta de gener”.

El roser-gavarrera és la Rosa canina, més coneguda com roser silvestre, pertò també com gavarrera, rosa pendulina i altres. La semblança dels seus agullons amb els ullals de gossos n’explica el nom científic.

El trepó és el Verbascum thapsus. Al nostre territori se la coneix com herba blenera, jovenal, ressentida, ploraner, santjoans. Planta medicinal amb molts usos folklòrics.

M’enamoren, oh llengua-bovina,

ta flor atzurina,

ta fulla raspall;

i vener en ta mota discreta

ton nom de poeta,

llustrós maragall.

Llengua bovina, llengua de bou, buglosa és la Anchusa italica. El nom de llengua de bou li ve per la forma i aspror de les fulles.

El margall o raigràs són diverses espècies del gènere Lolium. Probablement es refereix al Lolium multiflorum, conegut coma raigràs italià.

Si em tornés papallona algun dia

vestir-me voldria

d’un bell tornassol

blanc i groc i morat, coloraines

que les palomaines

rumbegen al sol.

No he aconseguit saber a quina flor es refereix. Si algú de ses Illes em pot donar alguna pista...

Continuarà (ai, las, en quin moment se'm va acudir pensar que el faria tot...?)

Flors camperoles

2011-04-10T22:22:00.000+02:00

Em ve una sobtada pruïja de llegir poesia.

A la biblioteca em topo amb El Retorn, que és el quart volum que Horsori Editorial dedica a Maria Antònia Salvà, dins la col·lecció Clàssiques Catalanes –subvencionada per l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya.

I me'l llegeixo.

No me’n sé avenir de tanta calma i galania, tanta benaurança i bonhomia, tanta gentilesa angelical, tants idil·lis i floritures, tanta santedat i poncellament, tanta fe i llengua patriòtiques, tanta divinitat casolana i quimeres pagesívoles...

Per un moment entenc per què li diuen noucentisme; o sia “no-ho-sentisme”. Ei, això sí, amb una mesura impecable i una elegància feta xarop.

És un vespre dolcíssim. La poesia va de flor en flor buscant el nèctar de la bellesa i va escampant el pol·len de l’immobilisme burgès. ¿Què cal canviar si tot ho ha creat el bon Déu i Jesuset en té cura?

Serà per vici però un dels poemes que més m’agrada és el que descriu les flors boscanes mallorquines sense cap altra intenció aparent que repassar-les. M’hi entretinc a buscar altres noms i imatges de cadascuna.

Com que és llarg, us ho poso per capítols. Avui el primer.

LLOANÇA DE LES FLORS CAMPEROLES

Pels sembrats, quan el rou s’evapora
somrius, temptadora,
oh flor del cap-blau,
esperant una nena que culla
ta flor i ta fulla
per joc de sarau.

Car ta fulla que quan s’esbocina
com de teranyina
uns fils deixa anar,
ofereix a les nenes rosaris,
collars d’encantaris,
braçals... quant n’hi ha!

(Segurament es refereix al blauet –Centaurea cyanus– que també rep el nom de blavet, angelets, flor de blat...)

Per fer lloc al safrà i la nadala
quan l’herbei exhala
preludis d’Advent,
corretjoles i humils margarides
ofrenen llurs vides
al sol i al vent.

(Cap dubte que parla del safrà –Crocus sativus–, de la nadala, més coneguda com a verger –Narcissus tazetta–, d’algun dels molts tipus de corretjola –Convolvulus– i d’alguna classe de margarida, la més probable la Chrysanthemum frutescens).

Prens tot urc de ta pròpia esponera
resolta bracera,
vistós salamó;
de furgar terra endins mai n’ets farta;
per desarrelar-te
suà el conrador.

(I acabem el primer capítol amb una parenta de la primera: la bracera –Centaurea aspera–, també coneguda, segons la Viqui, com bracerera, caps de burro, carxofa borda, flor de sucre, travalera, passacamins, tiravaques, gracera, herba del terrig.)

Bord però encantador, el violer

2011-04-03T22:00:00.001+02:00

En una visita al cap de Creus faig una nova amistat: el violer bord (o simplement violer, ¡quina dèria amb l’adjectiu “bord”! – no confondre amb el violer marí, el de les platges).

Estava espaterrant, escandalosament cridaner, senyor vermell dels marges. Em calia una mica de recerca.

El nom castellà és de sonoritat àrab: alelí o alhelí. Típicament mediterrni, adaptat a llargs estiatges (aguantar la calor estoicament).

El nom científic Matthiola incana fa referència al senyor Pietro Andrea Gregorio Mattioli –conegut com Matthiolus– naturalista toscà del XVI que va descriure 100 plantes noves, no documentades anteriorment. Ara bé, això d'incana no tinc ni idea a què fa referència.

L’enciclopèdia diu que floreix de maig a juliol. No cal que us digui que estem a principis d’abril i que estava tan florida com la veieu a la foto. No se sap si s’equivoca l’enciclopèdia, o la planta, o simplement que el cap de Creus és una anarquia botànica.

Planta ornamental, segons les pàgines de floristeria. En tot cas, al cap de Creus és altament ornamental.

Quan a Empúries em trobi amb el violer marí ara li podré donar records del seu parent dels marges rocallosos.

La veritat és un fruit que, si no l’has de menjar, millor no remenar-lo gaire.

2011-04-02T00:57:00.002+02:00

No fa ni una setmana que vaig anar a veure la pel·lícula Encontrando Dragones i me’n queden ben poques imatges a la retina. El que sí que m’ha quedat és la santedat categòrica i inqüestionada d’en Josemaría Escrivá. Tots aquells personatges de la Guerra Civil, tan bons i dolents alhora, tots tan complexos i contradictoris... i només un que brilla per sobre la mediocritat humana, un que està més enllà; ja sabeu qui. Potser no us acabarà de sorprendre saber que tot i tractar-se d’una pel·lícula americana dirigida per un anglès d’origen jueu, els productors són dos madrilenys membres de l’Opus Dei.

Això m’ha fet pensar en l’embolic que hi ha muntat al voltant d’en Santiago Carrillo. Quan va tornar de l’exili va ser acusat de la matança de Paracuellos, al començament de la Guerra Civil, quan ell tenia vint anys. L’acusació va ser recusada ateses les circumstàncies, però fa poc va tornar a aparèixer l’ombra del dubte –o alguna cosa més fosca que no pas una ombra– de la seva responsabilitat a partir dels estudis d’en Paul Preston.

I ja posats podem recuperar un altre personatge que jugava a la mateixa lliga: Arias Navarro. Quan vessava hipotètiques llàgrimes anunciant la mort d’en Franco hi havia telespectadors que recordaven el nom que se li havia donat durant la Guerra Civil, el “carnicerito de Málaga”, nom que tornava a sonar fa poc en descobrir-se’n les tombes d’algunes (de moltes) de les seves víctimes. El mateix Arias Navarro que havia estat d’esquerres i anticlerical abans de la guerra i després nomenat marquès i Grande de España.

Al final, la veritat no és més que una moneda de canvi que curiosament té més de dues cares, una qüestió de fe i apostasia, un motiu per esdevenir malfiat crònic...

¿Què ens queda? Vaja, potser només procurar ser bones persones i no sortir als llibres d’història.

La Gran Germandat

2011-03-26T12:41:00.001+01:00

Foto: Peter Funch

Diuen que el segle XXI serà el segle de les dones. Fins fa poc jo també ho creia. Ara no. Ara veig clar que el segle XXI serà el dels fumadors.

Passant per qualsevol carrer se’ls i se les pot veure en grup. A la porta d’un bar, d’unes oficines, d’un centre comercial. Fent conxorxa dissimuladament, mirant al seu voltant amb un toc de desconfiança i d’impertinència. Van establint lligams que acabaran sent familiars, laborals, polítics, tribals.

D’aquestes cigarretes compartides naixeran les noves associacions, empreses, projectes, sinergies. S’està engendrant la gran germandat del tabac.

D’aquí a quatre dies es formarà un cos policial especialitzat a detectar aquests grups de fumadors i a empaitar-los amb l’enyorat i retrobat “¡Dispérsense, disuélvanse!”. I algun cop de porra, que sempre és alliçonador.

Jo no fumo, i m’ho estic replantejant seriosament. Perquè no m'ho voldria perdre. Perquè no fumar serà la gran exclusió, l’alienació definitiva. Clar que no sé empassar-me el fum. No sé si sabré dissimular en públic. Si més no aconseguiré tenir les dents de color que certificaran la meva pertinença a la nova elit.

I mentre m’ho vaig pensant, aprofito per reclamar una marca de tabac indígena, amb cigarretes que facin fums quatribarrats i que convidin a conxorxes independentistes. Tant de fum blanc em posa neguitós.

L’home que va escriure una obra de teatre en què hi sortia un cap d’estació

2011-03-24T18:00:00.000+01:00

Una de les primeres fotos de l'Anton (1883)

Aquest home va ser l’Anton Txèkhov. Havia escrit diverses obres de teatre, amb força èxit, però notava que li faltava culminar alguna cosa, un personatge únic cridat a ser clau dins la seva obra.

Va pensar en un propietari rural menjat per crèdits i impostos però sense perdre una absurda esperança en el destí de les pròrrogues. I el va batejar com Semiònov.

Va pensar en una dona enamorada víctima voluntària d’un cínic vividor, que només la necessités quan estigués malalt o quan anés curt de diners. I la va batejar com Andrèievna.

Va pensar en un noble vingut a molt menys que s’agombolés en el no-res clavant discursos retòrics i jugant febrilment al billar. I el va batejar com Gaiev.

Va pensar en dues noies que fossin germanes però que no, una tocant de peus a terra i pensant en el cel, i l’altra amb el cap als núvols però disposada a abraçar la revolta bolxevic. I les va batejar com Ània i Vària.

Va pensar en un home pragmàtic i realista però amb una terrible incapacitat pel cinisme i amb cor enorme que no havia après a controlar, i que ja no n’aprendria. I el va batejar com Lopakhin.

Va pensar en un parell de joves complementaris i incompatibles: el que té una mà al terra i l’altra als núvols, i el que no les treu de la part central del seu cos. I els va batejar com Trofímov i Iaixa.

Va pensar en una colla de criats encapçalada per un avi amb la fidelitat a ultrança com a una única opció vital, fins al punt de no considerar –ni trobar– res més enllà. I el va batejar com Firs.

Va pensar en una institutriu sense passat –Carlota–, en un comptable sense futur –Epikhòdov– i altres amb noms i presents irrellevants.

Va pensar posar-los tots junts en un drama al voltant d’un jardí condemnat. I just quan decidia amb quins altres personatges acabaria de reblar l’acció va adonar-se de quin era el personatge que li faltava i al qual hauria de dedicar una obra intensa i completa, ni que fos un monòleg: el cap d’estació.

Llàstima que es va morir al cap de poc i el personatge que jo represento amb la Funcional (el cap d’estació) es va quedar sense el seu merescut protagonisme. Llàstima.

Ara bé, si voleu veure com aquest personatge tan il·limitadament prometedor apareix un parell de minuts a escena, no us perdeu El jardí dels cirerers, al teatre Jardí (com no podia ser altrament) de Figueres.

Una de les últimes fotos de l'Anton (1904)

Allò que brilla com el mar

2011-03-11T22:32:00.004+01:00

La tempesta - Giogione

Vaig agafar el llibre. ¿Com va ser?

Potser perquè la seva col·locació entre els diferents pilons de llibres de la llibreria el feia destacar d’alguna manera. Com que no en vaig fer cap foto ara no puc ni demostrar que sí ni demostrar que no ni demostrar que demostrar-ho no serviria de res.

Potser perquè la seva portada amb un fragment (diguem-ne minimicrofragment descontextualitzat) de “La tempesta” de Giorgione no deixava de ser intrigant.

Potser pel ritme binari del títol –“Allò que brilla com el mar”– o per la seva marcada referència a vés a saber què (un títol així et fa pensar: “o és molt simple, o és molt complicat, o totes dues coses”).

Potser perquè el nom de l’escriptora sembla una joc de paraules amb el nom d’un escriptor que he anat seguint força últimament. No em digueu que no sembla un embarbussament haver de memoritzar els noms d’Haruki Murakami i d’Hiromi Kawakami.

Potser perquè en un bloc n’havia llegit una magnífica crítica d’un llibre anterior acompanyada d’una crítica horrible d’aquest en concret.

Potser perquè el meu instint em va dir que l’havia de llegir i, tot i que el meu instint m’està enganyant contínuament, jo encara insisteixo a fer-li cas, i és que no tinc gaire altre cosa que el meu instint (que és mentider i que és meu).

El cas és que el vaig comprar. El cas és que el vaig llegir. El cas és que no me’n penedeixo en absolut.

Segur que els japonesos són complicats de mena. Segur que l’adolescència i la prejoventud són uns processos personals complicats de mena. Però igual resulta que els prejoves i adolescents japonesos gaudeixen d’un estatut que els permet deixar les coses complicades per a més tard i s’ho agafen amb molta filosofia, amb molta poesia i amb molta naturalitat.

I el més sorprenent és com tot això es pot explicar en una novel·la sense excessives pretensions literàries.

Ca meu

2011-03-10T21:18:00.001+01:00

Tornar a casa s’havia convertit en una qüestió problemàtica. Mai no sabia on seria. Casa meva s’havia acostumat a canviar de lloc. Per sort solia moure’s sempre pel mateix carrer. Un dia la trobava al començament del carrer a la dreta i l’endemà la podia trobar just a l’altra banda de carrer i a l’esquerra. Només dues vegades va canviar de carrer; per sort la vaig trobar en vials propers i paral·lels abans que em donés un atac de pànic.

Com que per dins no canviava la distribució, vaig pensar que tampoc no era un problema greu. Vaig llogar un apartat de correus, vaig bancaritzar tots els meus pagaments i, si havia de venir un operari a casa –o algun amic o conegut o altri–, quedàvem al cap de carrer i hi anàvem a peu. Em veia obligat, això sí, a anar a casa abans –per saber exactament on parava– i dissimular una mica davant de qui fos.

Mai no vaig descobrir com s’ho feia. Mai no la vaig pescar in fraganti, en ple trasllat, vaja. Algun matí, en sortir de casa per anar a treballar, sí que vaig dubtar si a la nit havia entrat a casa per aquell mateix lloc, però amb tant de canvi i moviment, amb tant d’aparcar en llocs diferents per a fer recorreguts impredictibles, podia ben ser que fossin imaginacions meves –em refereixo als desplaçaments nocturns.

Doncs, com us deia, un cop t’habitues deixa de ser un entrebanc. Té els seus avantatges, això de canviar de veïnat. Hi ha un element sorpresa. Entre altres coses, la mateixa sorpresa dels veïns, que un cop la domines i l’assaboreixes, és un plaer impagable.

Durant un temps vaig estar capficant-me si hi havia algun motiu, si la casa responia a algun estímul, o si es tractava d’un mecanisme de defensa, o alguna cosa per l’estil, alguna raó raonable, alguna explicació explicable, algun motiu motivador... Com que no sóc una persona de capficaments persistents, al cap de poc vaig introduir el canvi de domicili com una rutina més de la meva vida, i vaig dedicar-me a pensar en el que no eren rutines. I, si de cop i volta, un dia tenia una veïna estupenda, tot això que guanyava. I si l’endemà ja no era veïna, i no me’n recordava de quina casa era, doncs també estava bé.

Mai no vaig parlar del tema amb els veïns ni amb ningú altre, mai. No sé –potser perquè prefereixo ignorar-ho– si a ells també els passava el mateix. D’alguna manera m’estimo més pensar que no. Així hi ha un element a la meva vida que té quelcom d’original, de diferent. Ara bé, si m’equivoco, i a tots vosaltres us passa exactament el mateix, sigueu condescendents. No m’ho tingueu en compte. Feu com si no haguéssiu llegit aquesta petita confessió.

No cal que us digui que l’he escrita des de casa. Avui els veïns no eren especialment estimulants.

Espàrguls enverdissats

2011-03-02T20:23:00.000+01:00

Un servidor és nascut i criat al Segrià. És de més o menys gran que s’ha anat desenvolupant com a empordanès. No ben bé adoptat pels empordanesos, sinó més aviat adaptat als empordanesos.

Un dels primers ritus d’adaptació va ser la truita d’espàrrecs. Sí, ja sé que no és res exclusiu dels verals nord-orientals, però en el meu cas va significar una de les proves de foc. La litúrgia dels espàrguls me la van fer descobrir aquí. Recordaria la primera vegada tot dient “és boníssima” però pensant “tampoc no n’hi ha per tant”, fins a aquesta que estic a punt de fer-me aquesta nit, després d’esgarrinxar-me un parell d’hores pel Montgrí. Sí que n’hi ha per tant. I tant si n’hi ha per tant. No sé si és algun dels components de l’espàrrec mateix (¿l'àcid fòlic?), o de tota la cerimònia, però hi ha un punt de no retorn. Jo l’he travessat.

El meu fill –empordanès des d’abans de la concepció– està fent un procés invers. No amb els espàrrecs, sinó amb el país. Estudia i viu al Segrià i veig com cada dia està més adaptat –que no adoptat–. Parlem:
–Osti, papa, l’altre dia vaig dir que se m’havien esparracat els apunts i no m’entenien. Em preguntaven què tenien a veure els espàrrecs amb els apunts.
–És que a Lleida no diuen “parracs”, en diuen “cassigalls”. Explica’ls que se t’han escassigallat els apunts, a veure què et diuen.
–Osti, papa, ara sóc jo que no t’entenc a tu.
–Doncs, que se t’han estripat i ja està.
–Sí, home, fins aquí ja hi arribo jo.

Segur que espàrrec i esparracar no tenen res a veure. A no ser que per collir-los t’embardissis molt. I ara que parlo d’embardissar, tinc un company que sempre ho escriu “enverdissar” i s’enfada si el corregeixo.
–¿Que no ho veus que és una verdissa?

Bé, m’estic embardissant. Me’n vaig a fer la truita. Amb el vostre permís. O sense.

Catapop

2011-02-27T19:32:00.000+01:00

Aquests Manel, cada dia més amics de les arts, m’han alegrat el camí de tornada de Lleida (visita hospitalària, quina alegria, ja us ho podeu imaginar). Arribat a casa, busco la cançó, la baixo. Intento penjar-la en un servidor. No vol. Crec que és perquè a "genre" hi he posat "catapop". No renuncio a fer servir l'etiqueta, i finalment abandono, i us he de posar el Tutub.

De tota manera em fan saber que a la xarxa hi ha alguna cosa més que el disc dels millors professors europeus. És cert: també us els poso.

Ofertes

2011-02-20T18:39:00.001+01:00

Consumidor de música d’oferta. Això dec ser si reviso les meves darreres adquisicions.

Per una banda escolto el Rellotge d’emocions d’en Raimon. Va amb un diari de diumenge. Aprofito. ¿M’agrada en Raimon? Hi ha una lleu barrera entre la seva veu i la meva oïda, entre la seva inspiració i la meva recepció. El que sí que li tinc és molt admiració. La seva autofidelitat. La vigència del compromís. Que encara posi to a Salvador Espriu, per exemple.
“Diré del vell foc i de l’aigua.
Si crema molt la neu,
glaçava més la flama.”

En uns grans magatzems d’electrònica hi ha el Treu Banya d’en Gerard Quintana a preu de semisaldo. Aprofito. Un viatge que potser no és el seu disc més reeixit, però dóna bones dosis de lletra i música. Lletres pròpies i de Dolors Miquel, però també de Jordi Cornudella i d’altres. Músiques pròpies i de Xavi Lloses i de Francesc Bertran. De la lleidatana, canta:
“Com més m’allunyo de mi,
Més sé qui sóc.
Com més m’allunyo, més em perdo,
Més em recupero.”

I en un súper trobo el Morfina dels Lax’n’Busto a preu de saldo absolut. La versió del CD + DVD. Aprofito. Devia ser l’època en què Pemi Fortuny ja es devia plantejar el seu futur solidari a Sierra Leone. Només li quedaven un centenar de concerts fins el 2006. Una màquina d’èxits, també necessària, també necessaris.
“Tombo a la deriva, per boscos i camins
com quan encara eres viva.
Ronca un vell mussol mandrós,
prefereixen l’hora fosca, com jo.”

Una cultura sonora d’oferta, però diria que encara viva. Queden coses per dir i gent per dir-les. No tot està perdut.

Màrius d’Empúries i Bernat Rapinyaire

2011-02-14T18:28:00.000+01:00

Al lloc on treballo acabem de publicar un llibre. El llibre està dedicat a en Joan Barris, il·lustrador. Entre altres coses, en Joan ha bastit un univers gràfic per al personatge d’en Màrius, un habitant emporità del segle I.
Si algú té ganes de saber què suposem que feia en Màrius quan tenia uns set anys, ho pot descobrir a Màrius i Pina. O quan tenia uns deu anys, ho pot descobrir a Màrius d’Empúries. O quan tenia quinze anys ho pot descobrir a Màrius i Gal·la. I anar fent... N'hi ha per donar i vendre. Els textos són d’alguns de nosaltres. Els dibuixos d’en Joan.
D'aquí dues setmanes en fem la presentació al MASLE.

Dibuix: Joan Barris

I això m’ha fet recordar un personatge del 1993: en Bernat Rapinyaire. En Bernat no era emporità sinó torroellenc. A Torrella de Fluvià hi ha molt amagat un museu del pagès, i en Bernat n’havia de ser el seu principal difusor. I es va quedar en no-res. Coses que passen en aquestes feines.
Com a antecessor del Màrius que sí ha vist la llum i que ha estat guia d’una bona colla d’alumnes (uns quatre mil a hores d’ara) per Empúries, us adjunto unes historietes d’en Bernat (el fascicle 5 de les obres maicompletes).
Els contes d'en Bernat anaven acompanyats d'uns dibuixos d'en Dani Torrent. Ni els contes ni els dibuixos van veure altra llum que aquesta del bloc.
BERNAT

Dibuix: Dani Torrent

I al final ens morim

2011-02-06T22:20:00.001+01:00

Està clar que això és el que ens ha de passar. Si algú en té dubtes que s'ho faci mirar o que ens ho expliqui a la resta de mortals.
I això és el que els ha passat aquests dies a un parell de persones que em queien molt bé. Ho he sabut perquè els mitjans de comunicació se n’han fet ressò.
Parlo de John Barry i Gary Moore. Tots dos m’agradaven. Tots dos feia temps que no sortien als mitjans. I s’han posat d’acord a sortir-ne pel mateix motiu, definitiu.
John Barry es va morir el 30 de gener. A Nova York. Havia estat casat –tres anys, tot un rècord– amb la Jane Birkin. Havia guanyat cinc òscars. Però sempre s’havia mantingut en la penombra i deixava que es lluís la seva música.
No sé si us podeu imaginar els paisatges de Ballant amb llops sense la banda sonora. O els paisatges de Memòries d’Àfrica, o els de Nascuda lliure. O el glamour del James Bond dels començaments. ¿Podeu, sense l’acompanyament musical?
Doncs, en John Barry s’ha mort.

I també s’ha mort en Gary Moore. Avui mateix. A Andalusia, a la Costa del Sol. Els diaris encara no n’han dit com. Què més dóna! Si és morbós ja ho diran. Aquell que pels 90 va publicar Still Got the Blues no farà més música. C’est fini! Game over! Ja no hi haurà més flirtejos guitarrístics amb el rock, ni amb el heavy, ni amb el jazz, ni amb el blues.
Al final ens morim. I tots deixem alguna cosa bona.
Aquests dos, moltes coses bones. Comprovable! Demostrable!
Més que adéu cal dir-los gràcies.

Ara en farà setanta-pocs

2011-01-31T22:11:00.000+01:00

Al carrer major de la Jonquera hi ha el MUME (Museu Memorial de l’Exili), justament al carrer per on van desfilar milers i milers de fugitius de la seva pròpia terra.

Costa digerir. Com és que passen aquestes coses. Com s’arriba tan fàcilment a aquestes cotes d’irracionalitat. Com hi van arribar gent com nosaltres. Com nosaltres hi podríem arribar. O com ja hi estem arribant sense voler adonar-nos-en. És com lluitar constantment amb una fera que portem engabiada a dins. Nosaltres en som la gàbia. Intentar calmar-la com sigui.

Costa imaginar també que un dels principals artífexs de tot plegat –que no l’únic, evidentment– per a alguns continua essent un heroi, un semidéu, algú que esperen que torni.

El MUME és una mica el túnel del terror. Fa riure veure en Franco ben retallat al costat d’un Hitler somrient que sembla ser que mai no li va somriure. Fa riure el trucatge. I fa por. Però encara fan més por les fotos no trucades: el front, els combats als carrers, els soldats adolescents, els bombardejos, la destrucció, la retirada, la fugida, els camps de concentració, l’exili dels privilegiats, l’exili dels desfavorits...

Dos nous noms a la llista de productors d’imatges: una magnífica col·lecció de dibuixos de Josep Franch-Clapers (Castellterçol, 1915 – Saint Remi, 2005), donats a la Generalitat de Catalunya l’any 1997; i les fotografies de Manuel Moros (París, 1898 – Banyuls de la Marenda, 1975), pintor francès d’origen colombià.

Les imatges també expliquen molt, i no és cert que ho expliquin de cop i ja està. Les imatges tenen el poder d’instal·lar-se en racons inabastables del nostre inconscient i fer de les seves, deixant anar informació de mica en mica, batzegades de llum.

A veure si a la fi hi veiem clar.

Hereafter

2011-01-30T17:40:00.002+01:00

El títol Hereafter és francament suggerent. L’han traduït com “Más allá de la vida”. Per cert, ¿no es traduirien no sé quantes pel·lícules al català? Aquesta potser s’hagués pogut titular “Araenllà”.

Comença amb un tsunami. Et quedes clavat a la butaca. N’estàs tip i recuit de cinema basat en els efectes especials espectaculars. Aquí hi ha una escena d’efectes especials però en comptes de pensar “sí, vaja, està bé”, penses “òstia!”. Com les escenes dels serveis socials i la mare que ve del súper. Com les escenes del germà amb visió de negoci. Com la relació amb la companya del curset de cuina. Com les reunions de la cadena televisiva. Com la volada de la gorra a les portes del metro. Com les recerques dels mèdiums. Com els audiollibres d'en Dickens. Com...

Llegeixo un article en un diari sorprenent-se que la crítica nord-americana hagi titllat la pel·lícula de lenta. Hi afegeixo el meu estupor. El mateix article sosté que el director no fa perdre el temps a l’espectador, que cada escena i cada imatge té el seu sentit. Hi afegeixo el meu entusiasme.

El senyor Clint Eastwood ha de tenir un secret. Un secret dels bons. Dels que mai no se sabran. Secrets per sempre.

La mare Gall

2011-01-30T00:55:00.000+01:00

Assisteixo a una sessió benèfica de bicicleta, cullera, poma d'en Carles Bosch.

La gent en surt emocionada. O ho sembla. A mi, em sap greu, em costa.

És fantàstic que gent com l’expresident posin la banya a ajudar a trobar una solució per una malaltia que afecta un piló de gent i que ens acabarà afectant –si és que encara no ha començat– a gairebé tots. És encomiable.

Però em costa emocionar-me amb tanta corbata, amb tant de viatge amb l’AVE, amb tantes excursions a l’altra banda de l’Atlàntic, amb tant de despatx oficial, amb tanta escorta oficial, amb tant de mas a l’Empordanet, amb tantes clíniques de disseny, amb tants de metges i metgesses VIP, amb tantes fundacions i projectes únics i recerques innovadores. No sé si no deu haver-hi una altra manera. Si n’hi ha alguna altra, jo m’hi apunto.

Faig aquest escrit quatre dies després a la sala d’espera d’un hospital. Ma mare hi és ingressada. De fet he sortit de l’habitació –doble– perquè l’altra família ha posat tele 5 (és l’hora que hi surt la Belén Esteban) a tot volum. Ma mare s’hi ha quedat perquè ella no es pot refugiar a la sala d’espera. Ella no té la mateixa malaltia que en Maragall però la ingressen sovint, l’ataconen a base de medicaments (alguns dels quals potser han necessitat una fundació com la d’en Maragall, vés a saber) que no li fan l’efecte desitjat, i que no es descarta que li facin l’efecte contrari. Però a cada “episodi” augmenta la llista i les farmacèutiques deuen estar contentes.

En Maragall deu haver treballat molt. Segurament sí. Però més que ma mare segur que no.

Parèmia a Verkami

2011-01-18T22:27:00.002+01:00

Suposo que sabeu què vol dir això de parèmia.
Suposo que sabeu què és això de Verkami.
Fins fa poc jo no.

Pel que fa a la parèmia heu de saber que a la xarxa hi ha un especialista i difusor incansable. Es tracta d'en Víctor Pàmies. En trobareu notícies a http://vpamies.blogspot.com/
Ara ha tingut la idea de publicar un llibre "Amb cara i ulls" i la manera que ha trobat de tirar-ho endavant és a través de Verkami (crowdfunding). En trobareu notícies a http://www.verkami.com/page/about

Jo ja ho he fet. A veure si us animeu.

Deixeu-me dedicar-li una petita revisió del Top Trenta-i-Tants. Una recomposició d'adagis i frases fetes segurament amb poca cara i ulls.

1. Qui vulgui pols que s’esperi (a l’era).

2. Al maig cada dia un empatx (de sol).

3. Març, marçot, mata la jove a la vora del foc i amb la vella no pot.

4. A taula i al llit, el primer crit.

5. Cel rogenc, foto amb el mòbil i cap al Temps.

6. Per Nadal, cada casa és un corral.

7. Tal faràs, a la renda t’ho trobaràs.

8. Qui dia s’empassa, un mes empeny.

9. A l’estiu tota cuca es fa un liu.

10. De porc i de senyor, de mestressa i de mena.

11. Al pot petit hi ha menys confitura.

12. Si la Candelera plora, mireu què li passa; si la Candelera riu, mireu què s’ha pres.

13. Si vols estar ben servit, ves a dormir a un altre llit.

14. Qui de jove no treballa, no espereu que ho faci de vell.

15. A la taula d’en Bernat, qui no hi és, és que no ha arribat (o que ja ha acabat).

16. Pel juny, la feina ben lluny.

17. Hostes vingueren, i a hòsties els tragueren.

18. De Jesús, Joseps i ases, n’hi ha a tots els pessebres.

19. D’on no n’hi ha, no se sap mai (millor demanar-hi també subvenció)

20. Els testos s’assemblen als exàmens.

21. Qui no té feina viu dels que sí en tenen.

22. Qui canta a taula i xiula al llit és que hi ha anat al primer crit.

23. Per Nadal un polsim de sal, per sant Esteve un polsim de pebre.

24. Per Nadal qui res no estrena és que s’espera a les rebaixes.

25. A l’abril cada miler val per mil (al febrer, també)

26. Per la mare de Déu d’agost, de nit ja és fosc.

27. Quan al cel hi ha cabretes a la terra hi ha un pastor despistat.

28. Qui canta els seus veïns espanta

29. Tants caps, tantes locions.

30. Una flor no fa estiu, ni dues primavera, però tres fan un ram i sis mitja dotzena.

31. Gat alcoholitzat de l’aigua tèbia fuig.

32. Val més boig conegut que savi tancat al frenopàtic.

Digiscoping a les Gantes

2011-01-07T18:25:00.001+01:00

Digiscoping és la tècnica de fer fotos amb una càmera digital fent servir, alhora, un telescopi terrestre (o sia, un “cata”). I les Gantes és el nom que reben als aiguamolls les cigonyes i que ha donat peu a anomenar un dels aguaits que hi ha a la vora del Cortalet.

Fetes les presentacions etimològiques, només dir que, gràcies a l’avinentesa de disposar del material necessari (i és que l’ocasió fa al lladre) i trobant-me prop del lloc esmentat (i és que la geografia també hi ajuda) i aprofitant la solellada inversemblant d’un dia de principis de gener (millor no dir res de la meteorologia), m’he decidit a fer una provatura. O sigui, he anat a capturar l’ànima i la imatge dels bitxos que se’m posessin a tret. Pobrets.

Val a dir que també estrenava la guia d’ocells del Lars Svensson, que és tota una novetat –fins ara “només” havia fet servir la del Peterson–. Ja us diré.

De moment us vull compartir una dotzena de preses del dia d’avui.

Romance de ciego

2011-01-06T18:50:00.002+01:00

La Sole em va recomanar el llibre d’una de les millors maneres de recomanar-lo: deixant-te’n un exemplar i no dient gaire res més.

Va estar molt de temps en llocs propers a la tauleta de nit, intentant fer-se un lloc a la cua. Amb aquella portada, ho tenia una mica difícil. I les set-centes pàgines tampoc no hi ajudaven. Però a la fi li va tocar.

Com que no n’havia llegit cap abans de l’Ángeles d’Irisarri, el llenguatge em va sobtar, agradablement. Durant dos mesos vaig anar llegint fragments, irregularment. Era una novel·la rosa rosada, com si anés sortint per capítols en l’edició dominical d’un diari petitburgès saragossà. Cosa fulletonesca. Fins a la pàgina 400.

S’esdevingué que vaig prendre cafè a ca la Sole i aquella mateixa nit (anit) em vaig llegir les altres 300 d’un sol cop. Serà el cafè o no, però allò era una altra novel·la. El rosa es va tornar morat. Allò que era lent i immutable es va tornar frenètic i imprevisible.

Ja he parlat bé del llenguatge; es podria fer el mateix de l’ambientació i la documentació (de vegades excessiva per recurrent i detallista). També dels personatges, tots. I els seus registres. I el to de l’obra sencera.

També es pot dir que es tracta d’un conte de bruixes i princeses col·locat amb encert a finals del XIX i començaments del XX en una societat més papista que el Papa, més monàrquica que el rei i més manya que la Pilarica. Els dolents són pocasoltes o es moren aviat. Els bons són boníssims, però també es moren amb una certa facilitat. Els grans invents hi surten més o menys retratats. Els moviments socials no passen de ser comentaris de sobretaula. I amb les bombes anarquistes encara en moren uns quants més.

O sigui, 400 pàgines pensant si passarà alguna cosa en el capítol següent. I 300 pàgines pensant què passarà de nou a la línia següent.

Gràcies, Sole.

2011

2011-01-02T16:08:00.000+01:00

Comença l'any nou amb les mateixes misèries amb què va acabar l'anterior.
¿No us ho creieu? Mireu la tele, llegiu el diari, escolteu la ràdio.
¿No us ho creieu? Mireu les factures noves, els papers del banc, l'agenda acabada d'estrenar.
¿No us ho creieu? Sortiu al carrer, parleu amb els veïns, truqueu els amics.
¿Per què calia celebrar el canvi d'any, doncs? Potser per renovar la nostra tossuda esperança, pensant que si alguna vegada s'ha de produir un canvi de debò, és que deu faltar cada vegada una mica menys.
Visca la crisi, els seus gestors i, especialment, les seves víctimes.
I d'aquí un any en vindrà un altre.