Terrastre - Maríntim

¿Tenir raó és tenir sort?

¿Tenir sort és tenir raó?

Bé sembla que els que hem estat defensant Vilanera amb la raó també hem tingut sort. Volíem que el paratge de Vilanera, a l’Escala, es mantingués dins del projecte de Parc Natural del Montgrí, Medes i Baix Ter, i tot i que semblava que la cosa anava de mal borràs, finalment el govern ens dóna la raó, tant pel que fa al Parc com pel que fa a Vilanera. De raó en tenim i en teníem. De fet, és l’únic que hem pogut fer servir en la nostra campanya.

Suposant que sí, que finalment hàgim tingut sort... ¿Què ha passat? Aneu a saber. El Fòrum va participar en la compareixença parlamentària defensant el que considerava raonable. Després, o durant, o abans, o al marge, tot deu ser cosa de polítics i polítiques. Podem imaginar-nos quins pactes, concessions, intercanvis, revenges, promeses, aliances i acords s’han lligat perquè acabéssim tenint sort.

Bé, suposo que és normal. En el fons, la nostra cràcia és només una demo.

Però estic content. Molt. Tant que m’ha semblat oportú celebrar-ho. Ho he fet llegint un llibre. Un llibre d’un autor. Tots dos els he conegut amb la història de Vilanera. El llibre es titula Maríntim. L’autor es diu Carles Duarte. No els coneixia. Ara sí, gràcies a Vilanera.

Maríntim. Un recull ple de referències al mar, lògicament, però també a Empúries, a l’Escala, i a Vilanera, fins i tot. Descripcions amb serrells intencionadament sense lligar. Un pont lleu des del paisatge cap a un mateix. Una paret de mots entre la boira del llenguatge. Versos vius. Versos viscuts. Polits però no arremolinats.

            “El mar és un mirall en moviment

            i cap imatge no és sinó un vague ressò

            que s’esvaneix.”

            “Mar infinit,

    Pluja de llum d’estrelles.”

    “Aquest present ja ha succeït.”

Maríntim és un nom ben trobat.

Terrastre és més matusser, però vés a saber, igual un dia d’aquests m’hi poso. Per Vilanera.

Nous asteroides

En el seu temps ja vaig quedar bocabadat amb en Ricardo Leão, que en Jaume em va presentar en la seva versió plana, plàstica i giratòria.

Aquests dies de diverses relliscades per la xarxa he anat a petar a la música de les esferes (un podcast de música clàssica lliure). Ostres, tu!

Digueu-li casualitat, però l’actualitat teatral ha fet que darrerament mantingués diguem-ne converses més o menys apassionades sobre música i espectacle, música visual, música visònica, música per a alguna cosa més que fer de fons.

Digueu-li casualitat, però aquesta mateixa setmana he estat visitant el Centre d’Observació de l’Univers, on hi ha el CdA del Montsec, on pots acostar-te uns quants anys llum als astres que ens capfiquen des de la prehistòria, i cal fer-ho amb música, ja sigui colpejant un tronc buit, o amb el teclat del sintetitzador de darrera generació. I estic posant pel mig també els treballs arqueològics del CdA de la Noguera.

Doncs, bé, estic anant a petar a l’Ehma, un belga i el seu piano, que ja té alguns petits èxits paracomercials a Creative Commons. Trio Pizzicato. No us quedeu només amb la cançó estrella. Busqueu, que val la pena. Busqueu, i compartiu. 

El golf de Roses, un cop a la vida

Sense comentaris.

Recepció, digui'm!

Senyores, senyors i quitxalla variada,

la Funcional celebra 20 anys d'història. I fa una posada de llarg enmig del bo i millor de la societat que vés per on són vostès i sou vosaltres.

La Funcional no ha tingut altre acudit que fer una obra on sortís tothom (o quasi tothom) dels que som en nòmina (nòmina seca, val a dir) de la companyia.

Veuran i veureu desfilar tot de personatges que roden al voltant d'un crim i d'una porta giratòria, per obra i gràcia d'en Josep Valls, i per ofici i reforma de la Funcional en ple, capitanejats per en Salvador Torres.

Dels tres actes de l'obra hom potr dedicar el primer a saber qui és la víctima, el segon a descobrir el o la criminal, i el tercer a comprovar les múltiples maneres de resoldre, o no, un cas policial.

Si al començament de l'obra els o us dóna la sensació que els actors van accelerats, no passin ni passeu ànsia: simplement estan agafant embranzida per córrer més.

Cal seure còmodament, desconnectar el mòbil, posar la ment en blanc, i gaudir d'aquest catàleg d'estereotips que la Funcional hem acabat d'estripar per a tots vostès i per a tots vosaltres.

Ah, i gràcies per compartir amb tots nosaltres aquesta celebració.

Tot seguit comença Recepció, digui'm!

Dia de la dona treballadora

Dilluns havia d'haver estat el dia de la dona treballadora. Bé, segurament ho va ser, però...

Dilluns va ser el dia de la nevada. (No sé si es pot considerar la neu com una dona treballadora, que potser sí...)

Dilluns va ser el dia que va quedar clar que els ciutadans no fem ni cas dels avisos meteorològics. D'això se'n queixa la classe política. Ara faltaria que la classe política intentés esbrinar què passaria si els ciutadans fessin sempre cas dels avisos meteorològics.

Dilluns va ser el primer dia de la setmana de qui-va-parir-les-elèctriques. Ara vindrà quan les elèctriques i la classe política ens diran si som tan ignorants que no veiem com n'és de necessària la MAT.

Dones, aquest és el vostre segle. Sisplau, salveu el món. Ha quedat clar que els homes en som absolutament incapaços. Agafeu el poder d'una vegada. Sisplau.

AUTOMANIFEST C-31

Imatge: Hock

Un servidor, com a representant d’una mica més del 0,00000014 % de la població catalana, atònit davant de tot el que comporta l’actual construcció de la C-31 a la zona de l’Empordà, pel que fa a l’ingent remenament de terra, la destrucció de terres magnífiques per al conreu, el nefast impacte visual de les infraestructures construïdes, la destrucció del paisatge de la plana empordanesa i del perfil dels seus pobles, i l’absoluta futilitat de tan excessiva obra pública


RECLAMA


Que se n’aturi la construcció i s’iniciï immediatament la deconstrucció, retornant les terres al seu lloc, recompensant els pagesos perjudicats, i que es deixi el territori tal i com estava, amb la simple millora i mínima ampliació del ferm previ ja existent.

I que el cost de tota aquesta actuació sigui assumida directament, personal i proporcional per aquelles persones que han signat els documents que n’han permès la seva situació actual (arquitectes, enginyers, tècnics i, especialment, polítics).

Els nous contraherois, en Mike Prysner i l'IVAW

M'han fet arribar per diverses vies un vídeo d'un soldat americà que dóna la seva versió sobre la guerra d'Irak. El vídeo de la seva xerrada l'ha penjat l'IVAW: Irak Veterans Against the War.

Com que he vist que els blocs que sovintejo més no en diuen res, no sé si és que encara no ha corregut prou, o que jo, com altres vegades, em precipito i em passo de càndid fent córrer informacions que després resulta que no eren prou fiables.

És igual. Amb una estona de navegació ja em dono per satisfet i faig confiança a les coses que diu aquest senyor i a la plataforma que li dóna suport. El senyor, en Mike Prysner, és aquest que veieu detenir davant del Capitol ja el setembre de 2007. N'hi ha tota una galeria al Flickr penjada per Danny Hammontree.

A la xarxa també trobareu algunes conferències del revoltat en qüestió, però el que m'han fet arribar i que m'ha fet repensar és el que us poso a sota.

Igual resulta que tots hem estat fent la guerra a Irak, perquè és entre tots que ho hem estat pagant...

WebIslam

Don Cándido

La Ginesta ha fet una escapada a l'Argentina, vés per on. I entre altres coses que ja explicarà ella, si vol, s'ha arribat fins a Pergamino. ¿Que què hi ha anat a fer?
A Pergamino hi ha enterrat el seu besavi, el meu avi, el pare de ma mare. Va anar-hi el 1961 i s'hi va quedar fins a la mort, el 1989. I encara hi és.
Jo en tinc un record molt vague. Recordo més el vaixell en què s'embarcà que no pas ell en persona. A la seva mort ens enviaren un article-necrològica que va aparèixer al diari local.
Comença dient: "Días pasados, falleció en nuestra ciudad, más que ochentanario, don Cándido Sellart Comes." El presenta com "enamorado de su terruño natal, Cataluña."
I explica una mica més: "Fue Sellart, ebanista de profesión. Durante su larga vida le tocó combatir en las guerra liberadas per España en tierra de África, interviniendo en las batallas de Ceuta, Melilla i Monte Arruit. Más acá en el tiempo, se vio envuelto en la Guerra Civil Española y luchó, por el bando republicano, en la sangrienta batalla del Ebro. Finalizada la contienda fraticida, permaneció, como prisionero, en un campo de prisioneros."
I encara en rescato un altre fragment: "Ya en nuestro país. cumplió una fecunda tarea como ebanista. Entusiasta del "Centre Cultural Català", que funciona en Pergamino, trabajó con genuina artesanía, las estanterías, marcos, pizarra y otros muebles del local y acerca de los cuales jamás percibió remuneración alguna."
La Ginesta n'ha vist el poble on va viure els seus darrers quasi trenta anys, el domicili, i fins i tot el taüt on hi ha les seves restes al cementiri de Pergamino. Quina enveja! El seu relat desvetlla, no vells fantasmes, sinó l'ésser que no desapareix, allò que a vegades arrosseguem amb penes i treballs, i altres vegades és ell que ens estira i ens fa anar endavant, quan la pena i el treball som nosaltres. Vaja, que m'empatollo.
Un brindis per don Cándido.