Mestres bocacionals

Sóc mestre. I m'agrada la meva feina. ¿Això és ser "vocacional"?
Faig aquesta pregunta perquè fa dies que dono cops d'ull a un bloc que aviat tindrà rècords de visites: Diari antipedagògic d'una mestra sense vocació. (Igual ara l'estic ajudant a aconseguir-ho).
L'escriu en primera persona una mestra de primària que es pseudonima "Pissarra Negra". Atacona tot el que -segons ella mateixa confessa- li dóna de menjar. Té l'encert de no deixar-se res. De les moltes coses a què se li pot treure la punta de la realitat escolar, metòdicament, vocacionalment, dóna patacades a tort i a dret.
N'encerta moltes, però, és clar, quan t'ho carregues tot alguna n'has d'encertar. Des dels horaris a les bates de les mestres de parvulari, de les colònies a les vagues sindicals, de les TIC als especialistes...
I un afegit interessant d'allò més són els comentaris que li envien. És innegable que ha aconseguit un grup de seguidors fidels, vocacionals.
Pissarra Negra reclama el dret a dir que ella treballa pel sou i per res més, en una professió que pots aconseguir sense estudiar gaire, com ho fan els paletes i els fusters. No sé si quan contracta paletes i fusters a casa seva els exigeix que no els agradi la seva feina i que hagin estudiat com menys millor. Igual sí.
Particularment li diria que està bé treballar i que t'agradi el que fas. Fins i tot val la pena intentar-ho.

(Vés a saber, però, si el bloc no és el recurs expiatori d'una mestra vocacional fins al moll de l'os.)

Una fira imprescindible

No hi falteu. Us anirem informant de tots els detalls. L'organització s'encarrega de posar les parades. Vosaltres només heu de portar el material. Hi haurà premis per a les parades més completes, per a les parelles retrobades, per als afiliats a Descalços Anònims, per als aparellaments més inversemblants, per a les més originals propostes d'aprofitament dels mitjons imparellables, etc.

Karaoke per a orgue

Ja se sap (s'ha comentat molt en la premsa mundial d'aquests darrers temps) que aquest bloc ni ha guanyat ni tan sols ha estat finalista ni l'autor té la més remota idea dels vots obtinguts en la darrera i primera edició dels Premis Blocs Catalunya.
Així i tot m'ha semblat oportú de mirar-me amb calma els vint-i-cinc finalistes.
Hi ha de tot. Confesso que em fa mal veure'n alguns de mal escrits, molt descurats en el llenguatge (la principal tecnologia humana i dunana). Però ja tinc clar que això són manies meves, obsessions senils d'algú que ja té una edat.
També n'hi ha que m'han agradat. Fins i tot algun ja el coneixia i l'havia votat. Com sempre, el més agraït són les troballes. Us en poso una de molt simple, però que m'ha fet peça. És un missatge del torroellenc Rafael Martín:


El vídeo és fet per The Music Animation Machine, i tenen diversos materials penjats. Va, reserveu-vos-en una estoneta.

El pont deconstruït

Vaig picar. El llibre tenia una portada atractiva. L’autor era novell però mediàtic. El llibre anava per la tretzena impressió (confiant que no volgués dir que s’haguessin imprès tretze exemplars). A més el llibre tenia una franja de color blau que informava: “13ª (sic) edició. La novel·la que et convida a passejar pel Besalú medieval. Més de 40.000 (sic) lectors ja l’han descobert.” O sigui, un dels darrers i rotunds èxits editorials de Columna. La banda de darrera d’aquesta banda blava, encara era més convincent: “Un brillant retrat medieval fonamentat en una rigorosa documentació.” La Vanguardia. “Un viatge al passat ple d’acció, d’intrigues i de sentiments narrat per l’autor amb passió i veritable ofici.” Maria Mercè Roca. “Martí Gironell ha escrit una història amena, plena d’aventures i de fantasia. És un pont a la diversitat que es fa llegir.” Guillem Terribas.
Senyors, senyores, aviso: esteu llegint el comentari d’un ignorant que no ha sabut apreciar cap d’aquests valors, un criticaire incapacitat per gaudir d’aital joia.
M’he acabat el llibre; tot i que és una lectura lleugera, m’ha costat. Ho he fet per convèncer-me de la pricipitació de les meves impressions, i perquè pensava que Besalú s’ho mereixia. ¿Que què m’ha semblat?
Crec que és una novel·la infantil, juvenil a tot estirar. M’encanten les novel·les infantils i juvenils. Però aquesta pretén no ser-ho a base d’afegir algunes escenes de violència i, en especial, de sexe.
El sexe és una cosa molt interessant, tant en la vida real com en la ficció, però aquí esdevé quelcom anecdòtic, irrellevant, sobreafegit. Aquí floreix una violació. Allà salta de cop i volta una escena de zoofília porcina. Tot seguit un monjo se’n va de putes. Al prota de quinze anys se’l beneficien en el moment menys esperat, tant pel lector com pel mateix personatge.
Abunden les escenes de “fantasia” amb druïdes, déus del riu, dones d’aigua. I quan algun d’aquests elements sembla que promet una mica, doncs s’esvaeix. Arriba un moment que ja no sorprén ni quan apareixen ni quan desapareixen.
Hi ha comtes bons –el de Besalú– i comtes dolents –el d’Empúries–. ¿Per què un és bo i l’altre és dolent? Doncs perquè l’autor ho deixa ben clar. El de Besalú és bo i el d’Empúries és dolent. ¿Qui necessita majors raonaments?
Hi ha molts personatges, molts, infinitat, però tots tenen una cosa en comú. Tots parlen exactament igual que el narrador. És igual que sigui comte bo o comte dolent, home o dona, jueu o cristià, jove o vell, beat o descregut. Arriba un moment que et planteges, ¿per què cal posar guió i explicitar les paraules exactes de cada personatge, si tots fan servir el mateix lèxic i el mateix registre? ¿No seria més fàcil estalviar-s’ho?
Confesso que cap al final del llibre estava més pendent de trobar coses estranyes que no pas de saber com acaba la història. Coses estranyes. Ara mateix em ve al cap el bisbe amb tendència a mirar i remirar nens petits en els patis de les escoles. No sé com estava el tema de les construccions escolars del Departament d’Educació en el segle XI, però em costa d’imaginar la situació. ¿Es posaria al darrere de la reixa metàl·lica tot mirant el rellotge digital esperant l'hora del pati?
Bé, no tinc costum de ressenyar llibres (o pel·lícules o escenificacions o exposicions o discos o el que sigui) que no m’hagin agradat. Penso que un bloc no és indret per anar donant cops de pal. Però aquest cas m’ha estat una mica més dolorós que els altres. Perquè em vaig passar d’innocent, perquè vaig picar com un passerell, perquè em vaig creure el que l’editorial proclamava que alguns crítics i escriptors i llibreters proclamaven. No sé què en pensen els 40 000 que l’han llegida abans que jo. No sé si han publicat l’opinió en alguna banda que jo no he sabut trobar. Però jo sí que he volgut dir-ho, perquè si algú ha pensat participar en la 14a edició, i llegiex aquest missatge, hi trobi una morbositat afegida, la d’algú que diu: “És una obra literàriament molt menor, històricament incongruent i sense consistència narrativa. Cal esperar coses millors de l’editorial, de l’autor i dels professionals que fabriquen i publiquen valoracions destinades a la promoció.”

No és això, Companys, no és això

Està clar que no en treurem l'aigua clara, que estem tots molt enfadats i no acabem de saber amb qui.
Fa uns dies sortien a la premsa la neta d'en Companys amb un circumspecte polític proclamant la demanda de l'anul·lació del judici sumaríssim al president de la Generalitat. Els d'Esquerra responien tot ofesos pel que s'ha fet i com s'ha fet. Tot seguit en Pío Moa enarborava nous escrits dels seus inculpant Companys d'haver tramat i haver fet inevitable la Guerra Civil; és a dir que el que li va passar va ser poc pel que es mereixia.
Sembla que la llibertat per la qual va morir Companys és la que facilita tothom a dir la seva, i això ja deu estar bé, però prosperen coses tristes, coses com rèdits polítics, medalles de doble cara, fotos pagades, portades i titulars, disciplines mediàtiques i lleialtats a ultrança. Un exèrcit d'enfadats, ressentits, emprenyats i dolguts, cadascú amb més raó i més retòrica que els altres.
Sap greu. A mi em plau pensar que encara puc ensenyar les dents sense deixar de somriure.
Un record per a en Companys i per tots els que van morir per la llibertat. Si tot plegat és mentida, pitjor per mi.

Totes les tardaons del món

Tardaó. Així ho dèiem a casa, i és que a casa parlàvem molt malament el català. Ja se sap, aquells de la terra ferma...
Després ha resultat que no. Resulta que "tardor", que dóna lloc a tants de derivats, no té sentit etimològic. Que tot plegat ve de tardatione i no de tardatiore, i que allò tan mal dit que dèiem, és el que correspondria.
Vés per on.

Sant Miquel del Corb aquests dies

A la discreta festa de serpentines
i paperets de besllums encesos
recolzats al mur de les heures
veient voleiar guspires del temps
temps donat
temps en préstec
temps encomanat
temps de manlleu
que no sabem si ens correspon
i en aquesta ignorància gaudim
del festeig petit i improvisat
d'aniversaris que no sumen

Octubre, cause you're not here

El vuitè mes romà, October, que després passà a ser el desè. Història sabuda.
El mes de la tardor, no pas l'únic però és el que en porta l'estendard, esventat i xop.
D'entre el milió llarg de referències musicals a la tardor, mira que m'està venint de gust el Forever Autumn que apareixia -ai las- al disc aquell de la Guerra dels Mons, la novel·la primerenca de marcians d'en H. G. Wells, que inspiraria el bateig radiofònic de l'Orson Welles i, molt més tard, la superproducció de lluïment d'en Tom Cruise.
Doncs abans que Hollywood hi parés esment, a finals dels 70, en Jeff Wayne va convertir la història en un musical. Dins del doble disc hi havia un parell de cançons notables. Una d'elles es deia -i encara se'n deu dir- Forever Autumn. Al Iutiub he trobat una versió en directe que canta un Justin Hayward acabat de sortir de la capsa, aquell que fou líder i compositor dels Moody Blues, que també intervenia en el disc. Però que la cançó no era seva, que consti.

Apa, quin devessall de nostàlgia irreprimida! Doncs, mira, us poso el vídeo, però amb el vostre permís, jo me l'escoltaré en el disc, que se sent millor, i vés a saber, igual em dóna per sentir-me'l tot sencer, amb aquells fragments narratius d'en Ricard Burton, i algun que altre passatge narcòtic (de tan plom!). El disc de cap a cap. Coses de la tardor. Coses del refredat, que humiteja els ulls i fa que tinguis mocs.
I pensar que en el moment de començar aquest missatge pensava si us proposaria d'escoltar La cançó de tardor, d'en Tchaikovsky, que també està molt bé, tu.

A les enfosques

Els cecs. Una obra teatral que el belga Maurice Maeterlinck va escriure el 1890 –una de les seves primeres obres. Tothom sembla estar d’acord que es tracta d'una peça simbolista. El que ja costa més és decidir quins són els símbols amb què l’autor juga, quina iconografia és la que fa treballar.
Llegeixo que el capellà representa déu, i que la peça mostra la desorientació de la humanitat quan déu, després d’una llarga i silenciosa decadència, mor. No sé si ho veig ben bé igual. Potser al 1890 això de la malaltia de déu era tema de debat. Potser.
També llegeixo que és una obra de “terror psicològic”. Bé, més que per “terror” em decantaría per “angoixa” o "neguit", no tan intensos però més empipadors.
Vaja, que la significació simbòlica encara és oberta, a gust de l’espectador, esperant noves aportacions. Diria que en Maeterlinck va ser prou ambigu, qui sap si intencionadament.
Doncs, sí, és una peça breu i estranya. No és una obra d’acció. És una obra de situació. I aquí és on l'Helena -la directora- i el seu equip juguen fort i guanyen la partida. En la situació. Els cecs s’ha representat moltes vegades , però, que jo sàpiga, mai així. En la més absoluta de les fosques. Amb la feina que això porta, perquè la foscor és una il•luminació difícil. I amb els –malanomenats– espectadors al bell mig de la “situació”, sentint la veu dels actors tot al voltant, intuint els seus moviments a través de la procedencia canviant de la veu. I el so, impecable, inquietant. Sons que no es reconeixen. Altres que sí, la qual cosa no significa que resultin tranquil·litzadors. Sorolls. Remors. Com a espectador no tens escapatòria. No pots mirar a una altra banda. No et pots distreure criticant el vestuari, l’ambientació o el maquillatge.
Crec que Els Cecs és una aposta forta, agosarada, valenta. Però reeixida. Que val la pena, vaja. Si estimeu el teatre, teniu una cita. Una cita a cegues.

Un tema totalment al marge és l'estranya relació entre la Funcional i els colors. D'un seguit d'obres lluminoses i coloristes com La ronda i La serba padrona, es va passar a La soga, en blanc i negre (i una reduïda gamma de grisos). La darrera és només en negre. Negre intens. Sense matisos. Costa d'imaginar com serà la llum de la propera.