Mai de la vida hagués dit que jo havia estat àvid lector de pulp. Però mai no és tard per aprendre coses noves o rectificar-ne de velles. I és que aquelles novel·les de western de quan no havia aconseguit ni el títol de teenager, resulta que eren Spanish pulp.
Eren novel·les que costaven un duro al quiosc. Però un cop en tenies una, la podies anar canviant per una altra, per una pesseta cada cop, en el mateix quiosc, ininterrompudament. Simplement havies de vigilar que la que agafaves no estigués en un evident pitjor estat que la teva, no fos cas que després de llegir-la el quiosquer no te la deixés canviar per una altra. Aquest era un problema. L’altre problema és que quan ja portaves uns quants canvis, ja no recordaves quines havies llegit i quines no.
En aquell llavors el que tenia més novel·les era un tal Marcial Lafuente Estefanía. En devia llegir tres o quatre. No m'entusiasmava. No hi havia tensió sexual. Després vaig descobrir en Keith Luger, molt més descarat, més cínic, més irònic, més suggerent. Molts de dolents, un de guapo que no és bo del tot, una situació realment difícil, una noia guapa i virginal, una relació impossible, molts trets pel mig, una mica de violència però sense passar-se, el desvetllament d’un secret del guapo que el fa una mica més bo, encara una relació impossible amb la guapa, molts diàlegs, un 0,1% de descripcions, 100 pàgines, el desvetllament d'un secret de la guapa que la fa una mica menys virginal, un parell de sorpreses, una mica més de violència, uns quants trets més, els dolents en estampida, un petó, un final feliç. Del Luger en devia llegir... ¿una vintena?
I aquí i així es va quedar la cosa. He estat fent neteja de capses antigues quan han aparegut un parell de novel·letes corcades.
Una mica d’investigació i una cara d’atònit. Pulp español. Qui li ho havia de dir a l’Editorial Bruguera. Un Marcial Lafuente Estefanía que havia estat enginyer i havia viatjat pels Estats Units abans de la Guerra Civil, que havia fet de capità d’artilleria republicà, per la qual cosa havia anat diverses vegades a la presó en la fantàstica postguerra. Allà diu que arreplegava els papers que podia per anar escrivint. Va acabar la seva carrera literària amb 2500 novel·les d’un duro. En canvi, el meu preferit, Keith Luger, que en realitat es deia Miguel Olivero Tovar, funcionari de l’Ajuntament de València, només en va escriure 700. Per contra va conrear tots els gèneres artístics en voga: western, ciència ficció, policíaca...
He tornat a guardar les novel·letes en una altra capsa. M’ha fet por tornar-les a llegir. Si hagués sabut... quan les llegia. Ara ja és tard, massa tard.
Simplement mirant les portades em sembla que ja es podria fer un estudi en profunditat. Les primeres: l'heroi tot sol enfrontat al destí, i el premi és continuar sol. Les segones: l'heroi continua tenint l'arma però ja no està sol, i el premi ve quan la novel·la s'acaba...
